En Santiago, que fa temps que ha trobat el difícil camí de l’èxit, fa que el lector es posi en el lloc de l’Álex i pensi que faria ell en una situació similar. Ho aconsegueix. La millor opció és anar directament a la policia? Potser intentar recordar abans de fer un possible pas en fals? La novel·la transita per la prima línia que hi ha entre la veritat i la mentida i juga amb els records i l’amnèsia. Les últimes 48 hores s’han esborrat del seu cap com per art de màgia i ha d’intentar reconstruir la història. I si s’ha convertit en un assassí despietat? L’Álex viu amb el seu avi en una casa solitària i ja fa temps que surt amb l’Erin, filla d’una família benestant, amb un negoci que funciona molt bé i diners a cabassos. Ell es guanya la vida fent de jardiner dels rics. Potser faria bé en confiar en l’avi o en la seva xicota, però, de moment, prefereix mantenir-los al marge. I fins aquí puc explicar.
És la quarta novel·la que llegeixo d’aquest autor i està clar que li agraden els paratges feréstecs, on la natura es converteix en un personatge més. Llocs solitaris i salvatges, on plou, trona i llampega sovint. En aquest cas, l’Álex viu a Villa Margua, amb unes esquerdes cada cop més grans a les parets. Col·loca la casa a Urdaibai, a la costa del Cantàbric. En aquest ambient hostil fa anys que va passar alguna cosa important que un trist escriptor instal·lat a la localitat està investigant sense massa sort. En el seu anterior llibre l'home ja va incomodar a molts dels habitants del poble, explicant les seves intimitats. Hi haurà relació entre aquest cas i els fets actuals, que tenen l’Àlex mig boig? El ritme del llibre, amb capítols molt curts, és vibrant. Comences a llegir i no penses en res més. Vols arribar al final, com més aviat millor, per saber què va passar realment a la fàbrica abandonada i si el nostre jardiner ha escollit el camí adequat. Una història molt recomanable.
“Quiero saber dónde estoy. Giro el cuello y entonces siento un dolor agudo en la base del cráneo. Ese tipo de dolor que te avisa: «No sigas por ahí...». Así que dejo de moverme. Dicen que si te rompes la crisma, es mejor quedarse quieto. ¿Me han golpeado a mí también? Pero ¿qué ha pasado?
Intento recordar algo. ¿Ha sido un ataque terrorista, tal vez? Me vienen a la mente esas terribles escenas de Francia y los terroristas islámicos. Pero allí no parece haber nadie más que nosotros dos. Es una especie de pabellón industrial abandonado, lleno de cascotes y con las ventanas rotas”.
"La isla de las últimas voces"
"El mal camino"
"La última noche en Tremore Beach"
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada