L’acció passa a Madrid. Any 1834. La ciutat, que intenta obrir-se pas més enllà de les muralles, viu una terrible epidèmia de còlera. Molts en culpen a l’església. Estan convençuts que paga a nens petits sense recursos perquè enverinin l’aigua de les fonts. Salvant molt les distàncies, la situació és comparable a l’actual pandèmia, amb morts, mascaretes per tapar-se el nas i la boca i un munt de restriccions. Per acabar-ho de complicar tot, han aparegut diversos cadàvers de nenes desmembrats, cadàvers que ningú reclama. Diuen que darrere hi ha la bèstia. És un animal? Una persona? Una llegenda? Se’n parla per tot arreu. La població està atemorida i no sap ben bé què fer. Qui està més preocupat per treure’n l’entrellat és en Diego, un bon periodista de carrer que firma amb el sobrenom de Gato Irreverente. No li posaran les coses fàcils.
En Diego compta amb la col·laboració del seu amic Donoso, un policia amb només un ull. L'home no passa pel seu millor moment. També li fa costat la Lucía, una nena amb una força interior brutal. Busca desesperadament a la seva germana petita, la Clara, que ha desaparegut sense deixar rastre. Està convençuda que també l’ha segrestat la bèstia i intenta lliurar-la d’una mort que aventura com a pràcticament segura. “La bèstia”, publicada per Planeta, en castellà; i Columna en català, és una novel·la fàcil de llegir i amb molt de ritme. Ens parla sobre de cobdícia d'amor, entre altres coses. La clau dels assassinats poden estar al darrere d’un anell amb dues maces creuades. En el rerefons també hi ha l’enfrontament entre els carlistes -que defensaven la monarquia tradicional- i els liberals. Per cert, el personatge de Fray Braulio, un 'religiós-guerriller', també té molt de pes en la resolució final del cas. Llarga vida a Carmen Mola i a les seves addictives històries.
“¡No hagáis caso a las prohibiciones! ¿Sólo nos quieren encerrar! Ahora dicen que no nos podemos juntar más de diez personas: ¿es que si somos nueve no nos contagiamos? Todos sabemos de dónde viene la peste. ¡Del agua! ¿Y quién nos envenena?
Lucía no presta atención a esta suerte de anunciador del Apocalipsis, y regresa sobre sus pasos para ir a la plaza del Rey. No es el único grupo con el que se encuentra; soliviantados por el bando que prohíbe las reuniones de más de diez personas –por eso los cafés y el mentidero vacíos-, numerosas cuadrillas recorren las calles sin un rumbo aparente más allá del que la rabia les marca”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada