Espies estrafolaris (però amb gràcia!)

Segur que torno a anar a contracorrent, però “Spy”, de Paul Feig, no m’ha acabat de convèncer. Té algunes escenes divertides, però no arriba al nivell de “La boda de mi major amiga” (2001). “Cuerpos especiales” (2013), del mateix director, i també amb Melissa McCarthy, encara era més fluixa. Dura dues hores clavades i és una comèdia amb l’espionatge com a eix central. Típic títol de diumenge tarda.

El millor de la pel·lícula és l’actuació de la Melissa, que dóna vida a la Susan Cooper. És una analista de ‘despatx’ de la CIA que, per una urgència, es converteix en una espia de camp, amb un gran repte al davant. Ha d’investigar la desaparició (mort?) d’en Bradley Fine, que és a qui cobria les espatlles des de l’oficina. Ara és ella qui ha de perseguir als dolents pel carrer. Al Bradley l’interpreta Jude Law. També té gràcia el paper d’en Jason Statham, conegut pel seu paper de Frank Martin a la nissaga “Transporter”. També és un dels habituals a les pel·lícules de “Los mercenarios”. Aquí és en Rick Ford, un agent que no és més talòs perquè no s’entrena. És una caricatura dels personatges que l’han fet tan famós.

La Susan, en Rick i altres agents de la CIA, tots una mica per lliure, han d’impedir la venda d’una arma nuclear que, en cas d’explotar, podria provocar un desastre d’abast mundial. La Susan no té cap experiència al carrer, però la seva voluntat i perseverança la fan sortir victoriosa de tots els reptes que li surten al pas. Ni ella s’ho acaba de creure. Les escenes en les quals fa de guardaespatlles de la noia que negocia amb la bomba són força gracioses. Tot és molt surrealista i amb poc sentit, però no casualment. Segur que és el que volia Feig, que quan ha de buscar a una bona actriu va directament a la Melissa. És el típic títol que agradarà pràcticament tothom. Això sí, quan surts del cinema, comences a oblidar-la immediatament.

"LA PROFESORA DE PARVULARIO"

“La profesora de parvulario” és un rara avis. És la segona pel·lícula de Nadav Lapid, després de “Policía en Israel” (2011). El seu protagonista és en Yoav Pollak que, amb només cinc anys, té un do prodigiós per la poesia. Li surten com si res, a l’escola, a la platja... Amb aquesta història va guanyar el Giraldillo de Plata a Sevilla.

Ja sé que Mozart componia amb només cinc anys, però els genis es compten amb els dits d’una mà. És per això que, d’entrada, sobte l’excel·lència d’en Yoav, per molt que el seu tiet periodista l’hagi iniciat en el món de la poesia. El seu pare està massa ocupat amb els seus restaurants de luxe. La seva mare els va abandonar fa anys. L’única que està una mica per ell, i no massa, és la seva cangur, que vol guanyar-se la vida com a actriu. Està interpretada per la cantant Ester Rada. I. Ja que parlo d’interpretacions, el més destacat d’aquesta pel·lícula són les del nen (sensacional Avi Shnaidman) i la de la professora, Sarit Larry. Tots dos debuten al cinema i ho fan de manera espectacular.

Estem davant d’una història difícil, amb molts silencis i primers plans. Dura dues hores i, en alguns moments, es fa un pèl lenta. Més que el do d’en Yoav, pel que es decanta en Lapid és per la força i la perseverança de la professora, la Nira, que vol protegir al nen d’un món fosc, brut, cruel i sense cap interès per la poesia. De fet, podríem dir que la Nira fins i tot perd els papers, perquè no veu res més enllà del nen, que trenca tots els seus esquemes. Segur que s’hi emmiralla. En Yoav compon com sempre li hauria agradat fer-ho a ella, que, en l’actualitat, està participant en un taller de poesia... com a alumna. Una història interessant.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy