Parlo de “Com vas perdre el braç, Balchowsky”, publicat per Columna. Són 439 pàgines que no pots deixar de llegir, amb un personatge irrepetible. No recordo res semblant des del "Limónov", d’Emmanuel Carrère. L’Eddie era un pianista d’origen jueu que va néixer a Frankfort (Illinois), l’any 1916. Per combatre el feixisme es va allistar a les brigades internacionals i va lluitar a la Guerra Civil Espanyola, on va perdre el braç dret. Llavors, el nostre antiheroi tenia 21 anys. Quan va tornar a casa es va convertir en una llegenda de la bohèmia artística de Chicago, en tot un pioner de la contracultura nord-americana. Al mític “The Quiet Knight” va coincidir amb algunes de les personalitats musicals del moment, com Bob Marley, Tom Waits o Bruce Sprinsgsteen. Ell, tot i tenir només un braç, va conticuar tocant. I diuen que no ho feia gens malament.
Després de llegir el llibre, se m’acaben els adjectius que li podrien anar bé al bo de l’Eddie: artista, ionqui, il·lús, idealista, lliure, petit delinqüent, perdedor, conversador i, sobretot, explicador de coses. Les seves anècdotes van fer la volta al món i, gràcies a Orensanz, tindran continuïtat en el temps. La seva és una història de superació, amb alguns moments còmics enmig de la tragèdia. Tothom el recorda amb efecte, encara que molts no se’l prenguessin seriosament. Què hi havia de veritat i de mentida en les seves rondalles? Tocava el piano, dibuixava, escrivia poesia... feia una mica de tot. Va conèixer la morfina quan va perdre el braç dret i, des de llavors, les drogues i l'alcohol van acompanyar-lo pràcticament sempre. “Com vas perdre el braç, Balchowsky” és una obra apassionant. Hi passen moltes coses. Va a cavall entre el western i el llibre de cavalleries. Hi ha qui diu que té coses d’”El Quixot” de Cervantes i els tocs fantàstics i surrealistes del Baró de Müncchausen. Sigui com sigui, és tot un descobriment.
“El maig del 1973 —amb el Watergate a tot drap, i la llegenda de Balchowsky in crescendo—, Ebert va decidir fer-li una entrevista. Faltaven encara un parell d’anys perquè li concedissin el premi Pulitzer, tenia poc més de trenta anys, una gran vocació periodística i sentia una enorme atracció per la cultura pop, pulp i underground. La llarguíssima conversa entre Balchowsky i Ebert va tenir lloc a The Quiet Knight, naturalment, i l’article va comptar amb diversos titulars. «L’odissea d’Eddie Balchowsky» en va ser un. Molt al principi del text, el periodista confessa als seus lectors, a manera d’ham per atrapar-los: «L’Eddie em va explicar una colla d’històries que no oblidaré mai»”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada