El bar de las grandes esperanzas (J. R. Moehringer)

Havia de convertir-se en advocat, per denunciar al seu pare, però va acabar sent escriptor. Volia demandar-lo per no haver-li pagat mai la quota de manutenció. La seva mare, treballadora incansable, estava desesperada. Parlo de John Joseph J. R. Moehringer (Nova York, 1964), autor d’”El bar de las grandes esperanzas”. Està publicat per Duomo Nefelibata i té 460 pàgines. És una autobiografía brutal.

En anglès, el llibre va veure la llum el 2005. El dedica a la seva mare, que va cuidar-lo tota sola des que era un bebè. Un dia, el seu marit va colpejar-la i no va dubtar, ni un moment, en marxar de casa i emportar-se al seu fill amb ella. Aquesta falta de referent patern, va fer d’ell un nen infeliç. Potser s’hauria d’haver fixat una mica més en la seva mare i oblidar-se de “La Veu”, que és el sobrenom amb què coneixia al seu pare, un bon locutor musical de Nova York. Amb ell només compartia una cosa: el nom. John Joseph Moehringer. El J.R. és per 'Júnior'. Dir-se igual que el seu pare li semblava un càstig massa dur. L’horroritzava. Mai no explicava a ningú què volien dir aquestes dues inicials. Ell les escrivia sense punts (JR) i assegurava que aquest era el seu nom. No es tractava de cap abreviació. Es deia JR i punt.

L’autor va estudiar a Yale i, posteriorment, va deixar enrere la idea de ser advocat per provar de fer de periodista. Va ser un dels 'xicots de les fotocòpies' del New York Times, després d'estar un mesos venent roba de la llar, amb molt èxit, en uns grans magatzems. Queda clar que, al final, tot li va sortir més o menys bé: L’any 2005 va guanyar el Pulitzer. Va patir molt, però va acabar fent allò que volia. La gran passió d’en JR, que estava per sobre de la resta de coses, va ser beure molt alcohol al Dickens, que després es va convertir en el Publicans. S’hi va passar hores i hores. Aquest bar de Manhasset, a l’estat de Nova York, va acabar sent casa seva. Hi anava quan tenia set o gana, quan estava cansat, trist, content, quan buscava amor o sexe. SEMPRE. Era el seu salvavides i, de vegades, tot i que no se n’adonava, la corda que portava lligada al coll. Tot i res a la vegada.

UN LLIBRE CORAL

“El bar de las grandes esperanzas”, un retrat del Publicans i de la seva gent, és un llibre coral. Allà, en JR va conèixer personatges apassionants, com per exemple Poli Bob, Bobo, Joey D, Jedd, Winston, Bill, Bud o Cager. Amb tots ells hi va fer una gran amistat. De fet, el llibre és un cant a l’amistat i a la companyonia. Segur que és una obra per llegir mentre et beus un martini amb vodka, un whisky o un 'destornillador'. En alguns moments, podríem dir que les seves pàgines fan pudor d’alcohol. Les passions d’en JR eren el Publicans i la Sidney, una xicota que va ser la seva parella en unes quantes fases de la joventut. Sempre s’acabava de la mateixa manera, quan descobria que ella l’enganyava amb un altre.

El llibre té 41 capítols, als quals cal sumar-hi el pròleg i l’epíleg. En JR parla d’amistat, però també de família. A la Lana, la seva mare, la presenta com una dona extraordinària. Diria que va néixer només per patir. També és tot un personatge el tiet Charlie, addicte a les apostes i, com nom, també a l’alcohol. Un perdedor convençut! Era cambrer del Publicans i adorava al seu cap, l’Steve, que era com un pare pels treballadors i els clients del local. El cosí McGraw també apareix en moltíssimes pàgines. Era una promesa del beisbol que no va poder arribar tan lluny com somiava, ell... i sobretot la seva mare! Dues referències per acabar: Frank Sinatra –el seu cantant preferit- i “El gran Gatsby”, un llibre del qual parla unes quantes vegades.

En l’epíleg, Moehringer fa referència l’atemptat de les Torres Bessones, que va marcar un abans i un després en la societat americana. Hi va perdre familiars; i també amics. La “Casa Merda” era la casa del seu avi, on tothom anava a viure quan no tenia diners ni ganes d’anar a cap altre lloc. Tot s’aguantava amb cinta adhesiva, però s’aguantava. Al final, en JR va fer gala d'una part de la capacitat de sacrifici de la seva mare... i se’n va sortir. Moehringer també és l'autor "Open", la biografia d'André Agassi, a qui cita un cop en aquest llibre. De fet, "El bar de las grandes esperanzas" (The Tender Bar) és el llibre preferit del tenista. Per això va ser ell qui va escriure les seves memòries.

"Telefoné a mi madre y le conté lo de Irlanda. Ella aspiró hondo. A ti no te hacen falta unas vacaciones. Lo que te hace falta es levantarte del suelo y volver a subir al caballo. Pedir trabajo en periódicos más pequeños, hacer lo que te recomendaron en el Times, y después dentro de un par de años, volver a pedirles trabajo a ellos. Aquello me sonaba a la misma cantinela del 'vuelve a intentarlo' que no me había llevado a ninguna parte, y yo quería, precisamente, decirle adiós a todo aquello. Le dije a mi madre que estaba 'cansado', escogiendo conscientemente aquella palabra que le había tomado a McGraw, sin tener en cuenta que estaba llena de significado para ella. Mi madre llevaba veinte años cansada, me dijo. ¿Desde cuándo estar cansado era excusa para dejar de intentar algo?".

Bona setmana totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Lleialtat i infidelitat en el Japó dels anys 40

M’agraden les pel·lícules costumistes que expliquen coses de manera íntima. És el cas del japonès Yôji Yamada. A “La casa del tejado rojo” (2014) repeteix la fórmula que tan bé li va funcionar a “Una família de Tokio” (2013). Yamada també és molt conegut per la seva trilogia sobre els samurais: “Love & honor” (2006), “La espada oculta” i “El ocaso del samurai”.

Aquest cop, retrata a una família benestant, poc abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial. Sobretot abans. En el decurs de la pel·lícula fan referència, per exemple, a la massacre de Nanquín, a l’atac a Pearl Harbour i al bombardeig de Tòquio, on vivien els protagonistes. Ho veiem tot amb els ulls de qui va ser la criada dels Hirai, la Taki Nunomiya, que, ja gran, està escrivint les seves memòries, amb el suport del seu nét. No és una dona feliç. Un dia, quan li pregunten perquè plora, contesta: “perquè he viscut massa temps”. De jove, a la Taki la interpreta Haru Kuroki, que va rebre el premi a la millor actriu al Festival de Berlín.

Són dues hores i quart de cinema precís i preciós. Una guapíssima Takako Matsu (que ja va treballar amb Yamada a “La espada oculta”) fa de senyora Hirai. S’enamora perdudament d’un company de feina del seu marit. Treballen fent joguets per nens. L’amant és un noi amb posat d’artista, introvertit, amb el cabell llarg i ulleres rodones. El primer dia que apareix a casa dels Hirai s’allunya ràpid de la resta de convidats i es queda adormit al costat del fill de la família, després de llegir-li un llibre. Estrany, si més no. Li dóna vida Hidetaka Yoshioka que, com Matsu, també tenia paper a “La espada oculta”.

En alguns moments, la pel·lícula potser és un pèl lenta, però ho compensa al final, que m’ha semblat meravellós. Yamada ho deixa tot lligat, desvelant les incògnites que havia deixat obertes. La força de l’amistat i la lleialtat, contraposada amb la infidelitat, són alguns dels valors que fomenta. Molt recomanable.

“INFILTRADOS EN LA UNIVERSIDAD”

La vaig veure amb el meu fill, a petició seva, i no em va desagradar del tot. És divertida i els dos protagonistes principals, Jonah Hill i Channing Tatum, connecten força bé amb l’espectador. La pel·lícula és diu “22 Infiltrados en la universidad” i està dirigida, podríem dir a 'quatre mans', per Philip Lord i Chris Miller, responsables, per exemple, de “La LEGO película” (2014).

A Hill sempre el recordaré pel seu gran paper de broker a “El Lobo de Wall Street” (2013) i a Tatum pel de lluitador a “Foxcatcher” (2014). Ja havien treballat junts a “Infiltrados en classe” (2012) i repetiran a “23 Jump Street”, que s’estrenarà l’any que ve.“Infiltrados en la universidad” va rebre dues nominacions als Critics Choice Awards, amb el de millor comèdia inclosa. L’argument és força senzill. Els agents Jenko (Tatum) i Schmidt (Hill) s’infiltren en un campus universitari per intentar desarticular una xarxa de narcotràfic. L’Schmidt no és que faci massa pinta d’estudiant, però se’n surt força bé.

Estem davant d’una pel·lícula sense pretensions, només per passar l’estona. Comença més o menys bé i acaba totalment esbojarrada. El meu fill s’ho va passar pipa. Jo vaig riure força. Per a tots els públics.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"L'Amnèsia d'Eros (Bernat de Montclar)

Bernat de Montclar és un pseudònim. El seu últim llibre, del 2005, és “L’Amnèsia d’Eros”, publicat per Viena Edicions. Té 187 pàgines. Són deu relats de literatura eròtica, per batejar-los d’alguna manera. Per sobre de tot, són molt divertits i, en la majoria, els homes que els protagonitzen acaben fent el ridícul. Ni són màquines sexuals ni lliguen massa... tot i que no paren d’intentar-ho.

Una “Call girl”, títol del primer relat, és una noia que viu al call de Girona. Es diu Eva i un home intenta beneficiar-se-la... sense massa èxit. I això que ella li explica que s'ho ha fet amb aquest, amb l’altre i amb el de més enllà! Serà l'únic que no pot? A “Trempera” visualitza la incomoditat de deixar un local públic amb el membre viril ben content, dins d’un pantaló ajustat. El tercer relat és “Petó tropical”. El seu protagonista es fa passar per un artista de prestigi, Horaci Buxart, per intentar emportar-se al llit a les seves fans. Així de trist; mare meva. En el quart barreja detectius amb música de jazz sota un títol ben curiós: “Un cheesburger i un petó de plàtan”. També fracassa el pintoresc personatge d’”El divorci de la Maribel”, en què li donen gat per llebre... i mai millor dit.

De Montclar fa els personatges molt propers i la seva escriptura és àgil i mordaç, amb un bon sentit de l’humor. En Gustau té una parella guapíssima, però no para de comparar-la amb totes les que passen pel carrer. Fins i tot fa un Excel per poder comparar-les bé. “La xicota d’en Gustau” és un relat paranoic. A “El full de paper” hi fa entrar la política i les infidelitats, que poden acabar petant pel lloc més inesperat. Polítics demòcrates de cintura cap avall i cristians de cintura cap amunt... Els tres últims són els més surrealistes. A “Dona deconstruïda” les parelles es deixen parts del cos i segueixen vivint sense les que els hi falten. Un parell de cràpules aixequen els ànims a les dones a les quals ha posat a dieta una nutricionista; cobrant d’aquesta, està clar. “Ajudant l’Olga” és espectacular.

Per posar el punt i final “2002” amb escenes de sexe en grup i viatge a París inclòs. M’ha fet pensar en “Eyes Whide Shut”, l’última pel·lícula del desaparegut Stanley Kubrick. És el més llarg i recargolat. En definitiva, “L’Amnèsia d’Eros” no és un llibre fàcil d’oblidar.

“El passadís comença a girar al voltant seu. S’arrapà a la paret, just entre el gravat de Sacha Tröger i un oli de Doris Malfeito (un altre petit tribut a la seva condició de diputat). La remor de la cardamenta venia directament del seu llit i era la típica ranera de la Montse quan feia les seves peculiars aproximacions a l’orgasme. La coneixia prou bé. Si no hagués begut tant, s’hauria precipitat dins de la cambra conjugal cridant com un energumen, però aquella mena de llosa que li aixafava el cervell el tenia clavat al passadís (que encara donava voltes), recolzat entre el Tröger i el Malfeito, tot permetent-li un distanciament –bé que involuntari- respecte d’allò que s’esdevenia allí dins. La mala puta sabia que ella era a Tortosa i ho havia aprofitat per fer una escapadeta. Un cangur per a les nenes, i a cardar! “.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Amor i supervivència a la costa francesa

El debut de Thomas Cailley com a director és molt interessant. Sense ser res de l’altre dijous, “Les Combattants” convenç. La seva és una proposta diferent. Als Cèsar va ser reconeguda com a millor Òpera Prima i també es va premiar als seus dos actors principals, Adèle Haenel i Kevin Azaïs, que estan molt bé. Un brot d’aire fresc en el cinema actual.

L’Arnaud (Azaïs) treballa amb el seu germà en una fusteria. Un dels encàrrecs que estan fent és instal·lar una pèrgola a la piscina d’una família benestant. A poc a poc, el noi es fa amic de la Madeleine, l’estranya filla de la casa. Fa coses raríssimes. Neda posant-se pes a l’esquena, es baralla amb qui pot, tritura peixos amb la batedora i se’n veu al suc... Sembla que li falti un bull. Però tot sembla tenir una explicació: Es prepara per entrar a l’exèrcit. L’Arnaud no té gens interès en les forces militars, però la Madeleine li tira molt i marxarà dues setmanes de campaments amb ella. La noia no sap que s’hi apunta... i es troben al tren.

“Les combattants” deixa clar que res és el que sembla i que la vida s’ha d’intentar viure amb una mínima tranquil·litat i, sobretot, fent allò que més t’agrada. Fa la sensació que la Madeleine s’ha obsessionat en tot el contrari. És catastrofista, està convençuda que el món s’acaba i l’únic que sembla preocupar-la és la seva supervivència. És per això que vol estar molt preparada, sobretot físicament. La pel·lícula acaba convertint-se en una història de resistència... i d’amor. Hi ha qui l’ha comparada amb “Moonrise Kingdom”, de Wes Anderson. L’Arnaud i la Madeleine també s’’escapen’ junts a la muntanya, deixant de banda tot allò que els envolta. Viuen en un món a part, sense importar-los res, més enllà d’ells i dels seus problemes.

“RED ARMY. LA GUERRA FRÍA SOBRE EL HIELO”

El millor documental que he vist en molt de temps. Parlo de “Red Army. La Guerra Fría sobre el hielo”, dirigit per Gabe Polsky. Fa posar els pèls de punta. Està centrat en l’equip d’hoquei gel batejat com l’Exèrcit Vermell, que tanta glòria va donar a la Unió Soviètica. El seu líder indiscutible va ser Slava Fetisov, al capdavant dels anomenats “Cinc Fantàstics”.

L’equip funcionava com un rellotge; això sí, sota una pressió brutal. Abans d’uns Jocs Olímpics o d’un torneig important estaven concentrats onze mesos seguits! Quan tornaven a casa, si els fills eren petits, ni tan sols els reconeixien. La majoria de jugadors sentien un odi profund cap al seu seleccionador Viktor Tikhonov, designat directament per la KGB. Se sentien molt més còmodes amb l’anterior, Anatoly Tarasov, que és qui els va ensenyar la gran part de les coses que sabien. En el tracte humà, era infinitament millor. El dia i la nit.

Per explicar-nos aquesta història, Polsky es basa en les declaracions de l’excapità de l’Exèrcit Vermell, Slava Fetisov, que actualment és ministre d’Esports de Vladimir Putin. En uns anys, va passar d’heroi a vilà. De guanyar-ho tot amb la selecció de la Unió Soviètica a ser vilipendiat per negar-se a seguir jugant pel seu país. Li havien promès, un, dos i mil cops, que, cas de conquerir un títol en concret, el deixarien marxar als Estats Units, per jugar a la NFL, però sempre li acaben endarrerint. Fins que va dir prou. Llavors, li van tancar totes les instal·lacions del país. No podia entrenar enlloc. A més a més, li van prohibir viatjar a fora del seu país; a ell i a la seva família. I no explico més.

“Red Army” és un documental que s’ha de veure, tant si t’interessa l’esport com si no. És la radiografia d’una època i d’una manera de fer i de pensar. Irrepetible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Som una família" (Fabio Bartolomei)

Molt divertit. És el primer que em passa pel cap a l'hora de comentar “Som una família”, de Fabio Bartolomei (Roma, 1967). Està publicat per Angle Editorial i té 301 pàgines. El protagonista d’aquesta bonica i optimista història és l’Almerico Santamaria, conegut amb el diminutiu d’Al. És un nen prodigi a la Itàlia dels 70. Quan comença el llibre, any 1971, ell en té quatre. Ens ho explica tot en primera persona.

L’Al és un nen feliç, tot i que la seva família està molt escurada. Tenen el just per viure... i encara gràcies. Però la seva imaginació, i també la dels seus pares, possibilita que el seu dia a dia sigui tota una aventura. Per a ell i també per a la seva germana Vittoria. En Mario Elvis treballa de conductor d’autobús i és un gran fan del rei del rock, a qui sovint imita. L’Agnese fa coques a casa i les ven on pot. Economia de supervivència. Com que l’Al és superdotat, sempre li han dit que el seu objectiu ha de ser salvar el món. S’ho acaba creient i, en part, diria que ho aconsegueix de manera sobrada. Mai no es cansa de jugar ni de buscar solucions originals pels problemes que van apareixent, que no són pocs.

UN LLIBRE OPTIMISTA

“Som una família” és un llibre optimista, tendre i ple d’humor. No deixa de ser una crítica a la societat mundial; i en especial a la italiana. Els que manen pensen massa en ells i poc en la resta. Tot podria ser més fàcil, i més equitatiu. De fet, i com a mesura de protesta, un cop trobada la casa promesa (triguen molts anys perquè el pressupost és baix), l’Al acaba fundant el Principat dels Santamaria, amb lleis i també moneda pròpia, l’Elvis, en honor al seu pare. La família és un altre dels valors que Bartolomei reivindica de la primera a l’última pàgina. Quan el llibre corre el risc de començar a avorrir, l’autor fa un gir sensacional. Aquest gir et desorienta i aconsegueix que t’emocionis fins a arribar al final.

Sé que l’humor és complicat i molt personal, però el del Fabio crec que agradarà a tothom. La seva principal virtut és deformar la realitat, fent més evidents els problemes i les contradiccions. A més a més, cada cop que comença situant al protagonista en un any determinat, aprofita per donar quatre pinzellades sobre què va passar en aquells dotze mesos, des d’un punt de vista històric. No havia llegit res d’aquest autor, però estaré molt atent a la seva pròxima novel·la. Aquesta és molt recomanable. Molt fan del príncep Al Santamaria i de les seves idees de bomber.

“A l’ONU de taules no en falten, però de menjar no en tenen, per això funciona tan malament. No és gens difícil, davant d’un plat de patates fregides o d’un tros de pastís de xocolata es conversa millor. Per tant una primera solució podria ser aquesta: el delegat que té una proposta, abans d’explicar-la hauria de fer un dinar per a tothom. Una segona solució per millorar la qualitat de la vida del planeta podria ser l’aplicació del Criteri d’assumpció directa de responsabilitat: cada delegat que anunciés una iniciativa al consell hauria d’especificar en nom de qui parla. Del president de la República? Del rei? Del ministre de defensa? I de què es tracta? D’una intervenció armada? D’un embargament? D’un raid aeri? Sigui el que sigui, el consell de l’ONU garantirà que el conductor del primer jeep que hagi d’entrar en territori enemic, el capità del primer creuer que intercepti les naus d’avituallament o el pilot del primer caça que deixi anar una bomba serà el president, el rei o el ministre que ha tingut la idea”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Anacleto era un agent molt secret

Quim Gutiérrez és sinònim de qualitat. Només per veure’l a ell ja és recomanable apuntar-se a l’aventura cinema-togràfica d’“Anacleto”, el personatge de còmic creat per Manuel Vázquez. El director de la pel·lícula, Javier Ruiz Caldera, ja va tenir-lo a les seves ordres a “3 bodas de más” (2013). Imanol Arias també està molt bé, però en Quim li roba una bona part del protagonisme.

Completen el repartiment, en els papers principal, Alexandra Jiménez i Berto Romero. Ella també havia treballat abans amb Ruiz Caldera, a “Promoción fantasma” (2012) i “Spanish movie” (2009). Els dos estan força convincents. La pel·lícula és divertidíssima. Feia temps que no reia tant en una sala de cinema, sobretot gràcies a Gutiérrez, que es troba en estat de gràcia. El seu duel interpretatiu amb Arias és espectacular. La història comença amb la Katia (Alexandra) trencant amb l’Adolfo (Quim), a qui acusa de ser massa avorrit. Necessita emocions fortes; i creu que ell no els hi pot donar. Si s’imaginés el que està a punt de passar...

L’Adolfo és el fill de l’agent secret Anacleto (Imanol). Ni sap a què es dedica realment el seu pare ni que, sense adonar-se’n, l'ha estat entrenat com una 'màquina de matar' des que era ben petit. El nano estava convençut que era un pagès que feia embotits! Pare i fill hauran de plantar cara a un perillós criminal que respon al nom de Vázquez, com el creador del còmic, per cert. Tant les escenes més còmiques (sensacional la del sèrum de la veritat) com les d’acció són espectaculars. Em quedo amb la de la lluita al mercat i amb la del pàrquing. Una bona pel·lícula per passar l’estona sense pensar massa. Tenim “Anacleto” per estona.

“EL PATRÓN: ANATOMÍA DE UN CRIMEN”

No m’acaba de convèncer la caracterització, però Joaquín Furriel està molt convincent a la pel·lícula argentina “El patrón: Anatomía de un crimen”, dirigida per Sebastián Schindel. Furriel interpreta a un carnisser explotat pel seu patró. Luis Ziembrowski, que dóna vida a aquest cap sense escrúpols, està sensacional. Un bon repartiment per una bona història.

L’Hermógenes ha arribat a Buenos Aires des de Santiago. Té mal en una cama -camina coix- i només aconsegueix feines que exigeixen grans esforços físics. La seva sort podria canviar quan comença a treballar en una carnisseria. El problema és que el seu cap el tracta amb un menyspreu total. Li cobra una barbaritat per instal·lar-se a la rebotiga amb la seva dona (molt bé Monica Lairana) i l’obliga a vendre la carn quasi podrida... per treure’n guanys més elevats. Li ensenya tot un procés per “rentar” el producte. Provoca arcades! Tornar a menjar tall després de veure aquestes escenes és força complicat.

Schindel ens explica dues línies d’acció. El dia a dia de l’Hermógenes, a qui el seu cap fins i tot li canvia el nom, com si fos un esclau, i la investigació d’aquest cas d’humiliació per un jove advocat, que es pren el cas molt seriosament... tot i que se n'ha d'ocupar quasi per obligació. L’actor que l’interpreta, Guillermo Pfening, és molt proper. Veus que pateix i pateixes amb ell. El missatge de la pel·lícula és clar: en ple segle XXI, l’esclavitud continua vigent. Per si fos poc, està basada en fets reals. S’ha de veure! No deixa indiferent... ni de bon tros.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Catarsi": (Erik Axl Sund)

No recordo res tan punyent i recargolat des de “Seven”. “Catarsi” tanca amb encert la trilogia “Les cares de Victoria Bergman”, després de "Persona" i "Trauma", per aquest mateix ordre. En català, l’ha publicat Empúries i en castellà, Roja & Negra. L’he acabat en tres dies. 411 pàgines addictives. Sota el pseudònim d’Erik Axl Sund, Jerker Eriksson i Håkan Axlander Sundquist han creat una atmosfera fosca com el carbó.

En aquesta última entrega, finalment descobrim qui ha darrere dels nens momificats i què ha fet (o no ha fet) Victoria Bergman, un dels alter ego de la misteriosa psicòloga Sofia Zetterlund. També agafa força el personatge de la seva filla Madeleine, que va ser entregada en adopció just després de néixer. Per començar, vull dir que el forense Ivo Andric torna a tenir una feinada de por. Les seves autòpsies, amb tot luxe de detall, són dures com un cop de puny a l’entrada de l’estómac. El descobriment final fa posar els pèls de punta. Amb el suport de la Sofia i al costat d’en Hurtig, la Jeanette Kihlberg va avançant a poc a poc en les seves investigacions. El fiscal Von Kwist hi continua posant entrebancs.

D’un costat, els nens momificats, i de l’altre, l’autoria dels assassinats vinculats a l’elitista escola Sigtuna. Cada cop hi ha menys possibles testimonis, perquè o els maten o s’acaben suïcidant. Recordem que aquesta segona línia d’investigació està vinculada amb el maltractament a menors. Pares que abusen impunement de les seves filles. El que fa més ràbia de tot és que els pederastes són conscients dels seus actes i, a més a més, es creuen amb dret a fer-ho. Mantenir la calma davant d’aquest tipus de delinqüents no ha de ser gens fàcil! Un dels encerts de la trilogia és que Axl Sund dibuixa molt bé als seus personatges, sobretot psicològicament. Són persones que pateixen, amb moltes contradiccions, que intenten compaginar feina i família... la majoria de cops sense massa èxit.

Igual que en les altres dues novel·les, a “Catarsi” ens tornen a deixar clar fins on pot arribar la perversitat humana. La ment dels agressors; i la de les víctimes, que intenten oblidar el patiment des de l’autoengany, sovint fent ombra sobre les desgràcies i les humiliacions patides. Tot un tractat sobre la supervivència! Els drets de traducció de la trilogia “Les cares de Victoria Bergman” han estat comprats per 38 segells diferents. Els televisius ja estan en possessió de Tomorrow Studios. Molt més contundent i profunda que “Millennium” i, sobretot, més polida des d’un punt de vista literari. Molt recomanable.

 "La mort té molts punts en comú amb la vida, pensa ella mentre empunya el revòlver dins de la butxaca.
 La vida no canvia, se n'aprèn bastant fàcilment. És un viatge des d'un crit fins a l'altre, on l'esperança és limitada i les paraules per explicar-ho tot, molt i molt escasses.
La Victoria es gira i totes dues es miren un breu instant.
 Els records que no han tingut mai aflueixen i creixen com una onada a punt de trencar en una platja rocosa.
 Una única llàgrima per un passat robat. L'envaeix un cansament fred. Comprèn que ha tocat fons i que ja només li queda el viatge de retorn. Vol fugir d'aquest fred, escalfar-se".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El que no mata et fa més fort (D. Lagercrantz)

No té Twitter. Ni Facebook. Ni Instagram. Alguns l’acusen de ser un periodista del passat, dels que ja no es porten. Però té coses molt més importants que tot això: Fonts, contactes, instint i moltes ganes de ser fidel a la veritat. Els joves haurien d’admirar-lo! Estima la seva professió; i es nota. Parlo de Mikael Blomkvist, l’estrella de la revista sueca d’investigació Millennium, que passa per un moment econòmic molt difícil.

El Blomkvist que ens dibuixa en David Lagercrantz és el de Stieg Larsson. L’autor de “Fall of Man in Wilmslow”, ha sabut agafar perfectament el relleu del creador de la nissaga, que va morir l’any 2004, deixant tres títols sensacionals: "Els homes que no estimaven a les dones", "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" i "La reina al palau dels corrents d’aire". Sis anys després, Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander són els protagonistes de “El que no et amata et fa més fort”. Se’ls trobava a faltar. I això que comprar el llibre m’ha provocat un bon dilema moral, ja que els drets van a parar a Lagercrantz –cap problema- i al pare i el germà de Larsson, amb els quals no es parlava. La seva parella, amb qui no estava casat, n’ha quedat al marge. Al final, ho he fet. L’ha publicat Columna i té 652 pàgines.

A nivell argumental, potser no passen tantes coses com en els tres primers volums, però l’emoció és exactament la mateixa. L’he acabat en quatre dies. En aquest cas, la Salander intenta descobrir qui persegueix al professor Frans Balder, especialitzat en intel·ligència artificial. Algú li ha robat una bona part dels seus descobriments, que podrien canviar al món... i no per bé. “El que no mata et fa més fort” (que és una històrica frase de Nietsche) és un llibre que denuncia l’espionatge industrial i el dels governs, que aprofiten la seva posició de poder per fer i desfer, dins i fora de la llei. A més a més, a través del personatge de Salander, Lagercrantz continua denunciant la violència dels homes cap a les dones.

EL FILL DE L’AUGUST BALDER, CLAU

En aquest “Millennium 4”, també té moltíssim pes l’August Balder, el fill de vuit anys d’en Fran. Domina com ningú els números primers i dibuixa com els àngels, amb proporcions geomètriques i unes perspectives que fan fredor. Però no es relaciona amb ningú. Podríem dir que és un savant; és a dir, una persona autista que, a la vegada, té un do sobrehumà. En el seu cas, la pintura i les matemàtiques. En la part final del llibre, i per acabar de lligar-ho tot, l’autor recorda l’odi mortal que hi ha entre la Lisbeth i la seva germana bessona, la Camila, i els maltractaments que la hacker va patir del seu pare, un exespia rus amagat i protegit a Suècia. També fa sortir a en Holger Palmgren, durant molts anys tutor legal de la Lisbeth, que continua sorprenent-lo amb una vida plena de riscos.

“Ningú no filtra res sense tenir un motiu personal. De vegades el propòsit es tan noble com un sentiment de justícia, la voluntat de treure a la llum la corrupció o un abús. Però en la majoria d’ocasions es tracta d’un joc de poders: Així doncs, un periodista no pot oblidar mai la pregunta: per què m’ho expliques, això?
És cert que pot anar bé ser una peça de l’escaquer, com a mínim en certa manera. Cada revelació afebleix indefectiblement algú i, per tant, enforteix la capacitat d’influència dels altres. Cada figura de poder que cau és substituïda de seguida per una altra que no necessàriament és millor. Però si el periodista ha de formar-ne part, ha d’entendre les condicions i assegurar-se que no sigui només una de les parts qui surti victoriosa de la batalla”.

Novel·la de negra de qualitat; i amb contingut. No es pot demanar més".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Fals documental amb tocs de comèdia negra

Richard Linklater tenia acabada “Bernie” des de l’any 2011, però no s’ha estrenat fins ara. Possiblement, l’èxit aconseguit amb “Boyhood” (2014) li ha facilitat les coses. Però, per sobre de tot, es tracta d’una molt bona pel·lícula, sustentada per tres grans interpretacions: les de Jack Black, Shirley MacLaine i Matthew McConaughey. El pes de la història recau en ells.

Black fa de Bernie, el sotsdirector de la funerària de Carthage, a l’estat de Texas. En aquesta petita població nord-americana, de només uns sis mil habitants, és tot un ídol. Tothom està enamorat d’ell. És amable, complidor, treballador i mai té un no per ningú. A Black sempre el recordaré pel seu paper a “Escuela de Rock” (2003), una pel·lícula que el meu fill ha vist un munt de cops. Mai se’n cansa! A "Bernie" torna a estar brillant. Linklater ens el presenta com un home de sexualitat indefinida que se sent atret per les dones de certa edat. O potser pels seus diners? Sigui com sigui, el veneren.

