Més enllà de qui mata a qui i perquè, el realment important és el retrat que Comes fa de la corrupció, del turisme (de baixa qualitat?), de la degradació, de les ànsies de poder, del periodisme i del finançament dels mitjans de comunicació. Val tot per arribar a una suposada veritat? Hi ha algú que sigui independent al cent per cent? Per explicar-nos tot això, l’autor es basa en l’enfrontament entre dues famílies acostumades a trepitjar tot i tothom per aconseguir els seus objectius. Es tracta dels Torrus, propietaris d’una depredadora immobiliària barcelonina, i dels Súbac, els amos de pràcticament tot Mallorca. Uns i altres volen adjudicar-se els mateixos terrenys d’Es Carnatge, un espai natural costaner situat al centre de la badia de Palma. Allà volen construir-hi tot el que sigui possible. I guanyar-hi molts diners. Aliar-se podria ser la menys dolenta de les solucions?
D’entre els protagonistes destaquen en Rafel Juvera (un polític corrupte que viu de les comissions, com tants d'altres), en Max Riba (director del diari digital i suposadament independent El vigilant) i el monologuista Quim Castro (fill d’un prestigiós periodista esportiu). De les famílies enfrontades tenen molt de pes en Bernadí Súbac (que pateix esquizofrènia paranoide) i en Víctor Torrus, un extenista mallorquí a qui ja pesen els anys. Viu del record d’haver arribat a ser el número 22 del món. Per cert, els Súbac i els Riba fa moltes generacions que es relacionen. L’Amadeu Truyols (ha fet desaparèixer el seu primer cognom, Riba) és l’advocat dels Súbac des de temps immemorials. També és el pare d’en Max, el periodista que fa anys i panys que intenta descobrir qui hi ha al darrere de l’assassinat de l’empresari alemany Manfred Bökelmann i del seu fill. Tot apunta als Súbac.
Parcs aquàtics, cavalls de carreres, restaurants d’estrella Michelin i boxadors de mala mort acaben d’omplir aquesta novel·la que necessita molta atenció per part del lector. Els narradors, incloent-hi el mateix Melcior Comes –que es converteix en un personatge més-, se succeeixen un darrere de l’altre, de vegades sense avisar. Fins i tot en la mateixa pàgina, intercalant-se. Per cert, cap al final del llibre, Comes es fa una ‘autoa-aclucada’ d’ull quan menciona a una de les famílies de sabaters que protagonitzaven “Sobre la terra impura”, els Verdera. No m’agrada posar etiquetes, però “Tots els mecanismes” podria anar a cavall (Xaloc) entre el western i la novel·la negra, amb un munt de personatges foscos com el carbó. M’ho he passat molt bé llegint-la. Recomanable.
“Era el meu millor amic i el vaig matar. Amb en Max ens havíem conegut a la universitat, no sé si ho sabies. M’hi havia matriculat sense cap mena d’entusiasme ni de curiositat, tan sols per passar l’estona mentre decidia què havia de fer amb tota l’ànsia que em coïa per dins. El meu pare era periodista, potser per això vaig anar-hi a parar. Amb un títol sota el braç podria ser com ell i qui sap si, arribat el moment, el nostre cognom m’obriria algunes portes. Soc el fill únic de l’Èric Castro, un nom que ja no diu res a ningú. Oi que no et sona, a tu? El meu pare va gaudir dels seus anys bons: periodista esportiu en un diari important de Barcelona. Era molt llegit, participava en tertúlies a la tele i a la ràdio. La mare i jo el miràvem des del menjador de casa quan debatia amb humor sobre el joc del Barça, i quan anava a escola em pensava que era un home prominent, tant com l’alcalde o el president del Club”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada