Von Wilamovitz, botànic i violinista, va participar activament en la primera guerra carlina, que en una bona part es va lluitar a les aspres muntanyes dels Pirineus. L’any 1937 va fugir del seu país, després de matar a un home. Només incorporar-se als carlins, li cau un encàrrec molt especial: esbrinar que se n’ha fet de la desapareguda companyia nòrdica, formada per dos prussians, un danès, un suec, un holandès, un irlandès i un rus. No se’n sap res ni dels cavalls ni dels genets. S’han fet fonedissos. Entre altres, l’acompanyaran l’Osinalde (capità dels liberals), el pare Cebrià –un monjo fugit de Montserrat- i l’enigmàtica Mina, que els fa de guia per camins feréstecs i perillosos corriols. Més endavant s’hi incorporarà una periodista nord-americana i un príncep amb sang d'orxata. És una comissió d’investigació mixta, amb representants dels dos exèrcits enfrontats.
Les aventures de la colla d’en Wilamovitz perseguint la misteriosa companyia nòrdica -convertida en tota una ‘Santa Compaña’- no s’aturen en cap moment. Sempre passa alguna cosa. L’estol de soldats morts en estranyes circumstàncies, seccionats de maneres impossibles, sense ni una gota de sang, no té cap explicació lògica. L'estudiós Cebrià, que renega més que parla, intentarà treure’n l’entrellat. És l'únic amb possibilitats. Villaró ens regala una guerra fantàstica, amb tocs de western, on la realitat es fusiona amb la ficció. Sense tenir-hi res a veure, m’ha fet pensar en la trilogia d’“El senyor dels anells”, de Tolkien, i en la pel·lícula de terror “Sleepy hollow”, dirigida per Tim Burton. “La companyia nòrdica” combina acció i molt d’humor (amb el pare Cebrià com a showman principal) i transita per la fina línia que separa la ciència de la màgia i els arcans majors.
Estem davant d’una novel·la catedralícia que ens parla, per exemple, de la pèrdua de la connexió entre l’home i la natura i de la necessitat del diàleg per assolir un objectiu concret. Carlins i liberals cavalquen junts per descobrir un misteri que transita entre el present i el passat. Els Pirineus, verges, solitaris, inquietants i plens de bellesa, es converteixen en un personatge més. Sota els meus ulls, els fets explicats per Wilamovitz, amb una àvia d’origen català, són del tot increïbles. Ficció pura. Villaró diu que ell els explica seguint fil per randa el dietari (a la seva manera, està clar) i no perd el temps en anar més enllà. I bé que fa. El tenia en el seu poder des de 1997. Entre alguns capítols del llibre, inclou cartes que en Wilamovitz va escriure a la seva estimada. Hi fa literatura. Ho ‘engreixa’ tot per donar-se importància i no explicar-li com se sentia de desgraciat. Acabes el llibre extasiat, però amb ganes de més.
“El Ros en persona ens ha vingut a rebre, escortat per dos oficials, un de cada exèrcit.
-Benvinguts –ens saluda-. No fa gaire que he arribat, també. Que petit, lo món.
Munta un corser negre, altíssim, ensellat damunt d’una pell rivetejada amb una cinta vermella, que diria que és d’os. Per algun estrany pressentiment, durant la pujada cap a Galleuda he tingut la vaga sensació que me’l tornaria a trobar aviat, que aquell primer encontre tan fugaç i accidentat a Sant Joan de l’Erm va ser només el preludi d’una funció que un autor boig escriu a mesura que succeeixen les escenes. Encara no sé quina mena de funció és: si una tragèdia, un drama, una comèdia o, el que més temo, un sainet”.
El sindicat de l’oblit
La bíblia andorrana
Els ambaixadors
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada