L’estil de Vian (autor de “L’escuma dels dies”), és inconfusible. La majoria dels seus contes es mouen sense complexos entre l’absurd i l’exageració. Capgira la realitat, porta les situacions al límit, provoca al lector i juga amb ell, sense aturador. La seva imaginació no té fronteres. Res li fa basarda. Sota la seva ploma, qualsevol cosa és possible. A “L’amor és cec”, per exemple, aconsegueix que la gent vagi despullada pel carrer –i s’entengui tothom amb tothom- aprofitant una boira baixa que converteix en invisible una petita ciutat. Un jove carnisser, amb un ganivet esmolat, i una espia que es nega a allitar-se amb un home important per treure-li informació protagonitzen “Marsella es començava despertar”, un relat fosc com el carbó.
A “Els gossos, el desig i la mort”, un taxista es veu superat per una clienta que, després d’apartar-lo i posar-se al volant, comença a conduir com una boja per la ciutat. Intenta atropellar qualsevol ésser viu que li surt al pas. Una noia jove que està a punt de llençar-se des d'un pont marca l’acció a “Una història trista”, amb un final que voreja la comicitat. “El voyeur” és molt pervers, amb el sinistre encarregat d’un hotel de muntanya i tres esquiadores aparentment innocents. Completen el llibre “Un cor d’or”, “Les muralles del sud”, “M’ha trucat en Martin”, “Els de pega”, “El pensador”, “Surprise-party a can Léobille” i “El perill dels clàssics”, amb una jove alumna que col·loca al seu professor en un atzucac quan li demana en què està treballant actualment. El llibre, que té 184 pàgines, forma part de la col·lecció El Cercle de Viena. S’ha publicat coincidint amb el centenari del naixement del polifacètic autor francès.
“La nit de lluna plena es va despertar bruscament tremolant de febre, amb una intensa impressió de fred. Mentre es fregava els ulls, el va sorprendre l’efecte estrany que sentia i va buscar una llum. De seguida va encendre el magnífic far heretat feia uns quants mesos d’un Mercedes embogit, i la resplendor enlluernadora de l’aparell va il·luminar els racons de la cova. Titubejant, es va acostar al retrovisor fixat damunt del tocador. S’estranyava de trobar-se dret sobre les potes de darrere —però encara es va sorprendre molt més quan els ulls li van topar amb la seva imatge: des del mirallet rodó li plantava cara un rostre estrany, blanquinós, sense pèls, on només dos ulls preciosos de robí li recordaven l’aspecte d’abans”.
Bona setmana a totes i a totes.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada