“Amanece en Edimburgo” et desperta segur!

No sóc massa fan dels musicals, però “Amanece en Edimburgo” m’ha agradat molt. Està dirigida per Dexter Fletcher (“Wild Bill”, 2011) i ens parla de la importància de la confiança en la parella i de les segones oportunitats. Veure cantar Peter Mullan (“My name is job”, 1998) és tot un luxe. Ell i la Jane Horrocks, que a la pel·lícula són parella, estan espectaculars.

En Rab (Mullan) i la Jean (Horrocks) compleixen vint-i-cinc anys de casats. Aquest aniversari coincideix en el temps amb el retorn del seu fill Davy de l’Afganistan. Torna acompanyat d’un altre soldat, l’Ally, que és el xicot de la Liz, la seva germana. En Davy acaba aparellat amb la Ivonne, interpretada per la guapíssima Antonia Thomas. És una bona amiga de la Liz. Per fets que no explicaré, completament independents, les tres parelles entren en crisi alhora. Seran capaços de sortir-se’n? Podríem definir la pel·lícula com una comèdia romàntica, amb un punt d’il·lusió i d’optimisme.

La banda sonora d’”Amanece en Edimburgo” és francament bona. Les cançons de “The proclamers” són molt properes, amb el famosíssim “I Gonna Be (500 milles)” al capdavant. L’escena final, amb un munt de gent ballant-la alhora, vaig trobar-la molt divertida. No m’importaria tornar a veure-la més endavant. Sortir del cinema amb un somriure als llavis mai no ha estat fàcil.

JUAN PERRO AL JAMBOREE

Sempre que actua a prop de casa, intento veure Juan Perro, el nom amb què actua Santiago Auserón des de fa un munt d’anys. Divendres va tocar al Jamboreee de Barcelona, amb un so brutal. Com sempre, va estar espectacular. La sala és petita (ben assegudes hi caben unes vuitanta persones) i la proximitat amb els músics és total. I jo estava a primera fila!

Juan Perro va tornar a estar acompanyat, com és habitual, pel mestre Joan Vinyals, un monstre de la guitarra. Aquest cop, a més a més, al Joan el vaig sentir cantar en solitari, concretament “El papelito” (“La huella sonora”, 1997). També va tornar a rappejar “Perla oscura” (“Raíces al viento”, 1996), al més pur estil George Benson o Al Jarreau. Amb aquesta cançó es va acabar el concert, que va durar una hora i quart, aproximadament. Enric Palomar va tocar el piano a “Yo te cito” i “El carro”, totes dues incloses a “Mr. Hambre” (2000). Van teatralitzar-les al màxim.

Santiago Auserón, que fa unes grans presentacions de tots els temes, va explicar que, avui en dia, “hacer álbumes es la arqueología del mañana”. Qui sap si “En la frontera”, una cançó amb arrels mexicanes, “Caetano” (en homenatge al sensacional compositor brasiler) o “Ambar” poden arribar a formar part del seu proper treball, que espero amb moltes ganes. Va començar el concert amb un tema en anglès i, a poc a poc, va anar desgranant uns quants temes de “Río negro”: entre ells el mateix “Río negro”, “El forastero”, “El Mirlo del pruno” i “Pies en el barro”. Espero tornar a veure’l ben aviat, perquè m’encanta. Llarga vida a Juan Perro, que el 25 de juliol fa seixanta anys!

"ECONOMIA PRÀCTICA PER SER FELIÇ"

Vaig conèixer Ferran Martínez (Barcelona, 1968) quan estava al Joventut. També va jugar amb el Barça i al Panathinaikos. Es va retirar, per culpa d’una lesió, quan estava a punt de fitxar per un equip italià. Té un munt de títols, amb una Copa d’Europa i vuit lligues al capdavant. Quan jo treballava a COMRàdio vam cantar junts la primera Eurolliga del Barça, la de la temprada 2002-2003. Ell era el comentarista tècnic.

Tot i que medeix 2’13,  l’expresident Josep Lluís Núñez va batejar-lo com “El nen”. En Ferra mai va abandonar els estudis, tot i triomfar en el món de l’esport. Es va especialitzar en economia i, actualment, és consultor financer, empresari, conseller d’empreses, conferenciant i escriptor. El seu últim llibre és “Economia pràctica per ser feliç”, que arriba després de l’èxit de “Zen 305”. Està publicat per Columna i té 184. És fàcil de llegir i molt amè. De fet, no és necessari tenir formació econòmica per poder entendre-l a la perfecció. Basant-se en la seva experiència de grans fortunes, en Ferran ens planteja estratègies pràctiques per sanejar l’economia domèstica i empresarial. També reflexiona sobre la riquesa en el món actual.

En la part final del llibre, compara els negocis amb el bàsquet i ens ho explica amb tot un seguit de gràfics, dividits en tàctica defensiva i tàctica ofensiva. Als annexos hi inclou una fitxa d’economia personal, que pot ser-nos molt útil. “Economia pràctica per ser feliç” és un llibre ple d’enumeracions com, per exemple, els deu punts de Bill Gates, els set consells d’Steve Jobs, l’estratègia d’Amazon, els consells dels milionaris o la tàctica de l’estalvi.

“És important saber quants diners guanyem cada mes, cada setmana, cada dia i cada hora. Són quatre dades que cal tenir en compte per fer qualsevol càlcul relacionat amb l’economia domèstica. Abans que qualsevol persona es plantegi canviar d’ocupació, de manera de vida, o fins i tot de lloc de residència, o per descomptat, intenti muntar qualsevol tipus d’empresa o de negoci, és necessari fer aquest càlcul”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els somnis no sempre es fan realitat

“Días de vinilo”, de l’argentí Gabriel Nesci, és de les pel·lícules més divertides dels últims mesos. Explica la història de quatre amics, enamorats de la música, que no tenen ni la feina ni la dona que havien somiat. Comença amb el “The best friend” de The Queen i, això, ja és garantia de qualitat. M’ha recordat “La simetria de los deseos”, la sensacional novel·la de l’escriptor de Jerusalem Eshkol Nevo.

The Queen és una de les moltes referències musicals, al costat de Morrisey (“Suedehead”), Marvin Gaye (“Lets get in on), Rod Stewart (“Handbag”) o Inx (“Mistify”). També veiem les caràtules de discos de The Police, Supertramp, Pink Floyd, The Beatles i The Rollings Stones, alguns dels grups amb què he crescut. “The Blues Brothers” (1980), “E.T, El extraterrestre” (1982), “Back to the future” (1985) i “The breakfast club” (1985) són els cartells de les pel·lícules que surten en pantalla.

En Luciano (Fernán Mirás) treballa de locutor musical en una petita emissora de ràdio. Surt amb la Lila, una cantant que no li fa massa cas. Està interpretada per la guapíssima model argentina Emilia Attias. En Marcelo (Ignacio Toselli) és el John Lennon d’una banda de tribut als Beatles. Està convençut que algun dia triomfarà. Qui sap si fins i tot hi haurà un grup, en un futur no molt llunyà, que l’homenatjaran a ell. Està com una regadora! El persegueix una colombiana que es diu Yenny. Amb ell li agrada força, però de moment només hi ha parlat per telèfon. Es queda de pedra quan veu que és filla de pares japonesos... com la Yoko Ono, que diu que va acabar amb els Beatles. I el seu nom comença amb "Y". Serà una premonició? A la Yenny li dóna vida una altra model, l’Akemi Nakamura.

El grup d’amics, que se’n surten com poden, el completen en Facundo (Rafael Spregelburd) i en Damián (Gastón Pauls). En Facundo, que és el que està a punt de casar-se, treballa en un cementiri, intentant personalitzar els enterraments. En un moment assegura que “Un casament és com un enterrament , però amb el càtering més car”. També estudia que a la làpida s’hi pugui incorporar un dispositiu amb les deu cançons preferides del difunt. Tot gira al voltant de la música. A la seva xicota, la interpreta la Maricel Álvarez. Finalment, en Damián és un guionista que tampoc no acaba de trobar el camí de l’èxit. Està sense parella, després que l’abandonés l’Ana, la crítica d’art amb què sortia. Acaba de conèixer a la dolcíssima Vera (Inés Efrón).

La pel·lícula reflexiona sobre les relacions personals, la por al compromís i, sobretot, de la dificultat d’avançar, en l’amor, en la feina i en la vida, quan ens quedem estancats i ni tan sols ens n’adonem. Qui es mereix un capítol a part és el gran Leonardo Sbaraglia, que té tres o quatre aparicions estel·lars. Fa d’ell mateix, més perdut encara que la resta dels protagonistes. “Días de vinilo” és divertida, àgil i molt ben interpretada. Tot un encert.

"ENOUGH SAID"

Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la i m’ha agradat molt. Parlo d’”Enough said” (“Sobran las palabras”), la pel·lícula pòstuma del gran James “Tony Soprano” Gandolfini. Està dirigida per Nicole Holofcener, guinosta de sèries televisives com “Sexo en Nueva York” i “A dos metros bajo tierra”. Julia Louis-Dreyfus va estar nominada al Globus d’Or, premi que va guanyar Amy Adams.

La química entre la Louis-Dreyfus (Eva) i Gandolfini (Albert) és brutal. Tots dos estan fantàstics. Els seus personatges són dues ànimes bessones, amb moltes coses en comú. Estan separats, tenen una filla a punt de començar la universitat i han perdut la confiança en el sexe oposat, després d’unes quantes relacions fallides. Des del dia que es coneixen queda clar que, abans o després, acabaran sortint junts. Estem davant d’una comèdia rodona, que té molt més del què sembla a primera vista. “Enough said” ens parla de l’amor, de les segones oportunitats i de la importància de dir sempre la veritat, encara que de vegades costi.

Del repartiment també cal destacar la presència d’una primíssima Toni Collette (que fa d’amiga de l’Eva) i de la sempre elegant Catherine Keener (Marianne), una de les seves clientes. L’Eva fa de massatgista, sempre amb la llitera portàtil penjada a l’esquena. “Enough said” és la història d’un malentès, amb l’Eva, la Marianne i un sorprès Albert com a protagonistes. A Collette sempre la recordaré per “La boda de Muriel” (1994) i a Keener per “Cómo ser John Malkovich” (1999). Molt recomanable.

"SEDA" (ALESSANDRO BARICCO)

L’altre dia vaig veure que feien la pel·lícula per TV3 (amb Michael Pitt i Keira Knightley en els papers principals) i em van entrar ganes de llegir el llibre. “Seda”, de l’italià Alessandro Baricco (Torí, 1958), es va publicar l’any 1996. L’edició que tinc és d’Anagrama i té 125 pàgines. Es llegeix en un parell d’hores. No m’ha fet el pes. Sé que va tenir un èxit brutal i que el van traduir a un munt de llengües, però l’he trobat massa bàsic.

La història que ens expliquen és la d’Hervé Joncour, que es dedica al pròsper negoci de la seda. Quan les coses es compliquen al seu país se’n va al Japó a comprar els ous dels cucs de seda. És un desplaçamet llarguíssim, quasi fins a la fi del món. Marxa deixant sola a la seva esposa, l’Hélène, que té moltíssima paciència. En un dels seus viatges coneix una dona que, tot i viure al país del sol naixent, diu que "no té els ulls ametllats". Ho recalca uns quants cops. Podríem dir que s’enamora bojament d’ella i que mai més no la podrà oblidar. Quin és el missatge de la novel·la? Doncs que no és necessari anar tan lluny per trobar l’amor vertader. Potser el tenim més a prop del què ens pensem. Tot passa per analitzar les coses amb la ment ben oberta.

“Hervé Joncour sintió resbalar el agua por su cuerpo, primero sobre las piernas, y después a lo largo de los brazos, y sobre el pecho. Agua como aceite. Y un silencio extraño a su alrededor. Sintió la ligereza de un velo de seda que descendia sobre él. Y la mano de una mujer –una mujer- que lo secaba acariciando su piel por todas partes: aquelles manos y aquel paño tejido de nada. El no se movió en ningún momento, ni siquiera cuando sintió que las manos subían por los hombros hasta el cuello y los dedos –la seda y los dedos-, subían hasta sus labios, y los rozaban, una vez, lentamente, y desaparecían”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'eternitat pot fer-nos més pacients (o no)

Suposo que si saps que la teva vida serà eterna, pots prendre’t les coses amb molta més calma. No és el cas de l’Adam, el músic vampir que protagonitza l’última pel·lícula de Jim Jarmusch ("Coffee and cigarettes", 2003). Està empipat amb tot i tothom i no entén, per exemple, que els zombis (com bateja als humans) contaminin l’aigua i fins i tot la sang.

Visualment, “Only lovers left alive” (“Sólo los amantes sobreviven”) és una pel·lícula sublim. La música, firmada pel grup SQÜRL, també l’he trobada espectacular. Tot sembla anar a càmera lenta, però queda clar que Jarmusch ho fa amb tota la intenció del món. Com deia abans, l’Adam, a qui podríem definir com un romàntic molt disgustat, no té cap pressa -i moltes vegades ni ganes- de fer res. Es limita a compondre música, a beure la sang que aconsegueix de manera il·legal i a dormir de dia. Dura una miqueta més de dues hores, però en cap moment es fa pesada.

L’Adam viu a Detroit, en una casa aïllada i plena de trastos vells. Trastos vells i peces clàssiques, com una gran col·lecció de guitarres. La seva dona, l’Eve, està instal·lada a Tànger. La interpreta una extraordinària Tilda Swinton, que s’està especialitzant en personatges extrems: el de la vellíssima Madame M. a “El gran hotel Budapest” (2014), el de la dentuda Mason a “Snowpiercer” (2013) o el de Bruixa Blanca a la nissaga de “Las crónicas de Narnia”. No he conegut mai cap vampir però, si existissin, estic segur que serien com ella. L’última escena de la pel·lícula és sensacional!

L’Adam és en Tom Hiddleston, el Loki de “Thor” (2011). El repartiment el completen actors veterans com John Hurt (que dóna vida al dramaturg, poeta i traductor anglès Christopher Marlowe) i la jove Mia Wasikowska (“Stoker”, 2013). Té gràcia que Marlowe encara estigui viu... i sigui un vampir! Ella és la germana de l’Eve, que es diu Ava. Els portarà els problemes que ja esperaven quan, després de 87 anys, torna a aparèixer en les seves vides. Com que ja viscut un munt d’anys, l’Adam s’ha relacionat, i molt, amb personatges històrics de la talla d’en Lord Byron, Mary Shelley, Franz Schubert o el mateix Marlowe. Quan es fa passar per metge, fa servir el nom de Dr. Faust, tot i que també l’anomenen Dr. Strangelove o Dr. Caligari, que són dues clares referències cinematogràfiques.

En definitiva, estem davant d’una de les millors pel·lícules de Jarmusch, tot un festival pels sentits. Atenció amb la cançó final de la libanesa Jasmine, un festival pels sentits. “Only lovers left alive” reflexiona sobre la vida, la mort, però també de la importància de les relacions personals. Se'n va emportar el premi especial del jurat en l'últim Festival de Sitges. Molt recomanable.

"L'ÚLTIM BALL DE CARMEN AMAYA"

“L’últim ball de Carmen Amaya”, de Judith Colell, és un fantàstic homenatge a la bailaora del Somorrostro, que va morir el 19 de novembre de 1963. Tenia 43 anys. S’està celebrant el centenari del seu naixement. Va morir per problemes renals. Tenia “rinyons infantils”. La pel·lícula es va estrenar la setmana passada i dissabte la va emetre TV3 en prime time.

La Nora Navas fa de Candela, que està muntant un espectacle sobre Carmen Amaya. Està espectacular, com sempre. La Candela m’ha fet pensar en la Geni, el personatge a qui interpretava la Nora en la seva anterior pel·lícula, “Todos queremos lo mejor para ella” (2013). Les dues intenten recuperar-se, físicament i psíquica, d’un fet desgraciat. La Candela d’una caiguda a l’escenari. La Geni, d’un accident de cotxe. Des d’un punt de vista visual, “L’últim ball de Carmen Amaya” té tres potes molt ben diferenciades: Les imatges de l’actualitat -preparant el citat homenatge-, les recreades de l’època de la Carmen Amaya (en un espectacular blanc i negre, plenes de clars i obscurs) i les històriques, moltes menys, sobretot del Somorrostro barceloní.

La pel·lícula és un homenatge a la bailaora, però també a les dones que lluiten per aconseguir els seus objectius, per difícils que siguin. És el cas de la Candela que, amb moltes mancances físiques, li està costant molt ballar. M’han encantat les dues escenes de la Candela amb la fotògrafa Colita, que li explica quina era la seva relació amb la Amaya. Aquestes escenes tenen un to de documental, amb un personatge de ficció entrevistant a un de ben real. El paper del suposat Chano, palmero de la Amaya, li dóna a la pel·lícula un punt de misteri que acaba d’arrodonir-ho tot. Un cop més, ha quedat clar que Judith Colell és una experta en explicar històries humanes properes, com ja va demostrar a “El domini dels sentits”, “Nosaltres”, “53 dies d’hivern” i “Elisa K”.

"EL DO" (MAI JIA)

Sempre m’ha agradat molt la literatura oriental, amb els japonesos Haruki Murakami i Harumi Kawakami al capdavant. Del xinès Mai Jia no en sabia res. De fet, és el pseudònim de Jiang Benhu (Fuyang, 1964). És ell qui ha escrit “El do”, traduït per Núria Parés i Ernest Riera. La novel·la, una de les més addictives que he llegit en els darrers mesos, està publicada per Edicions 62 i té 414 pàgines. Ja tinc ganes de llegir més coses d'ell!

Com Murakami, Jia també ens parla dels somnis; això sí, de manera superficial, només per referir-se a les habilitats d’alguns dels seus personatges per interpretar-los. El llibre tampoc té l’intimisme de Kawakami perquè Rong Jinzhen, geni de les matemàtiques, és poc intel·ligent, des d’un punt de vista emocional. De fet, aquesta sempre ha estat la seva principal mancança, per haver estat criat lluny del seu pare i de la seva mare. Un vell mestre és qui va tenir cura d’ell, fins que algú s’adona de les seves grans possibilitats. Com que porta molts anys apartat de tot i tothom, en Jinzhen és autodidacte. Sempre havia descobert les coses per si sol. Segur que podia haver-les après més ràpidament, en un ordre lògic, sense perdre tant de temps. Ningú l’havia ajudat mai.

La vida d’en Rong Jinzhen canvia, i no em queda massa clar si realment és per bé, quan el recluta la Unitat 701, una agència d’intel·ligència dels serveis secrets xinesos. El seu problema de relacionar-se amb els altres augmenta encara més, després que no pugui parlar amb ningú de la seva feina. Ni amb la seva família. Com a matemàtic brillant, amb un sisè sentit espectacular, el fan servir per desxifrar pictogrames, cada cop més complicats. L’últim, el NEGRE, exposa el seu difícil món interior fins a límits insospitats. “El do” té una miqueta de tot: sobretot la història d’en Jinzhen explicada directament pel narrador i fragments de les entrevistes que ha fet amb alguns personatges clau, que li han permès aproximar-se a la figura del matemàtic estrella amb tot luxe de detalls.

En la novel·la també ens queda clara la pressió del comunisme xinès cap als seus habitants, vigilats de nit i de dia, per dir-ho d’alguna manera. En Mai Jia és molt bo explicant-nos històries de persones normals. Per a molts, en Rong Jinzhen és un heroi; per altres un fracassat que no sap ni relacionar-se amb la gent. Sap traslladar-nos perfectament al seu difícil món interior i parlar-nos del seu desarrelament i de la solitud que sent, fins i tot després de casar-se... en un enllaç per interessos.

"A la Xina tenim una expressió: el ferro necessita temps i esforç per convertir-se en acer. El noi és inusualment llest, és veritat, però també li manquen coneixements bàsics ordinaris. Com vostè mateix ha dit, hi ha un munt d’eines que es poden utilitzar per il·luminar el camí, i les tenim al nostre voltant, però ell no n’agafa cap... trobarà una manera estranya i poc habitual d’assolir una cosa ben senzilla. Jo penso que no ho fa pas intencionadament; és perquè no té alternativa. La seva manca de coneixements bàsics l’obliga a ser inventiu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La dermatòloga i el "ménage à trois"

Encara no havia tingut temps de veure-la i m’ha agradat força. Ho dic perquè totes les crítiques que havia llegit la destrossaven. Parlo d'”Aprendiz de gigoló”, de John Turturro. La pel·lícula està dirigida per ell, però m’ha recordat, i molt, el cinema de Woody Allen, que fa un dels papers principals. Es va estrenar al Festival de Toronto. És curta; tot just dura una hora i mitja.

De fet, Turturro regala a Allen un paper que diria que va escriure expressament per a ell. Li va com anell al dit! El geni de Nova York fa de proxeneta. No és un professional, però, amb una mica de pràctica, se’n surt força bé. Tot comença quan la seva dermatòloga (la salut dels personatges d’Allen sempre ha estat molt dèbil) li demana si coneix algú per fer un trio. A la dermatòloga la interpreta Sharon Stone. I la dona escollida per aquest singular ménage à trois és l’escultural Sofía Vergara. “Aprendiz de gigoló” ens parla del desig, però també de la soledat. En aquest cas, representada en la persona d’Avigal (Vanessa Paradís), una vídua jueva a qui ningú ha tocat en molts anys.

En Murray, casat amb una dona negra i amb un munt de fills, viu en un pis minúscul. No té massa recursos, després de tancar la llibreria familiar. És per això que busca una sortida d’emergència, que arriba, per casualitat, amb la boja petició de la dermatòloga. L’home escollit per fer de prostitut és un bon amic seu, en Fioravante, interpretat per Turturro. Tots dos són jueus i, lògicament, la seva nova professió topa amb els principis de la comunitat. La pel·lícula no és res de l’altre món, però és divertida i passa bé. Possiblement, el fet d’haver llegit tantes crítiques negatives, ha provocat que li hagi trobat moltes coses bones.

“UNA VIDA SENCILLA”

117 minuts d’humanitat total! “Tao jie” (“Una vida sencilla”), de la directora de Hong Kong Ann Hui, és un potent drama sobre la vellesa. Deanie Yip, que està fantàstica, va guanyar el premi de millor actriu a Venècia, l'any 2011. La vaig veure diumenge passat, dins del cicle de l’Associació Cultural de Granollers. Aquesta semana han projectat "Dallas Buyers Club".

Estem davant d’una història d’amor en tota regla. De l’Ah Tao cap a la família per qui ha fet de serventa els últims seixanta anys. I de la família cap a ella, personalitzat en la figura d’en Roger, l’únic que encara viu a Hong Kong. La resta va emigrar als Estats Units. L’Ah Tao l’ha cuidat des que va néixer i l’estima com si fos un fill. Ell mai s’ha hagut de preocupar de res! No té cap noció de cuina i ni tan sols sap posar una rentadora! Tot canvia quan la dona pateix un vessament cerebral i s’ha de jubilar. En Roger podria haver-la deixada de banda, però la porta a una residència i va a veure-la força sovint, quan la seva feina de director de cinema li permet.

“Una vida sencilla” reflexiona sobre la vellesa, però també sobre les residències d’avis, on moltes persones queden pràcticament abandonades pels seus familiars. La majoria de companyes de l’Ah Tao no es poden valer per elles mateixes, donant una imatge molt trista. És per això que en Roger voldria treure la seva antiga cuidadora del centre i portar-la a viure amb ell. El problema és que potser no serà a temps d’aconseguir-ho. Podríem parlar d’una pel·lícula de visió quasi obligada.

"100 VINS CATALANS QUE HAURIES DE CONÈIXER"

“100 vins catalans que has de conèixer” és un llibre que cal tenir molt a prop, per poder consultar sempre que calgui. La tria està feta pel sociòleg i escriptor Lluís Tolosa (amb una llarga trajectòria en la divulgació de la cultura del vi) i la sommelier i professora d’enologia i tast Clara Antúnez. El seu objectiu implica demostrar que els vins catalans estan entre els millors del món. Les 100 ampolles que han seleccionat en Lluís i la Clara van dels 7 als 975 euros.

Tres quartes parts dels vins inclosos al llibre estan per sota dels 50 euros, amb molta varietat entre els 15 i els 30. Per preu, el “Top 3” el formen el Clos Erasmus (Clos i Terrasses, DOQ Priorat, 975 euros), L’Ermita (Álvaro Palacios, DOQ Priorat, 800 euros) i el Maryamm (Tempus Mare, DO Cava, 400 euros). Quatre euros és el preu recomanat del Torres de Casta (Torres, DO Catalunya) i set euros el del Pansa Blanca (Alta Alella, DO Alella) i el del Magenc (Cellers d’en Guilla, DP Empordà). Enmig vins de la qualitat del Clos Martinet, Les Terrasses, Les Manyes, Ferrer Bobet, Sot Lefriec, Masia Carreras, El Quintà o Pedra de Guix.

Cada fitxa ocupa dues pàgines. A l’esquerra hi ha una fotografia, o de les vinyes o d’algun responsable de la bodega. A la dreta, els autors fan un retrat de la mateixa bodega, de les persones que la porten i del vi recomanat, amb foto inclosa. El llibre ens aporta una dada molt interessant: a Catalunya només consumim un trenta per cent dels vins catalans, tot i que tenim una dotzena de denominacions d’origen. A casa nostra continua imposant-se la riojitis, amb quasi un quaranta per cent. La sentència d’en Lluís i la Clara, en la presentació del llibre, no pot ser més contundent: “La majoria de catalans no coneixem els vins catalans. I no es pot estimar allò que no es coneix”.

El pròleg de “100 vins catalans que has de conèixer” és de Salvador Cardús, que assegura que “Hem de conèixer aquests vins, i no pas limitar-nos a tastar-los”. Doncs això, ja triguem!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Més sobre l'addició al sexe!

Les pel·lícules sobre d’addició al sexe estan de moda. “Thanks for Sharing” (aquí s’ha traduït com “Amor sin control”) està entre la duresa de “Shame” (2011) i la benevolència simpàtica de “Don Jon” (2013). El debutant Stuart Blumberg no tracta el tema amb massa profunditat, però en marca les línies. Són quasi dues hores de bones intencions.

Els personatges que lluiten contra l’addicció al sexe són quatre; tres homes i una dona. Ells estan interpretats per Tim Robbins (un actor que sempre m’ha agradat molt), Mark Ruffalo (més convincent del què és habitual), Josh Gad i ella una espectacular Pink. El repartiment el completen Joely Richardson, Gwyneth Paltrow (sofertes parelles dels dos primers) i Patrick Fugit, fill del matrimoni que formen Robbins i Richardson.

En Mike i l’Adam (Robbins i Ruffalo) són dos dels alumnes avantatjats (o quasi professors) d’un grup de teràpia per deixar enrere l’addició al sexe. Ells ja porten molts anys amb el problema més o menys solucionat; i ara se n’encarreguen d’ajudar als més joves, com en Neil (Gad) i la Dede (Pink). Però fa la sensació, tot i les seves bones intencions, en Mike i l’Adam haurien de pensar menys en els altres i tallar d’arrel les mancances que encara no han estat capaços de deixar enrere. En Mike segueix barallat amb el seu fill (amb un passat tortuós) i l’Adam continua tenint problemes per relacionar-se amb les dones. Sempre creu que, si torna a practicar sexe, pot tornar a caure al fons del pou, ara definitivament.

M’imagino que l’addicció al sexe ha de ser terrible. Els malalts no van en transport públic (la perdició quan més lluny millor), no miren la televisió, no llegeixen revistes... qualsevol preocupació és poca. Si realment és així, ho desconec, ha de ser duríssim. En el personatge d’en Neil és on queda més clar. El seu cas és espectacular. La pel·lícula no és res de l’altre món, però et fa reflexionar una mica, que sempre és interessant.

"EN UN LUGAR SIN LEY"

Millor fotografia a Sundance i integrant del “Top 10” de pel·lícules independents del National Board of Review. Parlo d’”Ain’t Them Bodies Saints” (“En un lugar sin ley”). Es tracta del primer llargmetratge de David Lowery, amb Rooney Mara, Casey Affleck, Ben Foster i Keith Carradine en els papers principals. Està datat als anys 70, a Texas, als Estats Units.

Amb una fotografia espectacular, firmada per Bradford Young, Lowery ens explica la trista història d’un fugitiu. Es diu Bob Muldoon i s’escapa de la presó per veure a la seva dona i a la seva filla, que encara no coneix. El van tancar després d’un atracament, en què va sortir ferit un policia, accidentalment. El tret no el va disparar ell. Va ser la seva xicota, la Ruth Gutrie, a qui va decidir cobrir les espatlles. Ja estava embarassada i va creure oportú incriminar-se ell.

El seu retorn no serà fàcil. Els anys han passat i són molts els que creuen que el millor és que en Bob deixi a la seva família tranquil·la. Ha fet tard per donar marxa enrere. Els personatges de la parella estan molt ben dibuixats perquè el patiment de tots dos travessa la pantalla. És una història molt visual, plena de silencis, que et desperta tots els sentits. Una història de perdedors que no renuncien a res mentre poden. Molt recomanable.

"STELLA CADENTE"

Definir aquesta pel·lícula no és gens fàcil. Podríem dir que és un divertimento en tota regla? Parlo d'"Stella cadente", que aquí s'ha traduït com "Estel fugaç". Està dirigida per Luis Miñarro, que ha fet el guió amb Sergi Belbel. Ens explica el breu regnat d'Amadeu de Saboya a Espanya, l'any 1870. Al monarca l'interpreta un gran Àlex Brendemühl. I no era un paper gens fàcil!

He arribat a la conclusió que és una pel·lícula per veure amb la ment oberta. És històrica, sí, però interessa més la personalitat del rei que el seu mandat, que queda en un segon pla. Amadeu de Saboya tenia les idees clares i moltes ganes d'imposar-les, però no va poder-ho aconseguir. Sota el pretext que acabaven de matar al General Prim, no el van ni deixar sortir de Palau. Visualment, la pel·lícula és molt potent, amb música, sobretot francesa, dels anys 1960 i 70. També té un alt contingut sexual, destacant l'escena en què l'ajudant del rei (a qui dóna vida Lorenzo Balducci) es masturba amb un meló.

Del repartiment també destaquen Lola Dueñas (que fa de cuinera del Rei) i Bárbara Lennie, la reina Maria Victoria. Des d'un punt de vista del contingut, la pel·lícula és força avorrida, ja que passen ben poques coses destacades. Potser és la idea de Miñarro, traslladar a l'espectador com va ser, d'avorrida, l'estança d'Amadeu de Saboya en terres espanyoles.


"FRANCISCA DA FÁTIMA" (ROSA MARÍA CALAF")

“Vidas en progreso” és una col·lecció de biografies que ens apropa la vida de dones asiàtiques perserverants i entusiastes, amb esperit de superació i un lideratge clar. De moment, n’hi ha cinc d’editades. Les autores són Carmen Posadas, Ángeles Caso, Mara Torres, Almudena Grandes i Rosa María Calaf. Se'n busquen més! Els llibres, fets amb fins solidaris, només tenen unes 25 pàgines escrites i unes quantes fotografies, en la part central.

Ho dic perquè, aparentment, el llibre és molt gruixut. El què passa és que la majoria de les pàgines estan en blanc. Segons Rosa Maria Calaf, amb qui vaig coincidir fa uns dies, el 25 aniversari de la revista “Garbuix”, estan en blanc perquè cadascú hi escrigui allò que cregui convenient, la seva vida fins i tot. Calaf (és la que he llegit jo) ha fet la biografia de Francisca de Fátima, del Timor Oriental. Hi va néixer quan encara era colònia portuguesa i va viure, en primera persona, la invasió d’Indonèsia. També va ser testimoni de la declaració d’independència, que es va cobrar un munt de víctimes.

Per sobreviure, després que el seu pare quedés impedit, va cultivar arròs i va recollir cacauets. La veritable història de la Francisca comença quan, després de 34 anys en el poder, cau el dictador indonesi. És en aquest moment quan s’intensifica la seva lluita, a través dels fets i les paraules, per intentar acabar amb les desigualtats socials. Rosa María Calaf ha visitat la majoria de països del món. Si no recordo malament, 172 dels 184. I, com a corresponsal o enviada especial de Televisió Espanyola, ha informat des de quasi 100. Va néixer a Barcelona, és llicenciada en Dret i Periodisme i té un màster en Institucions Europees i Ciències Polítiques.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

L'amor de mare a fill no té límits!

Si el teu fill atropellés mortalment algú, Fins on arribaries per evitar-li la presó? Mouries tots els teus contactes, en cas que els tinguessis? Això és el que planteja la pel·lícula romanesa “Pozitia Copilului”, que aquí s’ha traduït com “Madre e hijo”. Dirigida per Calin Peter Netzer, va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín. Aquest drama implacable és un dels millors títols del moment.

La Cornelia Keneres, interpretada magistralment per Luminita Gheorghiu (“Código desconocido”, 2000) no té cap dubte. Pertany a la classe alta de Romania i, des d’un primer moment, ho té molt clar: Mourà els fils que siguin necessaris per protegir al seu fill. L’escena en què coincideix a la comissaria amb la família del nen mort és espectacular. La tensió que hi ha entre ells és brutal. La Cornelia decideix ajudar al Barbu tot i que ells dos no es porten massa bé. Des de fora, fa la sensació que és egoista i desagraït. “Si haguessis tingut dos fills, com et vaig dir” -li comenta la seva cunyada a la Cornelia, al començament de la pel·lícula- “hauries pogut escollir”. És a dir, que quedar-se amb el “fill bo” i passar d’aquest.

“Madre e hijo”, que dura 112 minuts, és una pel·lícula tensa i, sobretot, molt propera. Calin Peter Netzer aconsegueix, molt ràpidament, que et posis en la pell dels protagonistes i pateixis amb ells. A la pell de la Cornelia, però també als de la família del mort, que intenta superar la trágica situació amb la màxima dignitat possible. No tenen els diners, ni la posició ni els contactes de la Cornelia, però es mereixen el mateix respecte... o fins i tot més. L’evolució dels dos policies de la comissaria, des del dia que passen els fets, és molt impactant. Sempre hi ha algú que mana, per sobre teu, que et pot acabar tocant-te el crostó. Passen de l’antipatia inicial a una submissió espectacular. Per desgràcia, la majoria de vegades, qui paga mana. Molt recomanable.

"BIG BAD WOLVES"

Al mes d’octubre passat, Quentin Tarantino va dir de “Big Bad Wolves” que, fins al moment, era la pel·lícula del 2013 que més li havia agradat. Al Festival de Sitges va guanyar dos premis: Millor director i millor banda sonora. A mi m’ha agradat força, però haig de reconèixer que no és un títol per a tots els públics. El fet que la pedofília sigui l’eix central de la història fa que sigui inclassificable.

Estem davant d’un thriller molt contundent, amb grans dosis d’humor negre, dirigit a quatre mans pels israelians Aharon Keshales i Navot Papushado. És la seva segona pel·lícula, després de debutar, sense massa èxit, amb “Rabies” (2010). La Policia busca un assassí en sèrie. Ha matat a tot un seguit de nenes, després d’abusar d’elles i de torturar-les fins a punts insospitats. Hi ha un dia que un dels pares, amb passat de soldat, decideix prendre’s la justícia per la seva pròpia mà, torturant a un sospitós, professor de religió. Està convençut que és l’assassí i que no s’equivoca. Inicialment, ho fa amb la col·laboració d’un policia suspès per negligència. Les interpretacions són força bones.

Hi haurà qui qualificarà l’humor de la pel·lícula de genial; i hi haurà qui dirà que frega el ridícul. Donaré la raó als dos grups. Els acudits estan al límit, com quan la mare del torturador el truca per telèfon i li demana al profesor, ple de sang, que el perdoni un moment. Deixa a sobre de la taula el martell amb què li està trencant els dits i puja al pis de dalt de la casa per poder parlar amb tranquil·litat. El nivell és aquest. És una pel·lícula per gaudir-la sense fer massa preguntes. Si ho fas, i penses en la pedofília i la tortura, corres el risc d’acabar aclaparat.

"MANIAC"

"Maniac", del francès Franck Khalfoun, és una de les pel·lícules més desagradables que he vist darrerament. Es tracta d'un remake de l'estrenada per William Lustig l’any 1980. Està interpretada per Elijah Wood i per la guapíssima Nora Arnezeder (“París, París”, 2008). Wood interpreta a en Frank, propietari d’una botiga de maniquins i assassí en sèrie.

La violència, si està justificada, mai no m’ha fet nosa en el cinema. Els sud-coreans, per exemple, en saben un pou. La col·loquen quan toca, en la seva justa mesura. A “Maniac”, però, quasi sempre és gratuïta. No crec que sigui necessari que veiem, amb tot luxe de detalls, com en Frank mata a les seves víctimes, sempre innocents. L’escena final, que no explicaré, és fastigosa! I, per si fos poc, no té cap mena de sentit. Tot això perquè el protagonista mai no ha superat que la seva mare l’abandonés. Ni per veure en DVD.

“9N 2014”

Jaume Barberà (Mollet del Vallès, 1955) s’autodefineix com a periodista combatiu o, fins i tot, tòxic. Per què? Doncs perquè s’ha decidit a denunciar la corrupció que hi ha a la política actual. I ho ha fet amb frases com “No vull tenir més mandataris que em menteixin dia i nit” o “No vull tenir més classe política que entén que la política és no escoltar el poble”. Actualment, en Jaume presenta el programa "Retrats" al Canal 33.

Després de triomfar amb “S’ha acabat el bròquil”, Barberà ha tornat amb “9 N 2014”, un dels grans èxits de l’últim Sant Jordi. El llibre està publicat per Ediciones B, recull les seves converses amb Josep Maria Fonalleras i és molt curtet. Només té 150 pàgines. Està dividit en dues parts. En la primera, Barberà analitza la situació política i econòmica mundial. I ho fa amb un munt de dades, que sempre posa sobre la taula. Fins i tot ens dóna tot un seguit de links per ampliar les informacions aportades, en cas que ho creguem oportú. No està satisfet de pràcticament res, perquè tot és millorable. Una conclusió? Els polítics haurien de pensar menys en ells i més en nosaltres.

La segona part de “9 N 2014” està dedicada al futur de Catalunya i a la necessitat de votar. Assegura que ha quedat clar que no hi ha encaix possible amb Espanya i que s’han de buscar alternatives viables. Quan parla de la independència diu coses com aquesta: “Si vols que et digui la veritat, estic decebut per la poca qualitat argumental i intel·lectual de tots els que s’oposen a la independència de Catalunya. I no et dic res de quan parlen del nacionalisme dels altres. Què és la bandera espanyola de 24 metres quadrats. Amb un màstil de 50 metres per suportar els 35 metres de pes, que hi ha a la plaça Colón de Madrid? Un homenatge a Walt Disney? Podríem comptar amb els dits els “intel·lectuals” espanyols que no s’hagin limitat a ridiculitzar i/o insultar amb literatura rància, tronada i llefiscosa la voluntat majoritària del poble de Catalunya”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'amor, a distància, potser no ho és tant

"10.000 KM" és el primer llargmetratge de Carlos Marqués-Marcet. Al Festival de Màlaga va guanyar cinc premis (inclosos els de millor pel·lícula, director i actriu). Natalia Tena també se'n va emportar la distinció de millor actriu a Austin i David Verdaguer el de millor actor. Són els dos únics protagonistes de la pel·lícula. En els 98 minuts que dura no hi surt ningú més.

El gran encert de "10 KM" és la química que hi ha entre en David i la Natalia. El seu gran treball interpretatiu fa que la història sigui molt creïble. Des d'un primer moment et poses a la seva pell i et preguntes què faries en una situació similar. La Natalia, que va néixer a Londres fa 29 anys, té un currículum cinematogràfic espectacular, amb el paper de salvatge a la sèrie televisiva "Juego de tronos" i el de Nymphadora Tonks en quatre de les pel·lícules de Harry Potter. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la divendres, al programa "Els Matins" de TV3, i em va semblar encantadora. A més a més de ser actriu, canta amb el grup Molotov Jukebox.

En Sergio i l'Alex fa set anys que viuen junts; i creuen que és el moment perfecte per tenir una filla. Però, quan menys s'ho esperen, ella rep una oferta per muntar una exposició fotogràfica a Los Angeles. S'hi haurà d'estar, com a mínim, un any. Lògicament, la relació en surt perjudicada. Durant tot asquest temps es veuen per càmera web, es passen missatges per Whatsapp i poca cosa més. La distancia provoca que es facin moltes preguntes sobre qui són i cap a on van com a parella i si cal o no seguir junts.

Visualment, la pel·lícula és molt innovadora. Hi ha un cop, per exemple, que a la pantalla de cinema només s'hi veu l'e-mail que està escrivint en Sergio; i un altre, les fotos que està retocant l'Alex. El més habitual, però, és que veiem als protagonistes a través de les pantalles dels seus ordinadors. Encara que no hi tingui massa a veure, "10.000 KM" m'ha fet pensar en "Her", d'Spike Jonze.

"THE LUNCHBOX"

Definitivament, el cinema de l'Índia està de moda. Després de l'exit de la sensacional "Gangs of Wasseypur", ha arribat a les cartelleres "The Lunchbox". Des d'un punt de vista argumental no tenen res a veure, però el seu director, Ritesh Batra, també s'allunya de les línies bàsiques de Bollywood: balls populars i pobresa. Estem davant d'una pel·lícula petita, però dolça i delicada.

Batra ens explica la relació epistolar entre un home i una dona. No es coneixen de res. Les cartes d'un a l'altre viatgen dins d'una carmanyola. Tot comença per una errada en el transport del menjar de la ciutat de Mumbai, conegut popularment com a Dabbawala. Les dones cuinen al llarg del matí i una empresa s'encarrega de distribuir les carmanyoles -i de tornar-les- als seus respectius destinataris. El dinar fet per l'Ila, que interpreta la debutant Nimrat Kaur, arriba a un home equivocat, en Saajan Fernandes, que el gaudeix molt més que el marit. El paper d'en Saajan el fa Irrfan Khan ("La vida de Pi", 2012). A partir d'aquest moment, s'obre un món nou per a tots dos, ple de gustos i olors.

La resta de personatges que surten a la pel·lícula no tenen gens d'importància. Fa la sensació que Batra els podria haver estalviat o, en tot cas, donar-los més consistència. És el cas del treballador que ha d'ocupar el lloc d'en Fernandes quan es jubili. Li dóna vida Nawazuddin Siddique, el brutal Faizal Kan de la segona part de la citada "Gangs of Wasseypur". "The lunchbox", que és una aposta segura, va triomfar al Festival de Toronto, amb la nominació a la millor pel·lícula per part del públic.

"MANAZURU" (HIROMI KAWAKAMI)

Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) és una de les meves referències de la literatura oriental, junt amb Haruki Murakami. He llegit tot el que s'ha publicat d'ella, en castellà (Acantilado) o en català (Quaderns Crema). L'últim llibre es titula "Manazuru" (Una història d'amor)". Té 214 pàgines i he escollit la traducció de Marina Bornas Montaña. És una història subtil, protagonitzada per tres dones d'una mateixa família: àvia, mare i filla.

Qui té més pes, i de llarg, és la Kei, que intenta sobreviure sense el seu marit. En Rei va desaparèixer fa dotze anys, sense deixar rastre. No sap si està viu o està mort, però ella, a la seva manera, el continua estimant. De fet, estima la seva absència, a la qual no s'ha acabat d'acostumar mai. Manazuru és un lloc físic, on ella acudeix, de tant en tant, per intentar reflexionar i intentar descobrir més coses sobre l'adéu d'en Rei. Suposo que els desplaçaments a aquesta localitat de Kanagawa són reals, però els realment importants són els viatges interiors de la Kei, els que li serveixen per intentar buscar la pau amb el seu propi esperit.

Com en totes les seves novel·les, Kawakami ens presenta personatges molt ben desdibuixats, persones més o menys reals, amb problemes reals. La Kei veu ombres, que l'acompanyen allà on va. Cada cop la preocupen menys; i fins i tot hi parla. Són la veu de la seva consciència? De Kawakami també en valoro, i molt, la seva capacitat de descripció. Tot el que ens explica es converteix en real. Per a mi, és una escriptora imprescindible:

"Durant una temporada, vaig desar el diari al fons del prestatge per no veure'l. Fins aleshores, el Rei no m'havia semblat mai un desconegut, però des que havia llegit el seu diari s'havia convertit en un estrany per a mi. Ni tan sols era capaç de recordar la seva cara. Ni la seva olor. Ni el tacte de la seva pell. Ni la seva veu.
I no perquè hagués desaparegut sinó perquè, mentre llegia el diari, veia el meu propi entorn amb els seus ulls. És molt desagradable, veure tot el que t'envolta sota l'òptica d'una altra persona. D'aleshores ençà, cada vegada que llegeixo el seu diari, les lletres em punxen, em fan mal. No m'agrada. Odio al Rei. És diferent de mi. És molt lluny de mi".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El tren és el món, nosaltres la humanitat

Quan algú es posa una peça de roba daurada o platejada, pot quedar molt elegant... o xavacà. De vegades, la diferència és mínima! Per què ho dic? Perquè "Snowpiercer" està al límit, entre l'obra mestra i el trasbals total. Són 126 minuts caminant sobre la fulla de la navalla. Si haig d'escollir, compro. Veient-la, m'ho he passat bé. Això sí, sense fer-me massa preguntes.

"Snowpiercer" (aquí s'ha traduït com "Rompenieves") reuneix el bo i millor del cinema sud-coreà dels últims anys. La pel·lícula està dirigida per Bong Joon-ho ("The host" i "Memories of murder") i produïda per Park Chan-wook, pare de la trilogia de la venjança, amb "Old boy" al capdavant. I, per acabar-ho d'adobar, Song Kang-ho hi té un paper destacat. Ja va estar a les ordres de Joon-ho en els dos títols mencionats abans i a les de Chan-wook a "Sympathy For Mr. Vengance". En el repartiment també hi destaquen Chris "Capitán América" Evans, Jaime Bell (el nen que feia de Billy Elliot), una estranya Tilda Swinton, el veterà John Hurt i un deeficat Ed Harris, un actor que m'encanta.

Estem davant d'un thriller futurista amb algunes escenes espectaculars. Uns espavilats volien refredar el món del seu escalfament global, amb un producte revolucionari, però l'acaben congelant. Es passen de frenada! Els únics supervivents viatgen en un tren que no s'atura mai. "El tren és el món, nosaltres la humanitat i tots tenim la nostra posició preestablerta", assegura un dels protagonistes. I, per trencar aquest ordre, comença una lluita a mort entre les persones dels primers vagons (que gaudeixen de tot tipus de luxe) i la gent dels últims, a qui se'ls menja la brutícia i la misèria. Estil "Metrópolis", per entendre'ns. L'objectiu és arribar a la màquina, avançant vagó a vagó. "Sense lideratge", diu el maquinista, "els homes es devoren uns als altres". Ara, que perquè ens manin líders corruptes, potser seria millor autodevorar-nos i acabar abans.

"MATTERHORN"

Feia molt temps que el final d'una pel·lícula no m'emocionava tant. Me la va recomanar l'escriptora Flavia Company i, sense saber ni de què anava, vaig fer-li cas! Parlo de "Matterhorn", el debut de l'holandès Diederik Ebbinge. Matterhorn (Cerví) és el nom d'una muntanya dels Alps. Són 87 minuts plens de tolerància i de llibertat. D'aquelles boniques històries que et sorprenen de tant en tant.

La pel·lícula s'ha d'anar a veure sabent-ne les mínimes coses possibles. Jo només diré que està protagonitzada per un calvinista (que viu sol, tot i que estava casat i té un fill) i per un altre home que quasi no parla. No sabem d'on ha sortit ni perquè es comporta d'una manera tan estranya. I fins aquí puc llegir. L'església proclama que ens ajudem els uns als altres però, de vegades, quan ho fem tampoc no n'està del tot conforme. La caritat sempre queda millor negre sobre blanc, escrita en paper. En René Van' T Hof, que fa de Theo, el segon dels homes, està espectacular. Ton Kas (Fred) també treballa molt bé, com l'inquietant Porgy Franssen, que dóna vida a en Saskia, la mà dreta de capellà.

"FROZEN. EL REINO DEL HIELO"

Millor pel·lícula d'animació i millor cançó en la darrera edició dels Oscars. Es tracta de "Frozen", l'últim producte de Disney. L'altre dia, finalment, vaig poder veure-la. És l'adaptació lliure del llibre "La reina de las nieves". Em va agradar, però em quedo amb "El viento se levanta", d'Hayao Miyazaki, que era una altra de les finalistes. Visualment és una preciositat, però m'esperava un argument més treballat.

L'Elsa, filla gran de la reina, converteix en gel tot el que toca i, sense voler-ho, el seu regne viu sotmès en un hivern etern. Després de la mort dels seus pares, és a ella a qui li toca manar. La seva germana petita, l'Anna; un muntanyer que es diu Kristoff i un ren, l'Sven, intentaran que torni el bon temps, com a mínim en l'època de l'any que toqui. No no ho tindran gens fàcil. El personatge que més em va agradar és el ninot de neu, simpatiquíssim, que l'Anna i companyia es troben anant cap al regne del gel. Una pel·lícula entretinguda, per tota la família i, com mana la tradició de la casa, plena de cançons. Ja es pot llogar i comprar en DVD.

"SI LEVANTARA LA CABEZA" (DANIEL VÁZQUEZ SALLÉS)

Si he de ser sincer, de llibres que m'hagin fet petar de riure, només n'he llegit uns quants. L'últim, "Si levantara la cabeza", de Daniel Vázquez Sallés. Té una mala llet brutal! M'imagino que s'ha protegit abans de publicar-lo, perquè rep absolutament tothom: Durán i Lleida, Rosa Díez, César Vidal, Jiménez Losantos, Raphael, Bertín Osborne, Toni Cantó, Aznar, Rajoy, Zapatero... Són molts els polítics, escriptors i cantants als qui passa factura.

El llibre està publicat per Destino i es fa curt, perquè només té 189 pàgines. Vázquez Sallés ens explica la història d'en Paquito, clon de Francisco Franco Bahamonde. Ha estat 33 anys allunyat de la vida pública; fins al dia que la Fundación Franco y Cía decideix presentar-lo a les eleccions, després de donar-li quatre indicacions bàsiques. L'objectiu és clar: centralitzar l'Estat, eliminar als "rojos" i nacionalistes, tornar al poder a l'església i satanitzar els casaments entre homosexuals. El gran encert de "Si levantara la cabeza", sàtira política de qualitat, és que l'autor fa ficció amb fites reals com la vida mateixa. Perquè triomfi la dreta dura, potser no seria necessària l'aparició d'aquesta espècie d'ovella Dolly humana... aconseguida amb les tècniques del doctor Mengele! El llibre comença amb la mort de Franco i acaba en l'actualitat.

Què passaria si el dictador aixequés el cap? Doncs que potser es trobaria com a casa. Amb alguna diferència, això sí, ja que "los militares nostálgicos están retirados o muertos, y la mayoría de los componentes del ejército son ecuatorianos y salvadoreños". Vázquez Sallés fa servir un estil àgil, contundent i molt i molt divertit: "Quizás Europa no vaya a permitir restaurar la pena de muerte, pero a los maricones y a las bolleras los vamos a freír a electroshocks. Y lo haremos siguiendo la técnica de ... ¿Cómo se llama ese político que fue alcalde de Madrid?
-¿Gallardón?
-Ese. Primero nos venderemos como liberales, luego nos comportaremos como inquisidores fanáticos de la castidad. Todo por Dios y por España".

Com diria Bernd Schuster, a Vázquez Sallés li encanta el futbol, com al seu pare, "No hace falta decir nada más". En aquests temps tan difícils, un llibre com "Si levantara la cabeza" s'agraeix. També pot ajudar-nos a reflexionar. Molts s'omplen la boca amb la paraula democràcia, i dia rere dia es vulneren un munt dels nostres principis bàsics.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La denúncia s'imposa a la comèdia

"Carmina y amén" és més rodona que "Carmina o revienta" i, per com es desenvolupa, no crec que hi hagi tercera part. Paco León torna a deixar clar que el seu estil de fer comèdia és personal i intransferible. La seva mare, Carmina Barrios, i la seva germana, María León, tornen a estar espectaculars. Ell fa una petita aparició en l'escena final. Una hora i quaranta minuts de bon cinema.

En aquesta segona part, la denúncia s'imposa a la comèdia. És veritat que la pel·lícula té escenes divertides, però n'hi ha d'altres que calen més fons. Penso per exemple, en la dels okupes o quan el metge certifica la mort del marit de la Carmina. Són situacions força reals, que deixen molt clar en quin país vivim i com són les coses: Misèria, enganys, una policia inoperant, manca d'habitatge, immigrants il·legals i polítics corruptes, que sempre fan les coses en benefici propi. Fins i tot un ocell que es diu Bárcenas. Tot tractat en clau de comèdia, sí, però amb càrregues de moltíssima profunditat. Com ha de ser!

"Carmina y amén" té més substància grisa que "Ocho apellidos vascos", que continua arrasant a les cartelleres. La pel·lícula de León -dimarts l'entrevistarem a "Els Matins" de TV3- se'n va emportar el premi al millor guió en l'últim festival de Màlaga. Allà, el jurat també va escollir Yolanda Ramos com a millor actriu de repartiment. Fa un paper curt, però espectacular. Interpreta a "la catalana", una mena de massatgista addicte als porros i amb nocions de reiki. Protagonitza algún dels moments més divertits de la cinta, com quan parla amb el la iaia que -suposadament- es comunica amb la Reina per Skype.

"EL VIENTO SE LEVANTA"

Als seus 73 anys, Hayao Miyazaki continua regalant-nos pel·lícules inoblidables. La darrera és "El viento se levanta", com sempre produïda pel prestigiós Studio Ghibli. El protagonista és en Jiro que, des de ben petit, somia en dissenyar avions... tot i que és curt de vista. La història s'inspira en l'enginyer aeronàutic italià Giovanni Battista Caproni (1886-1957).

Entre altres missatges, Miyazaki ens diu que, amb ganes i molta empenta, tot és possible. Tot... o quasi tot, perquè, malauradament, els somnis mai no són complerts. En Jiro aconsegueix fer uns avions preciosos, però també letals, sobretot en el decurs de la Segona Guerra Mundial. "El vent s'aixeca i cal intentar viure", ens diuen en un moment donat. Una veritat com un temple. El tema central, el del disseny d'avions, està molt ben secundat per una bonica i alhora trista història d'amor. Als Òscars va estar nominada com a millor pel·lícula d'animació, però va guanyar "Frozen", de la qual en parlaré la setmana vinent.

Visualment parlant, estem davant d'una pel·lícula preciosa, amb uns paisatges bonics i plens de vida... fins que algú se l'emporta. "El viento se levanta" també ens serveix per repassar moments històrics importants, com el terratrèmol de Kanto, la Gran Depressió, l'epidèmia de la tuberculosi o l'entrada del Japó a la Segona Guerra Mundial. Per cert, en una conversa, dos dels protagonistes, parlen de "La muntanya màgica", de Thomas Mann.

"LA CUINERA" (COIA VALLS)

Com en Jaume Miravall a "El mercader", la Constança Clavé és un personatge que t'atrapa des d'un primer moment. Ella és la principal protagonista de "La cuinera", la darrera novel·la històrica de la Coia Valls (Reus, 1960). Està publicada per Ediciones B i té 396 pàgines. L'autora data el llibre entre els 1770 i 1780, majoritàriament a la ciutat de Barcelona. La Constança hi arriba des de Lima, al Perú, quan només té setze anys.

"La cuinera" és un llibre ple d'olors i de sabors, perquè preparar bon menjar és la passió que manté viva a la Constança que, un cop mort el seu pare -que servia al virrei Manuel d'Amat-, va haver de tornar a començar de zero. Esperava una vida agradable i bonhomiosa a casa dels seus avis, però quan arriba a Barcelona s'adona que la família llunyana no sempre és com un s'imagina en somnis, La noia arriba amb un petit i únic tresor: el llibre de receptes del seu primer mestre, el xef Antoine Champel. El llibre i un nom, el de Pierre Bres, un cuiner francès amb molt de pes en la societat barcelonina de l'època. Trobar-lo i posar-se als seus serveis pot ser la seva única taula de salvació.

A "La cuinera", la Coia ens presenta una Barcelona bruta i amb molta misèria. Hi ha homes i dones amb moltes ganes de fer la revolució, però saben que ningú no els posarà les coses fàcils. Una misèria -sempre ha estat així, res canvia- que contraposa amb la finor de les cases més exquisides, on habitualment cuina el gran Pierre Bres. És un misògam en tota regla. A més a més, està sobreestimat, fa la rosca als poderosos i s'aprofita, sempre que pot, dels més necessitats. Tot en benefici del seu pròsper negoci. Fins que la Constança li trenca els esquemes. D'ella també se'n val, i molt, però acaba necessitant-la. Les habilitats culinàries de la noia no tenen límits. Estic convençut que, a través del menjar, hauria pogut aconseguir qualsevol cosa.

Estem davant d'una novel·la plena d'aventures, ben documentada i, sobretot, molt àgil. Diria que et desperta la gana de la primera a l'última pàgina. És la història d'un somni, d'una noieta que va deixar tot el que tenia a Lima. Allà també s'hi va quedar l'Iskay, el seu amic de l'ànima. La Constança, l'Iskay i en Ventura -casat amb la seva àvia- són els personatges més simpàtics. La que més ràbia fa és la vídua De Acevedo. L'escena dels cabells la vaig trobar d'una crueltat total. I fins aquí puc explicar.

"La Constança va complir fil per randa la seva promesa. Mai no s'havia vist al poble d'Albons un àpat com el que va preparar per al Baró de Maldà. Després d'un saborós plat d'escudella, la Constança va servir un rostit d'ànec cobert amb ous i sucre que va fer les delícies del baró. Però el que li va robar el cor definitivament i el va sorprendre d'allò més va ser el conill cuinat amb xocolata. El seu secret residia en la picada, que incorporava a la cassola una estona abans de treure el guisat del foc. No només l'elaborava a base de pa, alls i fetge fregit: el fet d'incorporar-hi les ametlles i la xocolata, i de deixatar la mescla amb vi ranci, li atorgava un resultat sorprenent".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A Wasseypur, la venjança s'hereta

"Mentre hi hagi aquestes putes pel·lícules, hi continuarà havent idiotes". És l'explosiva i irreverent declaració d'intencions d'Anurag Kashyap, director de la sensacional "Gangs of Wasseypur". Són cinc hores de cinema en majúscules, dividits en dues parts. Aquesta frase la pronuncia un dels protagonistes, mentre un grup d'indis veu per la típica pel·lícula de Bollywood.

Està clar que, en el cinema indi, hi ha un abans i un després, d'aquesta brutal història explicada per Kashyap. Podríem dir que la vida és allò que passa entre venjança i venjança, generació darrere generació. La primera part es va estrenar divendres; i la segona arribarà a les cartelleres el dia 2 de maig. Són de visió obligada i, d'aquí a ben poc, pel·lícules de culte! L'origen d'aquesta disputa entre famílies cal buscar-lo en l'any 1941, entre Sultana Daku i Shahid Kan, dos lladres de trens, de bandes diferents. Quan en Sultana descobreix que en els assalts en Shahid es fa passar per ell, l'expulsa de Wasseypur. O se'n va o el mata. No li dóna cap més opció. En pantalla, l'enfrontament entre clans s'allarga fins a l'any 2004, però se'ns planteja com etern. Mentre hi hagi un Daku i un Kan vius, seguirà corrent la sang.

La primera part és més difícil de seguir que la segona, perquè els salts en el temps són constants; amb un munt de protagonistes que apareixen i desapareixen. Em quedo amb el sanguinari Sardar Kan, a qui dóna vida Manoj Bajpayee. Ell protagonitza les millors escenes d'acció d'aquests 159 minuts inicials. En Sardar és el primer que embogeix amb la venjança, convertint-la en filosofia de vida. Però, a banda dels Kan i dels Daku, hi ha una tercera família implicada. Es tracta dels Singh. Durant molts anys, intenten veure-ho tot des de la barrera, però van ser ells, a través d'en Ramadhir, els que ordenen el primer dels assassinats.

"GANGS OF WASSEYPUR. PART 2"

No és que em vulgui posicionar a favor dels Kan, però són els que porten el pes d'aquesta sanguinolenta lluita entre nissagues. A la segona part, 157 minuts més, Faizal és un bon relleu per al seu pare. Inicialment, té un altre tarannà, però la situació també l'acaba engolint. La pel·lícula deixa molt clar que la pobresa i la corrupció, sobretot en la política, són l'avantsala dels delictes i dels crims. Al final, es tracta de matar per poder viure.

Aquesta segona part és molt millor que la primera, amb un estil que segur que aplaudiria el gran Quentin Tarantino, si és que no ho ha fet ja. La penúltima escena la podria haver firmat perfectament ell. Estem davant d'una pel·lícula que té coses de western i de comèdia, amb un planter d'actors excepcional. Hi destaca Nawazuddin Siddiqui, que ens dibuixa un Faizal amb molts dubtes. Les drogues no el deixen pensar amb massa claredat, però imposa la seva llei per allà on passa. També tenen molta importància els personatges femenins, amb uns ulls que parlen, sempre amb el somriure a la boca. Són dones que han hagut de patir molt, sobretot les dues d'en Sardar Kan, amb les que va tenir cinc fills.

A "Gangs of Wasseypur II" pràcticament no hi ha salts temporals; i s'agraeix. Dos dels germans petits d'en Faizal, en Perpendicular i en Definite, agafen molt pes en els últims minuts. Són encara més perillosos que ell, i no tenen res a perdre. Quan tot t'importa un rave, et tornes imprevisible. Les dues últimes escenes -a la penúltima m'hi referia abans- ja formaran part, per sempre, de la meva particular història del cinema. Feia molt de temps que no veia res amb tanta qualitat. Ja hi ha qui diu que aquesta pel·lícula és la versió índia d'"El Padrino". De fet, en un moment d'aquesta segona part, un personatge li diu a un altre: "Ets l'autèntic Padrí". Brutal!

"SI CREUS EN MI, ET SORPRENDRÈ"

Sí; l'Anna Vives no para ni un moment. Després de crear la tipologia Anna, amb què he escrit aquest text*, acaba de publicar el llibre "Si creus en mi et sorprendré", al costat de l'escriptor Francesc Miralles. És de Columna i té 174 pàgines.  Ho diu el subtítol: "El món és ple de somnis per complir: persegueix el teu".

L'Anna i en Francesc converteixen el llibre en una mena de diccionari, perquè els capítols estan dividits de la "A" d'Anna a la "Z" de Zas! Ens expliquen, per exemple, que tots som discapacitats, però alhora capaços de tot. l'Anna reconeix que hi ha coses que li costen un munt; són les que formen el seu Himàlaia particular. Això sí, amb el suport de la seva família i dels seus amics pot pujar qualsevol muntanya, encara que li costi més que a altres persones: "Cada vegada que creiem que una cosa és impossible alcem una muntanya alta davant nostre. Però un cop comencem a fer camí, el cim ja no es veu tan alt ni el camí tan costerut. En trepitjar el cim, riem de la por que teníem abans de començar".

"Si creus en mi, et sorprendré" és un llibre ple d'optimisme i d'amor, sobretot de l'Anna cap als seus pares i els seus germans, amb en Marc al capdavant. L'Anna ens explica l'experiència frustrada de treballar en un supermercat i la il·lusió que li va fer incorporar-se al projecte empresarial de la família, on va crear aquesta bonica tipografia. Ella és "la noia de la lletra preciosa". També deixa constància del suport que li han donat alguns esportistes, amb Jorge Lorenzo, Andrés Iniesta i killian Jornet al capdavant. Un altre punt que té molt pes en el llibre és la gala del Català de l'Any, de la qual l'Anna en va ser una de les tres grans finalistes. Ella ho té clar: cal oblidar-se dels límits i mirar sempre endavant. Pot ser més fàcil del que sembla en un primer moment. Doncs som-hi!

*Crec que per veure aquest post amb la lletra de l'Anna, has de tenir la seva tipologia descarregada a l'ordinador.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tancar una porta abans d'obrir-ne una altra

Hi ha vida més enllà d'"Ocho apellidos vascos", que segueix polvoritzant rècords. Una cua molt llarga per anar a veure la pel·lícula espanyola de moda; i només una dotzena de persones a la sala on feien la polonesa "Ida", una petita obra mestra. Premiada a Varsòvia, Londres, Toronto i Gijón, Pawel Pawlikowski ens explica una poderosa història sobre una novícia jueva.

Agata Trzebuchowska és l'actriu que dóna vida a Ida Lebenstein, coneguda també com Germana Anna. Fa un paper espectacular! I això que aquest és el seu debut cinematogràfic. A Gijón, se'n va emportar el premi a la millor actriu del festival. Abans de prendre els vots i fer-se monja, a l'Ida -òrfena de pare i de mare- li expliquen que té una tieta, de la qual no en sabia res. Les monges li recomanen que, abans d'ordenar-se, reculli informació sobre la seva família. Potser prefereix deixar el convent i abandonar la vida religiosa. És en aquest precís moment quan comença el viatge iniciàtic de l'Ida, que vol descobrir quines són les seves arrels i, sobretot, per què van abandonar-la. S'ha de tancar definitivament una porta abans d'obrir-ne una altra.

La novícia, que no sabia ni que era jueva, afronta aquesta difícil aventura acompanyada per la seva tieta, una jutgessa que fuma i beu sense aturador. La interpreta una altra Agata, Agata Kulesza, que transmet perfectament l'angoixa que sent la protagonista, entre d'altres coses, pel fet d'haver abandonat la seva neboda tot aquest temps. És una dona rossegada per la culpa, potser per no haver fet les coses ben fetes. I no explico més. "Ida" és una pel·lícula commovedora, rodada amb una exquisida fotografia en blanc i negre, que no pot deixar indiferent ningú. Cinema amb majúscules!

"OH BOY"

També ha rebut molts reconeixements "Oh boy": amb sis premis del cinema alemany al capdavant, inclosos els de millor pel·lícula, director i guió. Està dirigida pel debutant Jan Ole Gerster i només dura 83 minuts. Estem davant d'una història de perdedors, però potser de perdedors voluntaris. Fa la sensació que als seus protagonistes ja els va bé la vida que porten, encara que no sigui ideal.

En Niko (Tom Schilling) mai no ha tingut les idees massa clares. Ha deixat la parella, la universitat i s'arrossega pels carrers de Berlín sense rumb fix. Fins ara, tot ho ha estat pagant el seu pare... que creu que encara està estudiant dret. Però en Niko no és l'únic que no sap quin és el seu lloc en aquest difícil món que ens ha tocat viure. També té problemes importants en Matze -que s'ha passat la vida rebutjant papers d'actor perquè no eren prou bons per a ell, tot i que no té ni un ral- i la Julika, que mai ha pogut deixar enrere el seu passat de noia grossa. Tothom se'n fumia d'ella. Està plantejada com una comèdia, però té més de drama que de qualsevol altra cosa.

Com "Ida", "Oh boy" també està rodada en blanc i negre. En coses, m'ha recordat el cinema de Woody Allen, sobretot amb els crèdits inicials i la música que els acompanya. També en la defensa del perdedor perquè, com deia en començar, en aquesta història hi ha un elogi de la derrota. No és una pel·lícula rodona, però la seva atmòsfera embolcallant t'atrapa. Hi ha qui compara el cinema d'Ole Gerster amb el de Jim Jarmusch, però potser no cal córrer tant. De fet, "Oh boy" és només la seva primera pel·lícula.

"POR MIS MUERTOS" (FLAVIA COMPANY)

Diria que "Por mis muertos" és el llibre més personal de Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Fins i tot més que "Segona pell", en què ens explicava una història d'amor total entre dues dones. Passió i excitació elevats a la màxima potencia. No dic que aquest últim sigui autobiogràfic, mai se sap, però ella quasi desapareix com a autora per transformar-se en protagonista. Està publicat per Páginas De Espuma i té 126 pàgines.

Com tot el que escriu la Flavia, és molt difícil no llegir "Por mis muertos" d'una tirada. Hi ha un esforç de concreció admirable. Segur que ja ho he dit un munt de cops, però als seus textos no els sobra ni els falta una paraula. El llibre està dividit en tres parts molt diferenciades: "Lo juro", "In memoriam" i "Herencia y elección". De la primera em quedo amb "El destornillador de Texas" i amb "Número cincuenta y cinco", que ens serveixen per veure fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana. Crec que és la part menys transcendent del llibre, que guanya en intensitat a mida que passen les pàgines. A "In memoriam" ens trobem amb perles com "Secreto" o "Que habrá sido de Moya", on recorda com van desaparèixer misteriosament els seus retoladors preferits o com alguns professors apreten als més dèbils i no s'atreveixen a enfrontar-se als més forts. L'essència de la covardia.

I arribem al súmmum, la tercera i última part, on la Flavia es depulla del tot, regalant-nos tres històries d'amor total, potser comparables a "Segona pell". Només diré que "La carta perdida de Andrea Mayo" i "Todos tenemos historias que terminar" tenen a veure amb el trencament sentimental amb una de les seves parelles i "Dos cuentos de amor" amb la seva tieta. Les tres són absolutament brutals. Un llibre que s'ha de llegir sí o sí.

"Mi muy querida niña, Inés, no sé cómo empezar. Y este es desde luego el peor de los comienzos. El que probablemente conseguirá que no sigas leyendo, en el caso remoto de que estas líneas de lleguen algún día, en el caso de que me decida a enviártelas, ahora o dentro de muchos años. Te escribo hoy, cuando aún no sabes leer. Cuando apenas te conozco, si puede llamarse conocer a haber tenido a alguien unos minutos en los brazos, a haber visto a alguien el día de su nacimiento y casi nunca más. Ese día, en el hospital, te quise de golpe y para el resto de mi vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy