Nuestra parte de noche (Mariana Enriquez)

Contactar amb l’obscuritat a la recerca de la vida eterna. Així de senzill. I de complicat. Cerimònies plenes de rituals bestials, amb un desgast físic i mental esfereïdor pel mèdium. Està atrapat per un destí cruel. No hi ha marxa enrere. L’escollit és en Juan, protagonista indiscutible de “Nuestra parte de noche”, de l’argentina Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973). És el Premi Herralde de Novel·la 2019. Té 667 pàgines i està publicat per Anagrama. 

En Juan travessa l’Argentina en cotxe, acompanyat del seu fill Gaspar. De Buenos Aires cap a la frontera nord amb el Brasil, en l’època de la Junta Militar. El mèdium, amb la salut molt debilitada, vol protegir al nen a qualsevol preu. Costi el que costi. Ha d’apartar-lo del destí que té assignat, que no és altre que succeir-lo a L’Ordre, la societat secreta que l’esclavitza des que el van reclutar de petit. Una societat que té els seus orígens en la família de la mare d’en Gaspar, morta en estranyes circumstàncies. Víctima col·lateral? La idea és deixar-lo amb el seu tiet, fora de perill. “For the dead travel fast”, se’ns diu més d’un i dos cops. L’Ordre no perdona res ni ningú. Com la mateixa obscuritat, que devora i mutila. Vida i mort de la mà en una atmosfera fosca i cent per cent macabre. 

“Nuestra parte de noche” és una novel·la de terror sobrenatural -i també real- que ens parla de la relació entre pares i fills, i de les càrregues atroces que arrosseguen. Enriquez es mou amb habilitat per la foscor, amb una narració angoixant i visual. Cases que són més grans per dins que per fora, amb passadissos secrets, rius i boscos. I amb monstres, penjats, dents, caps, parpelles i el que faci falta. És fàcil imaginar-s’ho. En una d’elles desapareix l’Adela, amiga d’en Gaspar. Un fet inexplicable que marca la seva vida. En la narració hi ha algunes referències que ens són properes, com Cadaqués i Ramon Llull. El suposat reportatge periodístic d’Olga Gallardo, titulat “El pozo de Zañartu” -inclòs en la part final- també suma. Hi haurien enterrats els desapareguts de la dictadura...

“Vamos a ver, dijo su padre, y cuando llegaron a las rejas, cerradas con candado, le dijo pasá hijo, pasá si podés, y Gaspar, confundido, le devolvió la caja donde estaba su madre y, cuando intentó empujar la puerta, se dio cuenta de que no necesitaba una llave, que si quería abrirla sencillamente la abría y cómo era posible eso no había manera de entenderlo, pero de pronto la reja estaba abierta y solamente la había tocado -y había pensado, sí, había pensado en que podría abrirla- y su padre lo siguió sin decirle nada, como si fuese lo más normal del mundo, y del otro lado, entre pastos altos y sobre un camino embarrado, los charcos brillantes como espejos bajo la luna, le tomó la cara entre las manos, se agachó para mirarlo a los ojos y le acarició el pelo, la caja estaba en el suelo, entre los dos, y le dijo tenés algo mío, te dejé algo mío, ojalá no sea maldito, no sé si puedo dejarte algo que no esté sucio, que no sea oscuro, nuestra parte de noche”.

@Jordi_Sanuy