dijous, de setembre 24, 2020

Memòria de noia (Annie Ernaux)


Diuen que el temps ho cura tot. No sempre és així. Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia) ja ha arribat a la vuitantena, però segueix sense pair (ni oblidar) una nit de l’any 1858. Feia de monitora de colònies a Orne i el que va passar allà encara ho té gravat a foc. Passats cinquanta anys, i amb la perspectiva que li dona el temps, intenta posar-se a la pell d’aquella noia de 18 anys i reviure-ho tot. Deixar-ne constància, negre sobre blanc i provar d'entendre-ho.

Ernaux recull les seves íntimes reflexions a “Memòria de noia”, publicat per Angle Editorial. El llibre, que té 156 pàgines, està traduït al català per Valèria Gaillard. L’Annie, filla de botiguers i educada en una escola religiosa, s’ha passat l’adolescència llegint i sortint poc. Va de colònies amb la idea de passar la seva primera nit amb un home i ho aconsegueix a una velocitat de rècord. Però en el mateix moment se sent enganxada i se’n penedeix. El cap de monitors, que és més gran que ella, la ignora ràpidament i l’Annie no és capaç de recuperar-lo. S’hi esforça, però no hi ha manera. Per intentar guarir el seu cor malalt d’amor s’embolica amb altres nois i ho fa sense remordiments. Durant dècades, Ernaux no es va voler reconèixer, de cap manera, en aquella alegre noia del 58.

No s’hi vol reconèixer, però li deixa una marca que mai més s’esborrarà. Finalment, i després d’un munt d’intents frustrats, decideix encarar-s’hi. S’ho deu a ella mateixa. Començarà a mirar, fotos, cartes i intentarà seguir el rastre del cap de monitors i d’alguns dels seus companys. Mirant-m’ho des de fora, arribo a tres conclusions. La primera és que, durant les colònies, a l’Annie els monitors li van fer mobbing, maltractant-la fins a punts insospitats. La segona és que tot el que va passar aquella nit del 58 ho va fer voluntàriament, sense que ningú la forcés. El problema és que potser no estava preparada. O que les coses no van sortir com s’esperava. I la tercera, va quedar traumatitzada. I bulímica. El llibre, escrit en tercera persona, és íntim, diria que victimista i un pèl espès. Dona moltes voltes per no arribar a cap lloc concret, segons la meva opinió.

“Fins i tot sense foto la veig, l’Annie Duchesne, quan arriba a S amb el tren de Rouen a primera hora de la tarda, el 14 d’agost. Duu els cabells recollits en un monyo vertical a la part posterior del cap. Porta unes ulleres de miop que li empetiteixen els ulls, però sense les quals es mou en la boira. Va vestida amb un tres quarts blau marí —el seu abric de loden beix de fa dos anys escurçat i tenyit—, una faldilla recta de tweed atofat —retallada també d’una altra— i un jersei mariner amb ratlles. A la mà duu una maleta grisa —nova de fa sis anys, comprada per anar de viatge a Lourdes amb el seu pare i que després mai més han fet servir— i una bossa de plàstic blau i blanc en forma de cub, comprada la setmana anterior al mercat d’Yvetot”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: