Stella (Takis Würger)

L’any 1942, en Friedrich, ric i amb passaport suís, se’n va a Berlín. No escull el millor moment, amb la Segona Guerra Mundial en plena ebullició. Però és jove, ingenu i té ganes d’allunyar-se de la seva família. Vol aprendre a dibuixar, tot i que té moltes dificultats per diferenciar els colors. Quan era petit, un desconegut l’hi havia esguerrat la cara, amb conseqüències funestes. Dir la veritat li va costar massa car. Duríssim.

En Friederich és un dels protagonistes d’”Stella”, una de les grans apostes d’Angle Editorial per aquesta tardor. Està escrit per l’alemany Takis Würger (Hohenhameln, 1985) i té 187 pàgines. Està traduït al català per Jordi Ferrarons i Llagostera. Würger dedica el llibre al seu besavi, assassinat en una cambra de gas. A Berlín, en Friedrich fa amistat amb l’Stella (a qui coneix amb el nom de Kristin) i amb en Tristan, coronel de les SS. A ella la coneix a l’escola de pintura, on fa de model; i a ell en un club nocturn on la dona canta habitualment. L’Stella l’enganya des del primer moment. Potser el seu amor és real, però li amaga massa coses. Més de les necessàries. No és qui diu ser i, darrere seu, sempre deixa un rastre de desgràcia i mort. A les seves mans, en Friederic es converteix en un joguet trencat.

A través dels ulls dels nostres personatges principals, vivim la nit berlinesa. Hi ha guerra, però, si tens diners, pots fer una vida més o menys normal. Encara més si a la butxaca hi portes un passaport suís. “Stella” ens parla d’estimar sense condicions i de la delació com a eina de supervivència. La línia que separa la víctima del botxí és quasi inexistent. És més, de vegades coincideixen tots dos en una mateixa persona. Tot i la duresa dels fets que s’expliquen, aquesta obsessiva història d'amor es llegeix amb fluïdesa perquè Würger no es proposa arribar al moll de l'os. Cada capítol comença amb els fets més destacats d’un mes de l’any 1942, de gener a desembre. L’autor també esquitxa la història amb actes judicials d’un munt de delacions. Es guarden a l’arxiu regional de Berlín.

“S’arregussà les mànigues, sense pressa, fins per sobre els colzes. Doblegava la tela de la camisa amb tota cura. Li vaig veure les venes fosques, inflades, sota la pell de l’avantbraç. S’obrí la sivella del cinturó i se’l cenyí un forat més estret. Llavors vinclà l’esquena amb un cruixit, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Canvià els peus de posició, avançà el peu esquerre i els afermà bé a terra. Aleshores s’acostà a l’home tatuat. Havia ficat els dits grossos dins la cinturilla del pantaló. 

No va dir ni mitja paraula. Quan tingué a l’abast aquell home, que ara havia posat totes dues mans al cul de l’Stella, s’aturà, aixecà les mans obertes a l’altura del cap, com si es volgués arreglar els cabells, traslladà el pes enrere i, sense avisar, llançà el puny dret contra la cara de l’home tatuat passant pel costat del cap de l’Stella. Va sonar com si algú hagués deixat caure una pedra feixuga sobre herba molla”.

Bona tarda a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy