Torno a casa (Joan Carreras)

Diuen que poc abans d’arribar al final, toca fer balanç i repassar la pel·lícula de tota una vida. Què passa en els segons abans del traspàs? Ningú ho sap del cert, però més d’un potser ens en podria donar una idea aproximada. De mort i de malaltia en parla Joan Carreras (Barcelona, 1962) a “Torno a casa”, publicat per Proa. El llibre és curt -128 pàgines- i està format per paràgrafs de quatre línies, directes i sovint colpidors. Els separa amb un punt gran de color negre que convida a la reflexió. S’ha de llegir a petits glops...

El protagonista d’aquesta història, del qual no en sabem el nom, ens explica el seu viatge iniciàtic, un viatge cap al final, sense retorn. És un viatge de descoberta, de balanç, amb un rerefons poètic i molt humà. L’autor ens dona la informació amb comptagotes, tant de la vida de l’home com de la malaltia que pateix, que li ha pres pràcticament tot. S’ha perdut, físicament i emocional, en un lloc que no coneix i que, a poc a poc, anirà descobrint. El camí és llarg i polsegós i ha de saber separar el gra de la palla per avançar com cal. Al llarg del recorregut troba un munt de personatges singulars, alguns de coneguts (amb familiars inclosos) i d’altres que no. N’hi ha que han marcat de ple la seva vida. L’home, que cada cop té més clar on és i el perquè, es queda amb les coses més essencials, amb les estrictament necessàries.

Llegeixo que el pare de l’autor, Joan Carreras Martí, va morir l’any 2018. Feia d’editor i podria ser perfectament el protagonista de “Torno a casa”. De fet, al llarg del recorregut es fa referència a llibres, impremtes i tinta, fets que avalarien aquesta hipòtesi. L’obra està plena de personatges singulars i de situacions aparentment absurdes, però al final tot acaba quadrant a la perfecció. No el definiria com un llibre trist. Carreras tendeix a la reflexió i ens ho explica tot de manera sòbria i elegant, sense incomodar més del necessari. M’agrada molt el seu estil d’escriure, senzill i molt visual. D’ell ja havia llegit "La dona del cadillac", "L’àguila negra" i "Cafè Barcelona".

"No sé on soc.
Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si puc reconèixer el lloc on són, però no puc perquè no hi he estat mai.

.

Sembla una carretera.
No hi passa ningú.
Jo sí que hi dec haver passat perquè d’alguna manera he d’haver arribat fins aquí, encara que no me’n recordi.

.

M’hauria de fixar en els detalls perquè són importants i perquè és fàcil que em passin per alt.
Va anar de poc que no el veiés, el minúscul grumoll de sang que vaig expulsar amb la micció".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy