No explicaré pràcticament res de l’argument –la novel·la s’ha de llegir amb la mínima informació possible- però sí que vull donar quatre pinzellades sobre en Jon Gutiérrez i l’Antonia Scott. En Jon és un inspector de Bilbao, que viu amb la seva mare. És un bon jan, gai, aficionat a la cuina i aixecador de pedres. No està gras, com diu reiteradament l’autor, en un gag de continuïtat. Està fort! L’Antonia és una dona especial. Té un dels coeficients intel·lectuals més alts d’Europa i una capacitat per raonar a l’abast de ben pocs. El problema és que li falta empatia i té dificultats per relacionar-se amb els altres. No li agrada que la toquin. Ha resolt dotzenes de casos per la policia. Ara, les circumstàncies els obligaran a treballar junts. Es dediquen a observar, per sobre de qualsevol altra cosa. La idea és arribar on els policies oficials no poden o saben. Estan a les ordres del Mentor, que és el ‘facilitador’, la persona que els dona tot allò que necessiten.
El títol del llibre té a veure amb la Reina Roja, personatge que apareix a “Alicia en el país de las maravillas”, la gran novel·la de Lewis Carroll, a la que fa referència. La reina deia que en el seu país feia falta córrer per quedar-se quiet. El projecte Reina Roja que s’inventa Gómez-Jurado va començar com un experiment global, amb una unitat diferent a cada país de la Unió Europea. Totes elles estan formades per dues persones, amb l’objectiu de perseguir als assassins en sèrie especialment esmunyedissos. De l’Antonia, que parla un munt de llengües (fins i tot les més minoritàries), m’ha agradat que sempre trobi la paraula –que normalment no es pot traduir- per definir situacions i moments especials i irrepetibles. Ja he acabat “Loba negra”, la nova història de l’Antonia i en Jon. En parlaré aviat. El 5 de novembre es posarà a la venda “Rey Blanco”, amb els mateixos protagonistes. Els dos primers ja els han llegit més de set-centes mil persones.
“A Jon le dejan tiempo para que se cueza en su propio jugo. Le han quitado el reloj y el móvil, procedimiento estándar para que pierda la noción del tiempo. El resto de objetos personales están en un sobre. Sin nada con lo que entretenerse, las horas pasan muy despacio, dejándole bastante hueco para torturarse por su estupidez. Con el juicio mediático perdido, ya sólo le queda preguntarse cuantos años tendrá que chuparse en Basauri”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada