Les tres peces que configuren el llibre estan mínimament relacionades. La nena de la primera, l'Ofri, coincideix al parc amb la Liri, la filla de la Hani, protagonista de la segona. I la Débora, exjutgessa, eix central de la tercera, viu en el mateix bloc que elles. L’Ofri és la filla de l’Arnon i de l’Ayelet. Passa estones a casa d'en Hermann i de la Ruth, els veïns del davant. Un dia, succeeix alguna cosa que provoca que la nena canviï la seva manera d’actuar. L’Arnon explica la història a un amic, assegut a la taula d’un bar. Només parla ell. És el narrador. L’Arnon està a punt d’embogir per esbrinar què li ha pogut passar a la seva petita. Critica moltes coses dels altres, però potser és ell qui s’hauria d’avergonyir per capítols del seu passat; i també del seu present més immediat. De vegades, perd el món de vista.
L’Arnon parla. La Hani envia una carta interminable a la Neta, una amiga a qui fa molt temps que no veu. Vol posar negre sobre blanc allò que pensa, per tenir-ne una visió més nítida i acurada. Les coses no li acaben d’anar massa bé a casa, sobretot amb el seu marit, i en vol deixar constància. La irrupció del seu cunyat, l’Asaf –a qui busquen per estafa- ho complica tot una mica més. Una conversa, una carta, i, finalment, trucades a un contestador. La Débora s’ha quedat vídua i decideix acomiadar-se del seu exmarit, jutge com ella, amb missatges de veu. Fa anys que no sap res del seu fill Adar i pateix molt. Ara que ja està jubilada, i sola, veu les coses d’una manera diferent. I comença a col·laborar en tasques solidàries. L’aparició d’en Mijael Adelman a la seva vida marcarà un punt i a part en els anys que li queden per viure. Grans personatges i sentiments a flor de pell.
D’Eskhol Nevo ja havia llegit "La simetría de los deseos", un llibre excepcional. L'israelià també ha escrit "Los destinos invisibles" i "Los amores solitarios", també publicats per Duomo.
“Te ahorro los detalles. La verdad es que hay poco que describir. Digamos que estuvo muy lejos de mis fantasías. Todo se desenvolvió lentamente, pero no con una lentitud emocionante. Una lentitud torpe. No funcionó. Sin las chancletas y el vestido, parecía pequeña y frágil, lo que me hizo ser precavido. No sabía muy bien qué hacer con mi corpachón para no aplastarla debajo de mí. No olvides que hace veinte años que no estoy con otra mujer”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada