Novel·la (Paul Beckmann)

Si no t’agrada la teva vida, sempre te’n pots inventar una altra... encara més si ets escriptor. Ho sap molt bé en Beckman, protagonista de “Novel·la”, de Pol Beckmann (Barcelona, 1991). El nom del protagonista té una ‘n’ menys que el de l’autor. El llibre és curt, 160 pàgines, i està publicat per Quaderns Crema. És el Premi Llibreter de Literatura Catalana de l’any 2019. Bona reflexió sobre la natura i la forma de l’obra literària: els llibres dins dels llibres. Metaliteratura.

La història d’en Beckman és la història d’un fracàs. Des d’un primer moment, t’adones que s’encamina directament cap a la misèria. Va tenir èxit amb la seva primera novel·la i ja té data d’entrega per la segona, tot i que ni tan sols l’ha començada. Està en crisi creativa i empipat amb el món sencer. Per sort, la seva vida amorosa és perfecta. La Sofia i ell estan molt enamorats. La seva xicota l’adora i li diu que sí a tot. Només hi ha un 'però': és un personatge de ficció, creat per ell mateix. El problema és que se n’oblida constantment. A “Novel·la”, la realitat i tot allò que és inventat es mesclen creant una amalgama surrealista. De vegades, se m’ha fet complicat seguir el fil. I si en Beckman també fos un personatge de ficció, creat per una tercera persona?

En la seva suposada vida real, en Beckman viu amb la Laura, que no és conscient de la paranoia conspiradora de la seva parella. L’escriptor, amb la segona novel·la completament abandonada, sobreviu gràcies a una felicitat inventada, patològica i obsessiva. Com deia, s’inventa una parella -que sempre li fa la viu-viu- i un amic per portar-li la contrària, que és el seu exigent alter ego. Estem davant d’un llibre laberíntic que té un munt de sortides possibles, escrit amb un estil força àgil. Després de dedicar-se als relats, aquesta és la seva primera novel·la. En Beckmann té la mateixa edat que en Beckman –sobre la trentena-, i tots dos són escriptors. Segur que no és una casualitat.

“Va arribar l’estiu. En Bekman es va implicar amb una obstinació impròpia d’ell en els preparatius del casament. Primer només ho feia per no pensar en els fets de la Plaça del Sol; al cap d’un temps, aquella ocupació el va acabar entusiasmant. Els pares de la Laura es van comprometre a finançar-ho tot, de manera que no li calia restringir gaire les seves pretensions nupcials. I mentre elaborava llistes de convidats, reservava el càtering, redistribuïa els comensals, contractava el fotògraf i el discjòquei i es deixava empantanegar per munts de paperassa, es va adonar que el millor que li podia passar era casar-se”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy