El meu germà es diu Jessica (John Boyne)

En Sam és un adolescent que va una mica perdut. Li costa fer amics i passa massa temps sol. Sort en té del seu germà gran, en Jason, amb qui està molt lligat. És tot allò que li hauria agradat ser a ell: amable, popular i el millor jugador de futbol de l’institut. L’enveja de tothom! Els seus pares, polítics d’alta volada, van a la seva. El gran objectiu de la mare és arribar al ‘Càrrec Màxim’ del parlament. La resta, no importa massa.

En Sam i en Jason són dos dels protagonistes principals d’”El meu germà es diu Jessica”, de John Boyne (Dublín, 1971). El llibre està publicat per l’editorial Empúries i té 221 pàgines. La traducció al català és de Jordi Cussà i Anna Camps. El dia que en Jason reuneix a tota la família per dir-los que sempre s’ha sentit una noia (i no un noi) s’obre la capsa dels trons. Fa molt temps que portava aquest secret dins del cor, però ja no ha pogut guardar-se’l més temps. Sortir de l’armari és una decisió meditada. I demana que l’entenguin. En Sam no ho acaba de veure clar. Tampoc els seus pares, que comencen a tractar-lo com un malalt. Segur que aquestia 'desviació' té cura, li asseguren. A una parella de polítics com ells no els fa gens de gràcia que el seu hereu sigui un transgènere. S’ha d’amagar com sigui. És allò de canviar-ho tot perquè no canviï res. Han de mantenir l’estatus i les possibilitats d’ascens. Encara no hi ha res perdut... O potser sí?

Boyne ens regala un relat ple de sentiment, d’aquells que s’escriuen des del cor, deixant-s’hi la pell. El llibre, molt criticat en alguns sectors, té un objectiu clar. És una defensa aferrissada dels transgènere i critica a totes les persones que giren l’esquena a en Jason. Considera, i hi estic completament d’acord, que té tot el dret del món a comportar-se com una noia (que és com se sent) i de canviar-se el nom per Jessica. En Sam no té recursos per entendre’l i la situació se li fa feixuga. En part, és d’allò més normal. És un nen. No és el cas dels pares, que miren més pels seus propis interessos que pels d’en Jason. L’única persona que l’entén des del primer moment és la seva tieta, a qui se’ns presenta com una dona solitària, excèntrica i que ha viscut molt món. El narrador és en Sam, que té un gran sentit de l’humor i tendència a fer llistes, com, per exemple, les “deu coses que la tieta Rosie havia fet i la mama no havia fet ni faria mai”. Curiós.

“La mama i el papa eren tots dos a casa la nit que el Jason ens va explicar el seu secret, cosa inusual per si mateixa. Va ser durant les vacances d’estiu i eren a la sala d’estar, on la mama llegia en diagonal uns informes resumits, mentre el papa murmurava noms i deia que aquest o aquella era una altra persona que la mama havia de tenir al seu costat, si un dia havia d’assolir el que ell anomenava el Càrrec Màxim. Jo feia els possibles per llegir un relat de Sherlock Holmes, resseguint les paraules amb els dits i separant les frases amb un llapis tal com m’havien ensenyat. Em costava molt llegir a causa de la dislèxia, però volia llibres contínuament, i m’era igual si trigava una eternitat a arribar al final”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy