Hole passa pel seu pitjor moment en molts anys. Li és impossible viure sense la Rakel, l’única dona a qui ha estimat de veritat. Després que ella el deixés, va decidir refugiar-se en l’alcohol, el seu vell i íntim amic. Ni la feina l’ajuda. La seva cap, la Katrine, el té ocupat en casos menors, lluny dels focus mediàtics. No és gens fàcil per a ell. Quan torna a aparèixer en escena l’Svein Finne, alies El Promès, comença a carregar piles. Molt a poc a poc. El violador torna a estar en llibertat, després de vint anys de condemna. És el primer gran criminal que Hole va arrestar i tem que, ara que és lliure, vulgui venjar-se d’ell. D’ell o d’algun dels seus familiars, com la Rakel o l’Oleg. Ha de tenir els ulls ben oberts. No se’n refia ni un pèl.
El dia que en Hole s’aixeca amb una ressaca terrible, les mans tacades de sang i un buit immens en la memòria ... comença el principi del final! A partir d’aquell moment, ha d’intentar descobrir què ha fet en les darreres hores. Com que està apartat del servei, haurà de treballar per lliure. No hauria de tenir placa ni pistola, però en el seu moment es va ‘oblidar’ tornar-les. L’única ajuda directa que té l’exinspector és la Kaja, amb qui havia treballat anys enrere. En l’actualitat, està fora del cos. Quan necessita que busquin ADN en algunes de les proves que va recollint, també compta amb la col·laboració de la tècnica l’Alexandra Sturdza. “Ganivet” és un llibre llarg i ple de diàlegs; amb uns personatges ben dibuixats i moltíssima intriga. Nesbø, que és tot un mag del suspens, sap mantenir l’emoció fins a les últimes pàgines.
Com en tots els llibres protagonitzats per Hole, en aquest també hi ha un munt de referències musicals, amb The Ramones al capdavant. L’exinspector havia regentat un bar, el Jealousy, on la música era igual o fins i tot més important que les copes que hi servien. En aquests temps difícils, els discos continuen sent un dels seus pocs refugis vàlids. Molt poc on agafar-se...
"En Bjørn Holm s’havia plantat davant del Jealousy, a Grünerløkka. Quan en va haver obert la porta i va sentir la música que en sortia va saber que probablement el trobaria allà. Va estirar el cotxet i es va esmunyir a l’interior del local pràcticament buit, ni massa gran ni massa esquifit, i que recordava els pubs anglesos, amb aquelles taules de fusta més aviat senzilles, la barra imponent i uns quants reservats a tocar de la paret. Amb prou feines eren les cinc, però al vespre ja s’hauria omplert. En el breu lapse en què l’Øystein Eikeland i en Harry havien portat el local, havien aconseguit fer-ne un espai d’oci d’aquells que no abundaven: un lloc on la gent hi anava per escoltar la música que sortia dels altaveus; res de discjòqueis sofisticats, sinó cançons triades per als vespres temàtics que s’anunciaven cada setmana en una pissarra que tenien fora”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada