Comentari: 'Más extraño que la ficción'. 8'1

Vides paral·leles

2006 / Estats Units / 113 minuts / Comèdia – Fantàstic / Director: Marc Forster / Intèrprets: Will Ferrell, Dustin Hoffman, Maggie Gyllenhaal, Emma Thompson, Queen Latifah, Tom Hulce, Linda Hunt, Tony Hale / Una novel·lista (Emma Thompson) intenta acabar la seva darrera obra, potser la millor de la seva carrera. Només té un dubte: com liquidar al seu personatge principal. Vol que sigui creïble. Però quan ja ho té tot decidit apareix un nou problema? El seu personatge, Harod Crick (Will Ferrell), existeix de veritat. Encara que sembli impossible, la seva vida avança al mateix ritme que el llibre, en paral?lel. L’escriptora s’atrevirà a matar-lo? per retrobar l'èxit perdut fa anys

‘Mas extraño que la ficción’ és una delícia. És d’aquelles pel·lícules que tenen alguna cosa més, com ‘Adaptation: El ladrón de orquídeas’ (2002), ‘Cómo ser Jon Malkovich (1999) ’, o ‘Olvídate de mí’ (2004). Va ser començar a veure-la i pensar immediatament en ‘Adaptation’, una dels meus títols de capçalera. El guió l’hauria pogut escriure perfectament Charlie Kaufman, tot i que és de Marc Forster. I per si fos poc, una de les protagonistes femenines de les dues històries és la mateixa: la guapíssima Maggie Gyllenhaal. Aquí dóna vida a la pastissera que rep una inspecció d’hisenda, en la persona de Harod Crick. Will Ferrell, el típic actor de comèdia, està fantàstic, sorprenent a tothom. Després de fiascos com ‘Embrujada’ (2005) o ‘Boad Trip’ (2003), sembla que ha trobat una nova línia, ja iniciada a la ‘Melinda y Melinda’ (2004) de Woody Allen.

Ferrell està molt ben acompanyat per Emma Thompson, sense cap pel·lícula massa interessant des de ‘En el nombre del padre’ (1993). Podríem dir que portava deu anys ‘perduda’, com la novel·lista a qui interpreta. En un moment donat, caminant per un hospital, li pregunten: Quina malaltia té vostè? Falta d’inspiració, assegura. Més clar l'aigua. A la vida real també? Ferrel, Thompson i el gran Dustin Hoffman, que s’està especialitzant en papers d'actor secundari. Lluny queden títols com ‘La cortina de humo’ (1997), Rain man (1998) o l’inoblidable ‘Tootsie’ (1982).

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Veient ‘Más extraño que la ficción’ –excel·lent títol, per cert-, m’he divertit com un nen. Des de la seva presentació, ‘es la historia de un reloj de pulsera’, fins el final, en què un petit bocinet del mateix rellotge li salva la vida al seu propietari... Genial en tots els sentits. En Harod Crick és un inspector d’hisenda amb el suposat caràcter d’un inspector d’hisenda, segons resen els tòpics clar. Segur que n’hi ha de tot tipus, com a totes les professions. En Harod, però, segueix els estereotips: Fred, calculador, maniàtic, solitari... i amant dels números i de l’estadística. A la pel·lícula, les xifres apareixen sobreposades a la pantalla en tot un seguit de desplegables molt visuals. Un efecte esplèndid i molt curiós.

En Harod creia que era feliç; fins que un dia descobreix que li ressona una veu dins del seu cap. Explica exactament què fa en cada moment. És la seva narradora que, entre d’altres coses, li anuncia que morirà. No s’ho pot creure, perquè no és fàcil, però se n’adona ràpidament que ha de trobar-la com sigui. Per aconseguir-ho, visita un peculiar professor de literatura... i natació, personatge interpretat brillantment per Dustin Hoffman. És ell qui intenta saber qui està escrivint la novel·la de la vida d’en Harod. Per començar, li fa tot un seguit de preguntes per descartar gèneres i escriptors.

-Què està fent ara?
-Investigant una pastissera per frau...
-Li cau bé?
-No ho crec, m’ha dit que em folli un peix
-Així descartem les tragèdies. Segur que vostè surt en una comèdia.

Tot i aquesta observació, el professor s’equivoca. En Harod és el personatge d’una tragèdia. A més, la novel·lista sempre mata als seus personatges principals. Al final la troba, però ja és massa tard. Després de deu llargs anys de bloqueig, el llibre ja té final. En Harod no s’atreveix a llegir-lo i li porta al professor perquè ho faci per ell, perquè li doni la seva opinió. Jules Hilbert ho té clar:
és al millor obra de l’escriptora, sense cap mena de dubte. Li sap greu, però no pot tenir cap altre final. Ha d’acceptar morir perquè ella triomfi. Al final, però, l’escriptora, que tampoc no entén res, decideix fer-se enrere i canviar el final. Sap que el llibre no serà tan rodó, però salvarà una vida.

Un nen cau de la bicicleta davant d’un autobús. En Harold salta a la carretera per salvar-lo i l’autobús se l’emporta per davant. Aquesta era la mort que l’escriptora li havia reservat, d’heroi, després de salvar una criatura. Però, al final, i pels motius que tots sabem, el deixa viure. Feliç, sense rellotge... i acompanyat de la pastissera que li canvia la vida... tot i estafar a hisenda. El rellotge que tan l’havia control·lat acaba dins del seu cos, crec que taponant la vena aorta. ‘Más extraño que la ficción’ és un cant a la vida, a la llibertat, a estafar a hisenda si tens un bon motiu, fins i tot. És una pel·lícula fantàstica, on la realitat i la ficció estan separades per una línia molt fina. Com a les nostres vides, no? Encara més des de l’implantació d’internet amb un un menú d’opcions inacabable.