"La noia del tren" (Paula Hawkins)

S’ha traduït a 42 llengües i DreamWorks ha comprat els drets per fer-ne una pel·lícula. Parlo de “La noia del tren”, de Paula Hawkins (Harare, Zimbabwe). En anglès ja se n’han venut més de cinc milions d’exemplars. En català, l’ha publicat La Campana (la traducció és d’Imma Falcó) i té 463 pàgines. És d’aquells llibres que creen addició, que no pots deixar ni volent. En castellà, l’edició ha anat a càrrec de Planeta.

“La noia del tren” és la primera novel·la de Hawkins, que va fer de periodista al llarg de 15 anys. És una història d’amor, de desig, d’infidelitats, de divorcis; en definitiva, de tot allò que pot acabar envoltant la parella. Saps realment amb qui estàs i d’on ve? Aquesta és una de les preguntes que podrien fer-se les tres narradores del llibre, que es converteix en un thriller enèrgic i sense fissures. La narradora principal i més potent és la Rachel, amb una vida molt buida. Des que la va deixar en Tom, està ensorrada. No treballa i malviu en una minúscula habitació a casa d’una amiga seva, la Cathy. La beguda és la seva única companyia. També veiem una part dels esdeveniments a través dels ulls de l’Anna, l’actual dona d’en Tom. Tampoc no és feliç, tot i que intenta enganyar-se pensant que fent de mare de la petita Evie no necessita res més.

La tercera narradora és la Megan, de qui no explicaré pràcticament res; només que desapareix misteriosament i que la policia, amb els inspectors Gaskill i Riley al capdavant, intenta trobar-la amb tots els mitjans possibles. Entre els sospitosos hi ha l’Scott, que és el marit de la Megan, i en Kamal Abdic, el psicoterapeuta que l’estava tractant. El passat de la Megan té episodis molt obscurs, fets desagradables que l’han marcat i que, fins fa poc, no havia explicat mai a ningú. Tot comença amb la Rachel mirant per la finestra del tren que la porta a Londres diàriament. Sempre s’atura en el mateix semàfor i, quan ho fa, aprofita per fixar-se en la parella que viu en una de les cases, molt a prop de la que compartia ella amb en Tom. Els ha batejat com la Jess i en Jason, que, en realitat, són la Megan i l’Scott. Els veu com una parella feliç i envejable.

BON RETRAT DELS PERSONATGES

El millor del llibre de la Hawkins és que el misteri es manté fins a les últimes pàgines. Per sort, l’autora no fa allò tan habitual de treure’s un personatge nou de la màniga, en el tram final, i convertir-lo en l'inesperat i vital protagonista. També es molt bo el retrat de les tres narradores. Tenen el perfil de dones perdedores, rossegades per la culpa, enganyades, supervivents... No han tingut la vida que somiaven, però, com a mínim, han lluitat per intentar canviar les coses. Potser sense massa èxit? “La noia del tren” serà un dels èxits d’aquest estiu. He llegit que mai un llibre s’havia venut tan ràpid i tants exemplars, superant “El codi Da Vinci”. En alguns moments, m'ha fet pensar en "Perduda", de Gillian Flynn.

“Hi va haver una època en què em pensava que ell podia ser-ho tot. Que amb ell en podia tenir prou. Ho vaig pensar durant anys. L’estimava amb totes les meves forces. I encara l’estimo. Però ja no ho vull, això. Els únics moments en què em sento jo mateixa és en les tardes secretes i febrils com la d’ahir, quan torno a estar viva enmig de tota aquella calor i aquella penombra. Qui em pot assegurar que un cop hagi fugit no tindré també la sensació que no en tinc prou, amb això? Qui em pot assegurar que no acabaré sentint-me exactament igual com em sento ara, és a dir reprimida en lloc de protegida? Potser em vindran ganes de fugir una altra vegada, i una altra, i potser al final acabaré tornant a aquestes vies velles del tren perquè no tindré enlloc més on anar. Potser. Potser no. S’han d’assumir riscos, No?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy