La vida a la Mongòlia rural
2005 / Alemanya / Drama / 90 minuts / Director: Byambasuren Davaa / Intèrprets: Batchuluun Urjindorj, Buyandulam Daramdadi Batchuluun, Nansal Batchuluun, Nansalmaa Batchuluun, Batbayar Batchuluun / Nansal, la filla ‘gran’ d’una família de mongols nòmades, es troba un cadell de gos mentre recull fems per a la seva mare. La nena se’l vol quedar des d’un primer moment, però el seu pare no hi està gens d’acord. Creu que l’animal pot portar-los mala sort, sobretot tenint en compte que potser és descendent dels llops que es mengen les seves ovelles. Li demana que se’l tregui de sobre immediatament, però no li fa cas.
‘El perro mongol’ és un ‘rara avis’ deliciós. Que s’oblidi de veure-la qualsevol amant de l’acció, d’aquells títols farcits d’efectes especials pels quatre costats. Aquest segon projecte de Byambasiren Davaa, després de ‘La historia del camello que llora’ (2003), és visiualment extraordinari. Aquesta directora de Mongolia, que té 36 anys, ens explica com es viu al seu país i els canvis existencials que pateixen els nòmades. ‘El perro mongol’, que és el projecte de final de carrera de Davaa, va ser candidata als Òscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
Està protagonitzada per una família sencera de mongols de la part nord-occidental del país; formada pel pare, la mare, dues filles i un fill; tots tres molt petits. Abans de començar a rodar, l’equip tècnic va creure convenient conviure dos mesos amb els Batchuluun, amb l’objectiu que actuessin amb normalitat, com si les càmares no hi fossin. Ells són els principals i únics protagonistes d’aquesta història, acompanyats per un gos a qui batejen com ‘Zochor’.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
‘El perro mongol’ podria ser ben bé un documental. De fet, es tracta d’una reflexió que gira al voltant d’una família nòmada: Amb quins valors i quines creences creixen els nens i les nenes nòmades? Què significa ‘vida moderna’ per a ells? Són preguntes difícils de contestar, sobretot amb un punt de vista occidental. Tinc clar, però, que els Batchuluun tenen tot allò que és absolutament necessari, res més. N’hi ha prou? Potser sí. La mainada juga apilant fems, com si estiguessin fent edificis... aquells que algun dia van veure a la ciutat. Mirar els núvols, intentant descobrir formes animals, i sortir a pasturar amb les ovelles i les cabres són altres de les seves distraccions que, més d’un cop, alhora també son obligacions. La imaginació al poder.
Els nens occidentals ho tenen tot; deixant de valorar moltes coses. Qui no ha sentit algun cop allò de ‘no sé a què jugar...’, un raonament-queixa de nen que, habitualment, acaba indignant als pares. El cap dels Batchuluun se’n va a la ciutat per vendre la pell de dues ovelles assassinades pels llops, la seva principal i única preocupació. Quan torna, porta un caramel a cadascun dels seus tres fills i un petit peluix per compartir, l’única joguina que es veu en tota la pel·lícula. No estan acostumats a rebre regals i, per tant, saben valorar-los. A la mare li porta un petit cassó de plàstic de color verd, que rep amb una gran alegria. Per desconeixement el posa el foc i, lògicament, acaba desfet i inservible. L'altre novetat és una llinterna, per si algun dia és necessària.
Beuen llet, mengen formatge...; tot casolà, perquè els Batchuluun tenen cabres i ovelles, a banda de bous, que fan servir per les tasques de càrrega. La mare renta la roba a mà, fregant-la amb una pedra. Mongolia ha evolucionat, però ells prefereixen seguir vivint com els seus avantpassats, sense luxes i enmig de la natura. L’únic que trenca la seva rutina és l’arribada del gos que es troba la Nansal dins d’una cova. L’’adopta’ des d’un primer moment, mimant-lo com un component més de la família. A Mongolia creuen en la reencarnació amb un vincle directe entre l’home i el gos. De fet, a la pel·lícula expiquen que quan un gos mor se li ha de tallar la cua i posar-li a sobre del cap, just abans d’enterrar-lo. Així, quan torni a néixer serà un home i la cua la portarà al cap. ‘Tot el món mor, però ningú esta mort’.
La moto amb què es trasllada el pare uneix la muntanya on viuen amb la metròpolis. El cavall el fa servir per desplaçaments més curts. La nena gran estudia a la ciutat, internada en un centre del qual només surt a l’estiu. El curs vinent potser tindrà més sort (o no) i viurà a casa d’un tiet, que ha acceptat fer-se’n càrrec. Eduquen a les criatures a la seva manera, però no s’obliden d’escolaritzar-los. A vegades poden semblar una mica despreocupats, quan per exemple la Nansal s’emporta el ramat a pasturar, però el pare és a la ciutat i algú ha de fer-ho. La mare? Si ho fa ella, Qui cuida els dos petits?
L’estiu acaba i la família decideix traslladar-se. Desmunten tot allò que tenen amb molt de compte i ho empaqueten com si fos nou, tot fer fer el viatge (amb un munt de carros estirats per bous) en les millors condicions. El nen petit, d’un parell d’anyets, cau i ningú se n’adona. La Nansal l’havia de vigilar, però està massa pendent del gos. El seu pare l’ha deixat lligat a un pal. Un caçador el recollirà més tard. Quan els voltors ja estan a punt d’envoltar al petit, el gos es deslliga i li salva la vida. Els dubtes del pare desapareixen i, immediatament, en ‘Zochor’ passa a formar part de la família. És el seu premi merescut.
No té res a veure des d’un punt de vista argumental, pero ‘El perro mongol’ et fa reflexionar, com ‘Las tortugas también vuelan’. Són pel·lícules reals, amb grans guions, que t’ajuden a conèixer països llunyans i diferents maneres de viure. En una escena, la mare li diu a la Nansal que obri la mà i estiri els dits al màxim. Arribat em aquest punt li demana que es mossegui el palmell; i no pot, és clar. Si ho proveu, us n'adonareu. Tot això per dir-li que, a voltes, tens moltes coses a tocar que mai podràs aconseguir. Quina gran veritat.
Per què ‘La cueva del perro amarillo’, que és el subtítol de la pel·lícula? Doncs per una llegenda ancestral, segons la qual una noia es va posar malalta per culpa d’un gos groc. Representa que estava enamorada i que el gos no la deixava que es veiés amb el seu xicot amb tranquil·litat. Quan el tanquen en una cova, ella recupera la llibertat... i l’amor. L’única culpa que tenia el gos era estar en un lloc inadequat en el moment inadequat. Pura anècdota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada