Els dos principals personatges són l’Asa Leventhal i en Kirby Albee. Viuen a Nova York. L’Asa amb la seva dona, que fa un temps que és Baltimore, cuidant la mare. En Kirby és vidu. El primer treballa en una revista. El segon és a l’atur... i cada dia beu més! Els dos homes es van conèixer anys enrere en una festa, però ja fa temps que no tenen relació. Fins que un dia, en Kirby aborda a l’Asa en un parc i el culpa de tots els seus mals. Sembla que quan l’Asa no tenia feina, en Kirby li va aconseguir una entrevista amb el seu cap. Van acabar discutint fort, l’Asa i el cap, i en Kirby creu que és per això que el van fer fora a ell. En Kirby fins i tot pensa que va provocar l’enfrontament de manera intencionada. Ara vol que el compensi, de la manera que sigui.
En Kirby trastoca la vida de l’Asa, que ja passava per un moment difícil. La seva dona, la Mary, no hi és i el fill petit del seu germà està molt malalt. A més a més, l’Elena, mare de la criatura, no és massa partidària dels hospitals i en Max, el pare, viu i treballa a Texas, des d’on envia diners a la família. La història que ens explica en Below és un malson xafogós. Té moltíssima força i evidencia la transformació del personatge de l’Asa. Inicialment, odia a en Kirby i pensa que és boig. Però, a mida que avança el llibre, comença a creure que potser sí que té algun motiu per actuar d’aquella manera. Pot tenir una petita part de la culpa de les desgràcies d’en Kirby? Aquest complicat personatge, que se’ns presenta com un fatxenda, fins i tot acaba passant unes quantes nits a casa seva.
EXISTEIXEN LES SEGONES OPORTUNITATS?
Uns comentaris antisemites d’en Kirby en una festa podrien ser l’origen d'aquest complicat enrenou. En Bellow també ens parla de les segones oportunitats, si és que realment existeixen. El llibre és molt descriptiu i ple d’hilarants diàlegs entre els dos protagonistes, als qui retrata francament bé. A la pestanya del llibre ens expliquen que està inspirat en “El doble”, de Dostoievski. “La víctima” va ser la segona novel·la de l’autor nord-americà, que l’any 1976 va guanyar el Pullitzer, amb “El llegat de Humboldt”. És un pèl dens, sobretot al començament, però un cop t’hi submergeixes és difícil deixar-lo. Recomanable.
“Costa d’acceptar-ho, però ho hem d’acceptar. No triem gaires coses. No triem néixer, per exemple, i, a menys que ens suïcidem, tampoc no triem quan morim. Però poder triar algunes coses entremig no et fa sentir tant com si la teva vida fos un accident. Et fa sentir que la vida és necessària. El món és un lloc superpoblat. Hi ha prou espai per als morts. Fins i tot se’ls enterra per capes, segons tinc entès. Hi ha prou espai per a ells perquè ells no volen res. Però els vius... Tu vols res? Hi ha res que vulguis? Doncs hi ha cent milions de persones més que volen el mateix que tu. Tant és que sigui un entrepà o un seient al metro o el que sigui. No sé què en penses tu, però a mi em costa de creure que la meva vida sigui necessària”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada