Unsex me! (Jaume Ferrer)

A en Jacob el van assetjar des del primer dia d’escola. Els seus companys van decidir que era una nena intocable i no un nen, i el van transformar en l'ase dels cops. No ho va poder superar... Malgrat la duresa de la situació, mai no va sentir odi ni va tenir sentiment de venjança. Tot el contrari que en Nemesi, que uns anys després es va convertir en la seva parella. Ell no perdona i vol per fer justícia. A qualsevol preu.

El record d’en Jacob i les paraules d’en Nemesi omplen les 224 pàgines d'“Unsex me!”, l'últim llibre de Jaume Ferrer. Està publicat per Club Editor i no és fàcil de llegir ni de digerir. En Jacob ja no hi és i, en una duríssima declaració, en Neme carrega contra tots els que li van fer la vida impossible. Per a ells, desitja “parpelles de pedra”, perquè mai més puguin obrir els ulls. El va conèixer casualment a Montjuïc, buscant sexe ocasional, i van acabar junts. Prim, descuidat i amb poca esma, en Jacob era una criatura irrepetible. Tot i haver traspassat, l’amor que en Nemi encara sent per ell se’l menja de viu en viu. Li agradaria passar full, però li costa moltíssim. En serà capaç després de posar els seus sentiments negre sobre blanc?

En Neme ens ho explica tot en primera persona, amb referències constants a Lady Macbeth (d’aquí el títol del llibre) i també a la família d’en Jacob, que havien regentat una pastisseria, al llarg de diverses generacions. Allà vivia el noi, envoltat dels llençols de les àvies, i també de llibres. Li agradava llegir, tot i que entenia poques coses. Gaudia arrencant-ne les cobertes, que ara ell troba per tot arreu. L’omple la desesperança, perquè la pèrdua és gran, com de vegades també el sentiment de culpa. Però ja no hi ha res a fer. Dels records no se’n pot fer bandera i el bo d’en Jacob ja fa temps que no és en aquest món. Sempre és complicat acceptar-se a un mateix. La novel·la és una dura elegia de la vida que, de retruc, evoca una infantesa horrorosa. 

“Per explicar amb un pic d’alegria qui era aquest vailet, m’agradaria poder dir que en la seva fugida es va refugiar en el somriure, les barbes o el ventre més fabulós de tots, la balena. Hauria sigut millor poder dir que sí i dir que somiava que una balena el convidava a nedar de mar en mar en tota llibertat. Per mi faria sentit i seria menys feixuc. Però no va ser així. 

Ell deia que havia intentat fugir, però havia fallat, i bona part de les seves hores infantils les va continuar vivint a l’escola. Quin remei, com ens passa a tots”.

@Jordi_Sanuy