L'instant abans de l'impacte (Glòria de Castro)

Fer un pensament abans no sigui massa tard. És allò de buscar “L’instant abans de l’impacte”, títol de la primera novel·la de Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974). És el Premi Llibreter de Literatura Catalana. Té 264 pàgines i està publicat per Periscopi. Reflexiona sobre les polítiques de conciliació i critica obertament a la societat de consum. Té format de dietari i s’allarga 365 dies. Punyent i divertit, amb tocs d’humor negre. 

La Glòria va treballar vint-i-cinc anys com a redactora publicitària. Després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, va patir un assetjament laboral salvatge dels seus caps. Formava part del departament de comunicació d’una companyia telefònica, amb seu a Madrid i matriu francesa. No li van encarregar cap feina (CAP!) en cinc anys, posant a prova la seva resistència. Va aguantar més que els dinou treballadors de France Télécom que, malauradament, es van acabar suïcidant. Va aprofitar el temps per escriure aquest llibre, on ho explica tot. És la seva venjança particular. Mala maror a la feina, i també a casa, amb dos fills petits i un marit que no acaba de créixer. Qui estava malament a la feina era ella, però és ell qui l’acaba deixant, davant de la seva incredulitat. No se’n sap avenir. 

L’Horacio, que és argentí, decideix ressuscitar la banda musical de quan era jove, que feia versions de Nirvana. És el que li demana el cos, sense importa-li massa la difícil situació familiar. Va per lliure. Amb un sou menys, la protagonista decideix que, durant un any, no comprarà res que no li sigui de vital importància. Ni calces de blonda, ni espelmes aromatitzades, ni preservatius, ni detergent amb substàncies activades... Res que no sigui totalment imprescindible en el dia a dia d’una família 'normal'. “L’instant abans de l’impacte” és àgil, expeditiu i necessari. En les últimes pàgines, l'autora dona les gràcies a l’empresa que va fer-li mobbing i que, indirectament, va donar-li la idea d’escriure aquest llibre. 

“Va ser l’any que hi van haver tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa, que jo vaig entrar a treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid. Tot i això, el que passés a França eren coses que semblaven molt llunyanes. Que tenien poc a veure amb mi. Podria començar a explicar-ho així, a l’estil Sylvia Plath, però la poesia no aniria més enllà. Madrid no era Londres, ni Nova York, ni París. Madrid era una ciutat que em semblava odiosa i lletja i on els taxis, que feien pudor de peus i de seitons fregits, t’obligaven a sentir les tertúlies fatxes de la COPE”.

@Jordi_Sanuy