"Seguretat d'aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció, d'algú". Aquesta és la definició de 'confiança' que fa el Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Podríem dir que de confiança n'hi ha dos tipus: la que despertem (o no) en els altres i la que tenim (o no) en nosaltres mateixos. Per desgràcia, la primera no és sempre directament proporcional als esforços invertits. Pots estar convençut que ets la persona adient per desenvolupar una feina concreta o per ser estimat cegament per algú, però és possible que no tinguis la confiança necessària de la persona o persones que tens al davant. I, malauradament, sense aquesta relació de companyonia, de franquesa, de seguretat, el fracàs està assegurat; en la feina i també en l'amor. Els qui no tenen confiança ens els altres, potser perquè estan més preocupats en mirar-se el melic que en qualsevol altra cosa, sempre acaben caminant pel costat fosc de la vida, fent del dubte la seva religió.
Tothom s'equivoca, és veritat. Segur que algun dia tu també has comès una o més errades involuntàries, però aquestes mai s'han de convertir en el teu senyal d'identitat; per molts que els altres ho intentin. Rebel·lat! Sempre s'ha de saber fer 'taula rasa', o un 'reset' si parlem en termes informàtics, ara que estan tan de moda. Molts cops, el passat serveix de referència, i en part és lògic, però no és just que marqui el nostre futur a foc. Les persones tenen dret a canviar, a guanyar-se la confiança dels seus interlocutors. Arribat en aquest punt, conflueixen les dues confiances; la que relecteixes en els altres i, sobretot, la que tens en tu mateix, que sempre és vital.
Aquesta confiança és imprescindible; l'has de tenir sempre, encara que les coses se't girin d'esquena. Si tu creus en les teves possibilitats i tens clars els teus sentiments, l'opinió dels altres no deixa de ser secundària. Com diu el meu amic David, el món té certa lògica (o hauria de tenir-la) i, al final, normalment s'acaba fent justícia, en tots i cadascun dels àmbits, a la vida laboral i a la sentimental. A voltes no és així, ja ho sé, però la obligació de les persones amb dos dits de front és mirar sempre endavant. Si estàs satisfet amb tu mateix, no hi ha res ni ningú que et pugui fer mal. I si per algun motiu no et volen, te'n busques una altra ... de feina, de parella sentimental o del que faci falta.
1 comentari:
Estoy casi de acuerdo con tu comentario pero ....yo pienso que nunca debemos caer en la valoracion de esfuerzos invertidos si se hace es por que se cree que lo que hacemos es lo correcto y nos podemos equivocar por supuesto pero nunca ponerlo en una balanza,si llegamos a ese punto es que no nos interesa sea persona,trabajo o cualquier otra cosa,puñaladas amigas todos hemos sufrido y no es que te queden grabadas a fuego si no que te hacen ser mas precavido y creo que de lo que se trata es de no poner o hacer caso de las etiquetas que cada uno llevamos porque nos han sido puestas a veces por quienes no nos conocen,es despues de un tiempo que nosotros mismos la hemos de rellenar;a veces la confianza en uno mismo la llaman arrogancia y es por que desgraciadamente vivimos en una sociedad donde lo que impera es bajar la cabeza y si alguno la llevamos alta no tratan de imitarnos mas bien de que la agachemos y asi ellos no destacaran en su cobardia,es muy dificil mantener la confianza cuando parece que solo recibimos palos de todos sitios pero hay aspectos de la vida muy bonitos y gratificantes por los que luchar y poder seguir teniendo esa confianza en quien somos o hacemos;a tu final yo les diria que si no me quieren sean ellos quienes se marchen,quizas me he extendido un poco pero es dificil resumir,animo y ya me ire pasando.Paco
Publica un comentari a l'entrada