Comentari: 'Las tortugas también vuelan'. Nota: 7'5

Sobreviure en una guerra inútil

2004 / 'Concha' d'Or al festival de Sant Sebastià / Iraq / 95 minuts / Drama / Director: Bahman Ghobadi / Intèrprets: Avaz Latif, Soran Ebrahim, Hirsh Feyssal, Saddam Hossein Feysal, Abdol Rahman Karim / Els habitants d’un poble del Kurdistan iraquià, a la frontera entre Iran i Turquia, busquen una antena parabòlica desesperadament. Volen estar informats sobre l’imminent atac americà sobre l’Iraq. Estan convençuts que queden poc dies per l’inici de la guerra. Un jove mutilat que es dedica a desactivar mines amb la boca, per després vendre-les, també té clar que la situació es complica per moments. Aquell jove viatja acompanyat de la seva germana petita i del fill d’aquesta, que és cec.

A la majoria dels països d’Occident qui vol una arma de foc l’aconsegueix amb una certa facilitat; i si és amb permís, encara més. L’antena parabòlica està socialitzada, a l’abast de tothom. Si vols uns peixos de colors vas a la botiga i els compres; per una quantitat quasi simbòlica. El mal de queixal se soluciona amb un calmant, que pot trobar-se en qualsevol farmàcia, cas que no en tinguis a casa. Els desplaçaments curts es fan en tren, autobús, cotxe, moto o en bicicleta. Els nens estan obligats a escolaritzar-se... A l’Iraq tot és diferent, encara més els dies previs a l’inici de la guerra amb els Estats Units.

El poble que retrata ‘Las tortugas también vuelan’ només té dues armes per plantar cara als nord-americans... i llogades per tres mesos! Les canvien per un munt de mines antipersones que han recollit els nens, amb els riscos que això comporta per a la seva integritat física, és clar. La necessitat de saber, de conèixer de primer mà, fa que els poble faci una recol·lecta per comprar una antena parabòlica; una per a tothom. Una adquisició sense precedents. Problemes? Uns quants. Primer, que hi ha tot un seguit de canals prohibits per l’Islam, per la música, per l’escassetat de roba... I segon que la gran majoria no entén res, perquè no saben anglès. Però diuen que el més important és la intenció: Volem saber!

Més coses. Un parell o tres de nens petits moren perquè intenten agafar peixos vermells en un llac. Era la il·lusió de la seva vida. Quí els vigilava? Ningú, és clar. Els seus pares tenien coses més importants per fer. El mal de queixal s’intenta combatre fent gàrgares amb benzina. Pastilles, què són? On s’aconsegueixen? Els desplaçaments s’han de fer caminant, gastant sabatilles. Bicicleta n’hi ha una; la del llest del poble. Es tracta d’un noi, batejat com ‘Señor Satélite’, que s’encarrega de subministrar coses als seus veïns; la parabòlica, les armes... Als seus veïns i als de les localitats dels voltants; sempre que ho pugui aconseguir, evidentment.

El ‘Señor Satélite’ és l’ídol dels nens. Donarien la vida per ell. Amb quatre paraules d’anglès, una bici i una capacitat innata per negociar s’ha fet un nom i és respectat per tothom. Així és la vida a l’Iraq. De què ens queixem a Occident? La quadrilla d’en Satélite sembla la ‘botiga dels horrors’: nens sense braços, sense cames... tots ells mutilats com a conseqüència d’alguna errada en el procés de recollida de mines. És el seu ‘modus vivendi’. La pel·lícula és antibel·licista i no se n'amaga. És la seva principal i única bandera.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La ‘família’ a qui vol ajudar en Satélite (i les cometes a família no són casuals) mereix un capítol a banda. El germà gran no té braços. Tot i això continua desactivant mines, ara amb la boca. La petita només té deu anys. Va ser violada quan en tenia set i, com a conseqüència, té un fill de dos. Un fill que ella no reconeix, ja que li recorda un tracte vexatori que mai no oblidarà. Per acabar de tancar aquest cercle de despropòsits, el nen és cec.

En Satélite intenta ajudar aquesta família destrossada. Pares? Ni parlar-ne, suposo que desapareguts en combat; i mai millor dit. La nena està tan desesperada que es passa la pel·lícula intentant suïcidar-se. De fet, no tenim cap dubte que ho aconseguirà. No perquè siguem massa llestos; és que en el primer plànol ja veiem com es deixa caure per un precipici. No pot més. La vida ha estat molt injusta amb ella. Abans, ha lligat al seu fill amb una corda en un peu i l’ha ofegat al llac on, suposadament, hi ha els desitjats peixos vermells. Curiosament, quan els nor-damericans arriben a l'Iraq, un dels nens n'hi porta dos en una bossa al 'Señor Satélite'... a més del braç del monument a Sadam. És el seu primer record de guerra. Amb el temps, valdrà calers, li asseguren.

El millor de ‘Las tortugas también vuelan’ és el seu argument, que té moltíssima força. No hi ha ni efectes especials, ni localitzacions espectaculars ni una musica encisadora. La pel·lícula és tan dura com un cop de puny al fetge. Costa de digerir, però és necessari veure-la: Per saber com s’organitza una guerra inútil, per veure com la pateix la gent innocent, per entendre com es sobreviu sense tenir res; sense present, futur ni quasi gairebé passat. Una recomanació: cal veure-la en versió original. La traducció al castellà és molt fluixa. Perd força i aquesta petita obra mestra es transforma en una pel·lícula més. Les interpretacions dels nens, tots actors no professionals, són molt bones.

D’on surt el títol? No ho tinc clar. Els dos cops que surten tortugues, apareixen a l’aigua; al costat del nen cec. La primera vegada dins d’una galleda i la segona flotant mentre ell s’enfonsa al llac, abans de morir. Representen l’esperança, igual que els peixos de colors? Surar a l’aigua és el mateix que volar. Reflexionem-hi!