La Vanina és la protagonista d’”Arena Negra”, una novel·la negra clàssica i acadèmica. Aquesta és la primera de les cinc que ja estan publicades. El títol té a veure amb el paisatge que hi ha a Catània, amb la cendra del volcà Etna empastifant-ho tot. Està escrita per Cristina Cassar Scalia (Noto, Sicília, 1977) i publicada per Duomo Ediciones. La traducció al castellà és de Montse Triviño. Són 426 pàgines amb molt de ritme. A diferència del què és habitual, aquesta subinspectora no és addicta a res. Ni a l’alcohol, ni a les drogues ni al sexe. Està soltera i, quan té temps, es dedica a veure pel·lícules d’autor italianes clàssiques. Del menjar se n’encarrega una veïna. Cuinar no està entre les seves prioritats. Podríem dir que estem davant una policia molt ‘real’, de carn i ossos. De la Vanina se n’ha dit que és versió femenina del comissari Salvo Montalbano. A la seva autora l’han comparat amb el gran Andrea Camilleri. Potser no cal posar-li tanta pressió.
“Arena negra” és una història plena d’avarícia i de rancor. Tot comença quan l’Alfio Burrano, l'únic hereu de la Teresa Regalbuto, troba el cadàver d’una dona dins d’un muntacàrregues a la casa familiar d’Sciara. Una casa, en el seu temps majestuosa, que porta pràcticament tancada des del 1959. Aquell any en el seu interior hi va haver un assassinat. Estaran relacionats? Ho ha d’intentar esbrinar la Giovanna Garrisi. El primer pas és identificar la morta. Després de tantes dècades no serà fàcil. Per aconseguir-ho compta amb la inestimable col·laboració d’Spanò, un policia que és una enciclopèdia amb cames. Ho sap tot de tothom. La seva xarxa de contactes és il·limitada. També seran molt importants les aportacions del comissari retirat Biagio Patanè. Quan hi va haver el primer assassinat, ell era molt jove i ningú li va fer massa cas. No li va agradar gens com es va tancar tot. Ara, davant seu, s’obre una segona oportunitat.
“Tenía que razonar sin dejarse influir por el comisario, que estaba poniendo en aquella investigación todas sus esperanzas de resolver un caso que, sin duda, debió de tenerlo obsesionado durante años. Vanina sabía muy bien lo que significaba tener que cerrar una investigación sin estar convencida. Sabía lo mucho que podía desestabilitzar. Solo que, en esa cuestión, ella había tenido suerte hasta el momento. Los únicos casos dudosos con los que se había encontrado a lo largo de la carrera se remontaban a la época en que estaba en la división de Crimen Organizado. Y suponiendo que por culpa de un soplo erróneo o una pista equivocada el resultado final no la hubiera convencido del todo, la verdad es que tampoco no le hubiera dejado un gran peso en la conciencia”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada