La Sònia assegura que en Raimon viu gràcies a i per a la poesia. Segons ella, "se'ns apareix plena d'escletxes, portes i finestres que donen pas a la metàfora del temps d'on entren i surten fantasmes i fades de la solitud, la nostàlgia i la infantesa". No conec a en Raimon però, després de llegir "Vida menor", em queda la sensació d'una poesia profunda i, en línies generals, molt trista. És veritat que parla sovint de la seva infantesa i que, possiblement, hauria pogut ser una mica més feliç. Poemes com "Soledad", "Rodalies", "Mary", "Suddenly", "Subtítols", "Concepte" o "Mark Spitz" són durs com una puntada a l'estómac. A "Subtítols", per exemple, hi llegim "El temps és com un nen que ha perdut la seva mare i l'està buscant".
Diria que els poemes no estan en ordre cronològic. Després d'un de trist, podem llegir-ne un altre de molt més optimista. Suposo que l'arribada de la Valéria de Araújo a la vida d'en Raimon marca un punt d'inflexió en la seva poesia... i en la seva existència. La Valéria i la seva filla Cintia, que vivien al Brasil, hi posen un toc de color. Hi ha poemes meravellosos, com "Antonio Machado", "Cafè Royal" i, sobretot, "Després d'un concert", "Rabo de nube" i "Parla'm d'amor". De fet, en Raimon li dedica el llibre a la seva dona: "Por encher de música, cheirinhos e cores nossa vida menor". Vull afegir, però, que tot i l'alegria que desprenen, donen sensació de "temporalitat". S'intueix que després de la calma pot tornar la tempesta, en qualsevol moment.
L'autor ens diu que va descobrir la poesia el 22 d'octubre de 1992, quan la seva professora de castellà, la Maria Plaja, va dir als seus alumnes, en començar la classe, que havia mort el gran poeta Luis Rosales. Anava amb ulleres de sol per amagar les llàgrimes. Deu anys després, a Sicília, el canadenc George Elliot Clark el va ensenyar a recitar. Fins llavors, havia escrit poc i llegit molt. "Vida menor és el seu primer llibre". En Raimon també s'encarrega de traduir poetes brasilers al català, amb la Valéria, la seva dona. El seu bloc es diu "Subtítols" . Com a exemple de la poesia que escriu, recollida, en aquest poemari, em quedo amb aquest "Psalm".
"Si pogués amb un lleuger moviment canviar
la trajectòria de nord a sud i de l'est a l'oest,
i deixar que les paraules s'omplissin de més
sol, si pogués esborrar amb les meves mans
tot el silenci de l'espera, i omplir l'absència
d'un renovat optimisme. Però als meus versos
hi manca la música dels teus llavis. un piano,
un baix, la percussió, tota la nostra distancia".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
2 comentaris:
Hola, Jordi!
Primer de tot, gracies per la ressenya, m’ha agradat veure el "Vida Menor" per aquí, i ho celebro que t’hagi tocat. Sàpigues que aquest llibre va néixer d’un part ben complicat, perquè la poesia, diferentment de la novel·la, on l’autor pot jugar amb el personatge, és un moment on el poeta es despulla totalment davant del públic que el llegeix, i en Raimon, una persona que vol passar desapercebuda per la vida, de cop es veu nu enmig de tothom i no sap be que fer. Ell és com la seva poesia; aparentment senzill, però en realitat amaga una profunditat immensa. Quan parla de la seva angoixa existencial sempre es fa identificar els nostres propis fantasmes, és curiós.
Tot i que estigui dedicat a mi, en veritat no tots els poemes son de la “era Valéria” de la seva vida. Tots els mals d’amor que va patir fins a que jo arribés, el 16 d’agost del 2007, es van anar canviant en mals externs a l’amor, però que pertorben a aquest, i fan descobrir, poc a poc que estimar tampoc li treu el mal existencial, encara que és bo tenir algú amb qui compartir-lo. Psalm va ser escrit durant la primera vegada que vaig viatjar sola després d’haver arribat, i la por de tornar a estar sol es força evident a aquest poema. També és un dels meus preferits (dels que estan inspirats mi), així com Rabo de Nube (excepcional) i Mounir Troudi. Però sense dubte, el poema que més descriu la angoixa d’en Raimon és “Subtítols”, per a mi el millor de tots.
Moltíssimes gràcies per donar la teva opinió i compartir-lo al teu bloc. Una abraçada!
Doncs ja sé una mica més sobre en Raimon i la seva obra. Quin luxe! Gràcies, Valeria.
Publica un comentari a l'entrada