Hivern (Ali Smith)

“Hivern”, d’Ali Smith (Inverness, 1962) és un llibre difícil de qualificar. Està traduït al català per Dolors Udina i publicat per Raig Verd Editorial. El pròleg és de Marina Espasa. Difícil de qualificar perquè barreja un munt de temes, amb un estil molt particular i registres il·limitats. Són 275 pàgines plenes de cinisme i de situacions cent per cent surrealistes. Aviat sortirà a la venda “Primavera”, la tercera novel·la d'aquest ‘quartet estacional’.

Els principals protagonistes d’”Hivern” són la Sophia, l’Iris, l’Art i la Lux, que un dia de Nadal coincideixen al voltant de la mateixa taula. La Sophia és una dona de negocis benestant ja retirada. Com menys canvis hi hagi a la seva vida, millor. La seva germana Iris és tot el contrari. De jove, havia viscut en una casa ocupada, a Cornualla, amb un munt de persones més. Pau i amor. Una casa que anys després va acabar comprant la Sofia. L’Art és el fill de la Sophia. Es tracta d’un bloguer emboirat i amb moltes visions, que escriu sobre ocells i plantes a “Art in nature”. La Lux és una noia immigrant que, tot i treballar, no té una casa fixa on viure. L’Art la contracta uns dies perquè es faci passar per la Charlotte, la seva última parella. Li demana que l’acompanyi a casa de la seva mare. Des de fa uns dies, la Charlotte fa piulades en nom d’ell, per desacreditar-lo. Li suplanta la personalitat. Pobre Art...

Smith reflexiona sobre la postveritat (les xarxes estan plenes de mentides i d’inexactituds), sobre la crisi dels refugiats (amb la Lux al centre de l’huracà), sobre l’excés de burocratització (brutal l’escena amb el director del banc) i sobre les protestes sobre el canvi climàtic, amb un munt de dones encadenades. I ens ho explica amb molta energia, imaginació i un humor negre desbordant, amb la Sophia parlant amb un cap sense cos en les primeres pàgines. En aquest llibre, quasi sempre és la nit de Nadal, de diferents anys, a diferents hores. Va endavant i endarrere en el temps sense massa ordre, encara que al final tot acaba quadrant. És una novel·la que fa ‘olor’ de faula, de conte de Shakespeare, a qui l’autora nomena un munt de vegades. L’anècdota de l’autocar que s’atura a casa de la Sophia a la recerca de l’ocell que suposadament havia vist l’Art és impressionant.

“ÉS EL SOLSTICI D’HIVERN. A Londres, l’Art està fent servir un vell PC comunitari a l’espai on abans hi havia la zona de consulta de la biblioteca i ara hi ha un rètol sobre la porta que diu Benvinguts al Magatzem d’Idees. Està teclejant paraules aleatòries a Google per veure si s’autocompleten automàticament com mortes o no. La majoria s’autocompleten i, si no ho fan immediatament, solen fer-ho sempre quan teclegies (paraula) més é més la lletra m.
Té un lleuger calfred per alguna cosa –no sap per què, potser per masoquisme- quan tecleja art i després és i apareix, en primer lloc, com a primera opció:
l’art és mort”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Kordi_Sanuy