Shirley MacLaine, que ja té 81 anys, fa de Marjorie Nugent, una vídua que és qui s’acaba apropiant (en tots els sentits) del pobre Bernie, que acaba completament fart d’ella. El tracta com si fos de la seva propietat. El tercer en discòrdia és Matthew McConaughey, que fa de Danny Buck, el fiscal del districte. Un home amb aspecte de ser tot un cowboy. McConaughey ja encadena uns quants bons papers consecutius, com el que li va valdre l’Oscar a “Dallas Buyers Club” (2013) on, per cert, també era un cobwoy.

“Bernie” és un fals documental, on un munt d’habitants de Carthage parlen de l’enterrador. Expliquen com el veuen i que ha suposat en les seves vides. Els testimonis dels seus veïns són brutals. A un d’ells l’interpreta Kay McConaughey, la mare d’en Matthew. Espectacular. Aquest fals documental també té tocs de comèdia negra i ganes de fer posicionar a l’espectador. Hi ha un fet, que no explicaré, que podria provocar que es perdés la confiança en la figura d’en Bernie, però absolutament tothom li acaba fent costat. L’únic que el mira amb lupa, perquè és la seva feina, és Danny Buck, que ha de mantenir l’ordre i la llei a qualsevol preu.

“UNA DAMA EN PARÍS”

Vuitanta-un anys McLaine; i Jeanne Moreau... 87! Ella és la gran protagonista de “Una dama en París”, dirigida per Ilmar Raag. Moreau és una llegenda del cinema francès i un dels símbols femenins de l’Europa dels 60. Ha treballat a les ordres de Louis Malle, Jean-Luc Godard, François Truffaut, Orson Welles, Luis Buñuel i Jean Renoir, entre d’altres.

Moreau interpreta a una dona d’Estònia que va emigrar a França quan era molt jove. Allà va fer fortuna, regentant una cafeteria de luxe. És vídua, molt gran i viu pràcticament sola, ja que acomiada una servent darrere de l’altra. Cap li fa el pes. Només se sent realitzada quan l’acompanya un antic amant. Molts anys enrere, ella havia estat una dona francament guapa. Ell, un jove amb ganes de viure la vida al cent per cent... amb relació amb una casada inclosa! En l’actualitat, la diferència d’anys que hi ha entre ells fa impossible que segueixin entenent-se sexualment... tot i que la dona hi estaria disposada.

“Una dama en París” ens regala l’actuació de Moreau, bones vistes de la ciutat i la interpretació de Laine Mägi, que fa d'Anne. Aquesta dona també deixa la seva Estònia natal, com la Frida, per buscar una vida millor. El problema és que en el seu cas potser ho fa massa tard, després de morir la seva mare. Però ella, com tothom, també té dret a una segona oportunitat. Mägi està molt convincent, creant un personatge en constant evolució. Atenció especial també a Corentine Lobet, l’home que continua cuidant a la Frida, de qui sempre en guardarà un bon record.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Persona" (Erik Axl Sund)

Doncs no és ben bé veritat que "Trauma" s'entengui perfectament sense llegir "Persona", que és la novel·la que obre la trilogia "Les cares de Victoria Bergman". A mi em va caure a les mans la segona i les he llegit en ordre invers; però no passa res! "Catarsi" surt el dia 9 de setembre. En català el publica Empúries i en castellà, Roja & Negra. Tinc moltes ganes de saber com acaba aquesta història boja i sàdica a parts iguals.

En aquesta primera entrega, Jerker Eriksson i Håkan Axlander Sundquist, que han escrit els llibres sota el pseudònim d'Erik Axl Sund, es mostren molt més desagradables que en la segona. A través del forense Ivo Andric, es passen tres pobles donant detalls dels assassinats i dels maltractaments a menors. Més d'un cop, se t'acaba regirant l'estómac. Realisme total! I és que a l'Andric se li acumula la feina des que comencen a aparèixer cossos de nens morts, que prèviament havien estat maltractats brutalment i també drogats. Fins on arriba la maldat humana?

Com que als nens ningú els reclama, la Policia tampoc no s'hi esforça massa a trobar al culpable o culpables. Són nens sense sostre, dels que no paguen impostos ni donen vots. Les úniques persones que treballen de sol a sol per esclarir aquest horror és la investigadora Jeanette Kihlberg i el seu ajudant, en Hurtig. I això que la Jeanette no passa per un bon moment, ja que s'està separant del seu marit. "Trauma" ja comença amb la parella trencada. Una de les úniques persones que li dóna suport, personalment i a la feina, és la misteriosa  psicòloga Sofia Zetterlund, amb un passat tortuós. Què ho fa que la Jeanette no s'adoni mai que la terapeuta no és aigua clara. Tan cega està?

LA CLAU, VICTORIA BERGMAN

Després de llegir "Trauma", ja vaig dir que creia tenir clar qui era Victoria Bergman i on s''amagava'. Doncs bé; ja anava tard! A "Persona" queda claríssim qui és, però no puc dir-ho, per no esgarrar la història a qui encara no ho hagi descobert. És la Victoria que està darrere de tots els assassinats i de les crueltats que investiguen la Jeanette, en Hurtig, l'Andric i companyia. De vegades, el mal està més a prop del que ens pensem. I, quasi sempre, té una explicació més o menys raonable. En el cas de la Victoria tot és fruit d'un passat tortuós i ple d'abusos. És per això que ha posat en marxa aquesta imparable venjança.

Com ja vaig dir fa uns dies aquesta trilogia és adrenalina pura, amb un poder d'addicció total:

 "Al matí, en companyia d'en Hurtig, havia intentat en va posar-se en contacte amb la Ulrika Wendin, la noia que havia denunciat en Karl Lundström set anys abans per agressió i violació. El número de telèfon que havia trobat ja no corresponia a cap usuari i al seu últim domicili conegut, a la part alta de Hammarby, no havien obert la porta. La Jeanette esperava que amb el missatge que li havia deixat a la bústia la noia donés senyals de vida en tornar a casa. El telèfon, però, de moment no sonava.
 Aquella investigació s'enfilava per un pendent cada cop més costerut".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy
 

"El mal camino" (Mikel Santiago)

Amb només dues novel·les, Mikel Santiago (Portugalete, Biscaia, 1975) ha aconseguit que el comparin amb alguns dels grans mestres del suspens i del terror, com Stephen King o Patricia Highsmith. “El mal camino” és igual o encara més bona que "La última noche en Tremore Beach" amb la qual es va donar a conèixer internacionalment. Està publicada per Ediciones B i té 426 pàgines. És una història apassionant.

Aquest cop, el personatge central del llibre és Bert Amandale, un escriptor d’èxit. Està triomfant amb “Amanecer en testamento” i les seves seqüeles, protagonitzades per un assassí en sèrie. En Bert viu temporalment a la Provença, amb la seva dona, la Miriam, i la seva filla adolescent, la Britney. Ells són de Londres. Condueix un Alfa Romeo Spider del 88, del qual n’està perdudament enamorat; i, sempre que pot, intenta fugir de les reunions socials que li prepara la família. Prefereix passar l’estona amb el seu amic Chucks Basil, una estrella del rock en hores baixes. Està en procés de gravació del disc que l’ha de tornar a l’estrellat. Ara sí!

Tot va més o menys bé fins que en Chucks atropella a una persona en una carretera rural del sud de França. A partir d’aquí, la situació s’embolica. En Bert no acaba de veure-ho clar. I si l’accident és una de les paranoies inventades pel seu amic, que, de tant en tant, confon la realitat amb la ficció? Aquest és el tema central de la novel·la: saber si les sensacions que tenen en Chucks i en Bert estan fonamentades o, per contra, són fruit de la seva il·limitada imaginació. Les drogues, l’alcohol i les pastilles per dormir poden fer molt mal! Es dóna la circumstància que, quan era jove, Mikel Santiago també tocava en bandes de rock, com en Chucks. No sé si hi ha alguna similitud entre tots dos.

PERIODISME I ADDICCIONS

En el fons de la història, hi ha el periodisme d’investigació i els últims mètodes psicològics descoberts per intentar frenar les addiccions. La misteriosa clínica Van Ern, molt propera a les cases on viuen en Chucks i en Bert, és realment el que sembla? Diuen que la família que la dirigeix és encantadora, però l’escriptor no hi està massa d'acord. I això que la Britney surt amb el fill! La Miriam està encantada amb tots els amics que ha fet des que ha arribat a la Provença. En Bert, no tant. Pot semblar un tòpic, però, un cop començada, deixar de llegir “El mal camino” és pràcticament impossible. Es tracta d'una molt bona novel·la, plena de diàlegs, en què sempre passen infinitat de coses. Addictiva de principi a final.

"Llegó la siguiente mañana, prístina y azul, y yo, pese a que la historia de Chucks me repicaba en la mente, seguía siendo un escritor con ciertas obligaciones.
 Me levanté pronto, preparé café y lo bebí junto con el primer cigarrillo del día sentado en nuestra mesita del jardín trasero, observando el glorioso espectáculo primaveral que se desarrollaba ante mis ojos. En la Provenza las coses tienen aura y aroma. La hierba, los árboles, la lavanda. Las coses huelen bien, resplandecen, están pidiendo que las pintes; no me extraña que tantos pintores de renombre se quedaran a vivir bajo esta luz. Además, dicen que la lavanda es un aroma que produce confianza. Está científicamente probado que le prestarías dinero a un tipo que oliera a lavanda antes que a cualquier otro".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Trauma" (Erik Axl Sund)

Feia temps que una novel·la de les anomenades “psicològiques” no m’agradava tant. Addictiva de principi a final. Es tracta de “Trauma”, el segon llibre de la trilogia “Los rostros de Victoria Bergman”, junt amb “Persona” (que encara no he llegit) i “Catarsis”, que devoraré aviat. Darrere hi ha Erik Axl Sund, pseudònim dels suecs Jerker Eriksson (1974) i Håkan Axlander Sundquist (1965), molt lligats al món de la música.

Fins a 38 segells de tot el món han comprat els drets de traducció de la trilogia. En castellà, l’ha publicada Roja & Negra; i en català, Empúries Narrativa. Tomorrow Studios ha aconseguit els drets televisius. Diria que la novel·la negra sueca no tenia tanta repercussió des de la saga “Millenium”, d’Stieg Larsson. Aquesta setmana, per cert, en surt a la venda la quarta entrega, “El que no et mata et fa més fort”. L’ha completada David Lagercrantz, basant-se en els apunts de Larsson.

A “Trauma”, les dues grans protagonistes són la policia Jeanette Kihlberg i la psicòloga Sofia Zetterlund. La Jeanette s’acaba de separar del seu marit i té un fill adolescent amb problemes. Treballa massa? Potser n’és una mica culpable? La Sofia també està separada i té un passat molt complicat. Fins i tot va haver de canviar d’identitat. Va ser l’única manera de fugir de l’horror que la perseguia des de ben petita. La psicologia l’està ajudant força, però no està recuperada del tot. Ho aconseguirà algun dia? Precisament, la novel·la reflexiona sobre els mecanismes que tenen els humans per resistir a la barbàrie... quan sembla impossible.

UNA HISTÒRIA DURÍSSIMA

Estem davant d’un llibre dur, proper a la bogeria. Hi ha molta psicoanàlisis, retrats robot de sospitosos i personatges malaltissos, més semblants a monstres sanguinaris que a persones de carn i ossos. S’han descobert tot un seguit d’assassinats molt violents i no se’n troba el culpable. Les víctimes estan relacionades amb casos d’abusos sexuals a menors i amb Sigtuna, una escola molt exclusiva. Ajudada de l’inspector Hurtig i del forense Ivo Andric, la Jeanette va tancant el cercle a poc a poc, però sense acabar de localitzar al sàdic que està darrere de tot. A més a més, hi ha persones, com el fiscal Von Kwist, que no acaben de jugar net. És allò de tenir l’”enemic” a casa...

A diferència d’altres llibres com aquest, en què l’argument és l’únic important, “Trauma” està molt ben escrit. Eik Axl Sund també dóna molta força a l’embolcall, i la veritat és que es nota. El vaig descobrir quasi per casualitat (no sabia res d’aquesta trilogia) i el vaig acabar en un parell o tres de dies. Recuperaré “Persona”, però aquesta segona entrega s’entén perfectament sense haver llegit la primera. On i qui és Victoria Bergman? Crec que ja ho tinc clar! Aviat sortiré de dubtes.

"se tocan y hay que desconfiar de las manos de los extraños o de las manos que ofrecen dinero por tocar. Las únicas manos que pueden tocar a Giao Lian son las de la mujer rubia.
  Ella le peina el cabello, que le ha crecido. Le parece que lo tiene también más claro, quizás porque ha pasado mucho tiempo en la oscuridad. Como si el recuerdo de la luz se hubiera depositado en su cabeza y le hubiera decolorado el cabello, como los rayos del sol.
 Ahora todo es blanco en su habitación y a sus ojos les cuesta ver
 Ella ha dejado la puerta abierta y ha traído un barreño de agua para lavarle. Disfruta de sus caricias.
 Cuando lo está secando, se oye un timbre en el recibidor.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Gegants de gel" (Joan Benesiu)

Literatura de veritat. Amb molt de contingut. Un llibre profund, íntim i evocador. Res sembla escrit de cara a la galeria. Tot té un perquè. Parlo de "Gegants de gel", de Joan Benesiu (Beneixama, 1971). Sota aquest pseudònim hi ha Josep Martínez Sanchis, que és el nom real de l'autor. El pròleg l'ha escrit Manuel Baixauli (Sueca, 1963). D'ell fa un temps vaig llegir "La cinquena planta", que també em va agradar molt.

En l'esmentat pròleg, Baixauli ens explica com va conèixer a Benesiu qui, des d'un primer moment, li va semblar "obsessiu"... entre altres coses. Obsessiu com ell, sigui dit de passada. "Gegants de gel" ja està en la seva quarta edició i se'n va emportar el Premi Llibreter 2015, juntament amb "Reparar els vius", de Maylis de Kerangal. Doncs bé; arribar fins aquí no ha estat fàcil. Fins que Edicions del Periscopi es va encarregar de l'edició del llibre, Benesiu es va veure obligat a publicar-se'l ell mateix... arribant a ben pocs lectors. En aquesta primera "fase", l'obra es deia "Els passejants de l'illa de Xàtiva". Ara són 290 pàgines. És una història preciosa, que ens presenta sis personatges que s'han de retrobar a ells mateixos, després d'arribar a situacions límits.

Per buscar aquest punt i a part en les seves vides, tots i cadascun d'ells se'n van a la localitat argentina d'Ushuaia, que té el lema de "Fi del món, principi de tot". És la capital de la província de la Terra de Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud. Els seus 23 quilòmetres quadrats conformen la ciutat més austral del món. És a Ushuaia -que ja tinc ganes de visitar- a on els protagonistes de "Gegants de gel" busquen la seva frontera personal... i física. Estem, un cop més, davant del mite dels confins. M'ha cridat l'atenció que Benesiu faci referència, dos cops, a Radio Futura, un dels meus grups de capçalera. Només començar escriu "La vida en la frontera no espera, es todo lo que debes saber". I, més endavant, aquesta segona cita: "Han caído los dos en la boca de un Dios tenebroso que sonríe mostrando sus dientes de acero".

TOTS FUGIM D'ALGUNA COSA

El llibre està ple de referències musicals, però també cinematogràfiques (amb Truffaut al capdavant) i també literàries. De fet, un munt de capítols comencen amb cites de llibres, sovint filosòfiques i un pèl densos. Les aprofita per introduir els temes. Per acabar de donar aquesta sensació de límit, tota l'acció passa entre Nadal i Cap d'Any. Res de sopars o dinars en família. Les millors reflexions sempre es fan davant de desconeguts! El lloc escollit per parlar de què o qui els ha portat fins a Ushuaia és el bar Katowice, regentat per dues poloneses: la Dominika Malczewska i la seva filla Cristina. Elles també van haver de reinventar-se, sobretot la mare, filla d'un oficial polonès. Ell va ser un dels pocs supervivents de la massacre de Katyn, on van morir quasi vint mil oficials i intel·lectuals d'aquest país.

Al Katowice també hi trobem en Guillaume Housseras, un parisenc que fuig de la seva família burgesa. I en Peter Borum, un britànic, que s'escapa del passat i del present. El passat representat pel seu germà mort, que va lluitar en la Guerra de Les Malvines. Del seu fill poc explicaré; només que no passa pel seu millor moment. Massa jove, potser, per estar interesat en Nietzsche i la seva visió del suïcidi.... De què fuig el mexicà Nemesio Coro? Doncs dels deutes del seu germà, si no ens enganya. Potser també de la Dorita? Estudia química. Un altre nom: el del xilè Martín Medina, que diu que fuig de la repressió política del seu país. Serà veritat? I, al costat d'ells, per explicar-nos totes aquestes històries a nosaltres, l'escriptor que fa de narrador del llibre. S'escapa de la Blanca, una misteriosa noia que el fa ballar al seu ritme. El pare d'ella també va lluitar a Les Malvines. Un llibre imprescindible.

"Dominika ens havia explicat per què es trobava a Ushaia els dies de Nadal de l'any 2011. La seua història havia ocurregut tanmateix a Polònia entre 1939 i 1946 i era en certa mesura la història dels seus pares. La narració ens havia dut de nou a tastar el sabor de les terres de frontera. Amb ella havíem creuat els límits entre Polònia, Ucraïna i Rússia, límits antics i límits moderns que esborraven les petjades de les gents d'altres temps. Sobretot, havíem estat tocant les forces amb què els humans voregen els seus confins, més enllà dels quals hi ha la pèrdua irreversible de tot sentit i condició".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Gett: L'emancipació de la dona a Israel

"Gett: El divorcio de Viviane Amsalem" és una de les millors pel·lícules que he vist darrerament. Està dirigida pels germans Ronit i Shlomi Elkabetz i tanca la trilogia sobre l'emancipació de la dona a Israel. Va ser nominada en la darrera edició dels Òscars, en la categoria de millor film de parla no anglesa. Les altres dues es titulaven "Los siete días" (2008) i "To Take a Wife" (2004).

A més a més de dirigir, Ronit Elabetz interpreta magistralment a Viviane Amsalem. Ja fa anys que no viu amb el seu marit, però li és impossible aconseguir el divorci. Ell li nega una vegada darrere de l'altra. No és un matrimoni civil (a Israel encara no existeix) i, segons les lleis religioses, només el marit pot concedir-lo. Fa la sensació, que l'Elisha (a qui dóna vida Simon Abkarian) vol veure-la patir. Tampoc no se l'estima, però el seu orgull, unit al seu masclisme, provoquen que vulgui allargar el matrimoni indefinidament. La pel·lícula, que dura dues hores, ens mostra la lluita de la Viviane. No para boja per ben poc.

El Tribunal Rabínic que porta el cas és còmic. Els seus integrants són personatges de pa sucat amb oli, vistos des del punt de vista occidental. Sempre intenten ajudar al marit, demanant-li reiteradament a la dona que torni a casa, que és la seva obligació. També passen per alt les reiterades absències de l'Elisha, que més d'un i de dos cops no es presenta quan el citen. Gràcies al suport del seu advocat, de qui fa Menashe Noy -a qui vam veure a "Big Bad Wolves" (2013)-, la Viviane va aconseguint petits avanços. Si deixem de banda la gravetat del tema, el judici és divertidíssim, perquè tots els testimonis estan molt ben buscats. Les seves declaracions freguen l'absurd. Tot, absolutament tot ,és relatiu. Una història preciosa.

"ANT-MAN"

Quasi sempre, Marvel és sinònim d'èxit. Amb "Ant-Man", Peyton Reed l'encerta del tot. La història de l'home insecte té acció i, sobretot, és divertida. Miro enrere i, pensant en pel·lícules semblants, em ve al cap "Los guardianes de la galaxia" (2014). Un producte rodó per veure en família. Paul Rudd, un actor conegut pel seu vessant còmic, és qui es converteix en el petit heroi que ha de salvar el món.

Podríem dir que en Scott Lang (Rudd) és un lladregot més aviat polit que es troba en un mal moment. Surt de la presó i intenta fer una vida més o menys legal per poder tenir tracte amb la seva filla. La seva dona s'ha tornat a casar i viu amb un policia. Segur que l'Scott mai s'hauria ni plantejat convertir-se en un insecte, però després de caure en la trampa del doctor Hank Pym (Michael Douglas) veu que és l'única possibilitat que té per... fugir cap endavant! El doctor, la seva filla -guapíssima Evangeline Lilly, amb look semblant al d'Uma Thurman a "Pulp Fiction" (1994) i Ant-Man-, han de firmar un equip invencible. Si no ho aconsegueixen, la seva tecnologia pot acabar en les mans equivocades... i destruir el món.

Figura que ja fa molts anys, el doctor Pym va descobrir la manera d'encongir les persones i, d'aquesta manera, passar desapercebudes als ulls de tothom. La seva idea era posar el seu invent en mans de la pau, però ràpidament va veure que, fet servir malament, el seu giny podria convertir-se en una arma devastadora. És per això que el deixa 'oblidat' a la seva caixa forta, sense dir res a ningú, més enllà de la seva família. Però ara, molt temps després, un dels seus deixebles aconsegueix arribar, més o menys, a les mateixes conclusions que ell. El problema és que, en el seu cas, està convençut que és més rendible fer servir l'invent amb fins malèvols.

La idea de Pym és que algú es converteixi en Ant-Man, entri en l'empresa de la qual en continua sent president honorífic i pari als peus al personatge dolent, interpretat per un desagradable Corey Stoll. Els tres amics de l'Scott i el policia que ara viu amb la seva dona están molt ben buscats. Són uns personatges divertidíssims.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Moments de Budapest: Moderna i atractiva

Diria que Budapest s'ha convertit en una de les ciutats més modernes i atractives d'Europa: Neta, segura, ordenada, monumental i amb una gran oferta d'oci. Bona cuina (ja amb preus similars als nostres) i amb un tracte amable i en un anglès perfecte. Aquesta fotografia està feta des de la cúpula de la Basílica de Sant Esteve, espectacular.

La ciutat està banyada pel Danubi, que uneix Buda amb Pest. La part de Buda, on hi ha el castell que porta aquest nom, és més monumental i menys habitada. Per passar d'un costat a l'altre, ponts espectaculars, com el de les Cadenes. En un primer pla, els rails del funicular que condueix a la zona on hi ha el castell de Buda.

Igual que la Basílica de Sant Esteve, el Parlament d'Hongria també és visible des de molts   punts de la ciutat. Aquesta imatge pertany a l'anomenat Dic dels Pescadors, a la part de Buda. És una zona tranquil·la i molt interessant, on també trobem la església de Mátyás i el famós laberint del Castell. "Oficialment" està tancat des de fa anys, però es pot continuar visitant.


El Parlament hongarès va ser inaugurat l'any 1902. És, sens dubte, un dels monu-ments més caracterís-tics de Budapest. Aquesta és la visió quasi nocturna d'un dels laterals. Des de Buda, la imatge també és espectacular. El va dissenyar Imre Steindl, inspirat en el Parlament de Londres. Abans de fer-se càrrec d'aquesta gran obra, es va presentar al concurs d'un altre Parlament, el de Berlín, però no va guanyar-lo.

Aquest és el Castell de Vajdahun-yad, conegut popular-ment com el del comte Dràcula... tot i que no està clar que hi visqués mai. Embolica que fa fort! És una combinació d'estils renaixentista, gòtic, barroc i romànic. El dia que el vam visitar, davant, hi feien esquí aquàtic. També es podia recórrer el llac en una mena de Beetle a pedals. Molt divertit.

El pont d'Erzsébet es veu des del turó de Gellért, on hi ha el monument a la Lliberació i la Ciutade-lla, que en l'actualitat estan reformant i no es pot visitar. Inicialment, la inscripció del pedestal feia homenatge a l'exèrcit vermell, però va ser substituïda l'any 1989. Des de llavors recorda a "tots els que van donar la seva vida per a la prosperitat d'Hongria".

Totes les grans ciutats tenen grans mercats; i Budapest no n'és l'excepció. Es diu mercat central o Központi Vásárcsarnok. En la planta d'accés s'hi pot trobar qualsevol aliment fresc, com a tot arreu. A la majoria de parades venen paprika (pebre vermell), un dels condiments principals dels plats hongaresos. A la primera planta hi ha un munt de llocs on comprar records i alguns bars de menjar local.

Tot Budapest és una festa. La ciutat està plena de locals com aquest, a l'aire lliure, amb parets plenes de grafits. Bona cervesa i un interès creixent pel món del vi. A qualsevol plaça, a qualsevol jardí, hi ha un munt de joves bevent-ne. Es porten les ampolles de casa... amb les copes pertinents. Podríem parlar de "botellón" amb classe. Si viatgeu a la ciutat, no us perdeu un pub quasi en ruïnes que es diu Szimpla Kertmozi. No tinc paraules per definir la sensació que vaig tenir quan hi vaig entrar. Totalment delirant.

El Puskin és l'únic cinema que vaig veure a Budapest. Segur que n'hi havia més, però no els vaig trobar. Les dues pel·lícules que hi havia en cartellera eren "El maestro del agua" (2014) i "La juventud" (2015), de Paolo Sorrentino, amb Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz i Jane Fonda. Era un cinema com els d'"abans", en un edifici preciós.

Desco-neixia que Budapest tingués la línia de metro elèctrica més antiga d'Europa. Només la vaig fer servir un cop. La resta de desplaçaments van ser a peu, que és com millor es veuen les coses. La majoria d'estacions d'aquesta línia, la groga, estan enrajolades així. Vörösmarty Ter és a l'inici de Vaci Útca, un dels carrers més comercials de la ciutat. També és senyorial i molt comercial Andrássy. Per animat, Király i els seus adjacents, alguns ja pertanyents al barri jueu.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

VIENA I BRATISLAVA
GLASGOW I EDIMBURG
MARRÀQUEIX I ESSAOUIRA
ESTOCOLM
OPORTO
LONDRES
VALL DE BOÍ
AMSTERDAM

"L'Espasa d'Al·là" (Jordi Calvet)

Tot i saber que existia, no vaig decidir llegir-lo fins que vaig sentir parlar al seu autor, Jordi Calvet (Barcelona, 1973), a L'Oracle de Catalunya Ràdio. "L'espasa d'Al·là" és la seva segona novel·la, la primera en català. Està editada per Nautilus i té 509 pàgines. El còctel és explosiu: màfia tailandesa, la jihad, Al-Qaeda, una mossa d'esquadra, abusos sexuals i un apassionant Barça-Madrid al Camp Nou.

Els Sahan tenen negocis de massatges, prostitució i joc i  també organitzen combats de boxa o muay thai. Són respectats i temuts a Tailàndia. El matrimoni que dirigeix aquest lobby està format per un expatriat català i una tailandesa musulmana. Ho tenen tot més o menys controlat fins que en Pol, un dels seus quatre fills, es passa de la ratlla. El noi tenia autonomia per moure's lliurement, sempre que no trafiqués ni amb drogues ni amb armes. Els problemes comencen quan desobeeix a la família i intenta anar una mica per lliure. Per intentar plantar cara al seu pare, agafa el camí de la jihad i fins i tot entra en contacte amb un dels caps d'Al-Qaeda. I fins aquí puc explicar.

Tant en Pol com la resta de personatges que apareixen en el llibre -en Pol és el més apassionant- estan molt ben retratats per en Jordi Calvet. Són creïbles i en constant evolució. El fill rebel dels Sahan és autoritari, sanguinari i misogin fins a punts insospitats. Utilitza una dona darrere de l'altra per assolir els seus maquiavèl·lics objectius. El coneixem a Tailàndia, com a cap d'un dels locals de massatges del seu pare, i viatgem amb ell fins a Barcelona, on es planteja fer un atemptat al Camp Nou, aprofitant un partit de la Supercopa d'Espanya entre el Barça i el Madrid. La idea tampoc no és del tot seva. Indirectament, surt d'una de les seves parelles ocasionals. Abans, però, ja ha sembrat el mal i la por per tot el litoral barceloní.

DUES LÍNIES D'ACCIÓ QUE CONFLUEIXEN

L'odi i la set de venjança d'en Pol serien la línia principal del llibre d'en Calvet. La segona té com a protagonista una mossa d'esquadra, la Mònica Vallejo. És germanastra d'en Pol i filla del cap dels Sahan. La va tenir amb una pintora, quan encara vivia a Catalunya, i no ha tingut cap relació amb ella des que va néixer. De fet, fins i tot dubtava que fos seva, ja que va enxampar a la seva dona, al llit, amb el seu soci. Feia temps que s'entenien. Ara torna a Barcelona perseguint el seu fill i aprofitarà per conèixer la Mònica i... demanar-li ajuda. La noia mai no ha estat feliç del tot. No ha sabut res del seu pare, la mare va morir de càncer i el seu padrastre abusava d'ella. "L'espasa d'Al·là" és un llibre àgil, ben documentat i addictiu. Un cop l'has començat, no trobes el moment de deixar-lo. Recomanable.

"Havien estat mesos de preparació i, en conèixer en Pol, va creure que era la persona ideal. I el noi no l'estava defraudant. L'atemptat que havia realitzat al Nana Plaza, malgrat no estar planejat per ell, ràpidament se'l va atribuir perquè el trobava molt impactant. Tot i que, de retruc, havia provocat la venjança de la família mafiosa contra els germans de Ton Son, en el fons li era igual. Els homes morts a la mesquita havien mort recolzant la jihad. No hi havia cap honor més gran a la vida. No calia venjar-los. De moment, la capital tailandesa quedava fora dels seus objectius. N'hi havia de més prioritaris. De tota manera, en un parell de dies donaria instruccions perquè es tornes a reclamar l'autoria de la mort d'aquells dos turistes italians. Tan si en Pol ho havia fet com si no, només per la reiteració,  crearia un estat de pànic a la ciutat important que era el seu objectiu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi-Sanuy

"Kafka a la platja" (Haruki Murakami)

"Hi ha un món paral·lel a aquest en què vivim, i si vas amb compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi". Crec que aquest paràgraf de "Kafka a la platja" serveix per resumir el llibre i una bona part de l'obra del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). He llegit l'edició de butxaca d'Editorial Empúries, amb traducció d'Albert Nolla. Té 572 pàgines i les vaig devorar en només tres dies. Murakami la va registrar l'any 2002.

Els "móns paral·lels" dels quals parlava en començar són uns constant en l'obra del seu autor. Ha quedat demostradíssim en llibres com "Balla, balla, balla", "Despietat país de les meravelles i la fi del món" o a "1Q84", per citar només tres exemples. En trobaríem més. A "Kafka a la platja" els dos principals protagonistes també es mouen entre la realitat, els somnis i aquests espais indeterminats que només Murakami sap construir tan i tan bé. Per un costat, ens trobem a en Kafka Tamura; i de l'altre, en Nakata. No es coneixen. No tenen res a veure entre ells, però els seus destins semblen lligats per un fil invisible. I no puc explicar més...

En Kafka és aquell jove insegur que tots hem portat a dins algun dia, amb més o menys sort. S'escapa de casa just el dia que compleix 15 anys. Si fos egoista, podria quedar-se amb el seu pare, un pintor reconegut i amb diners suficients per mantenir-lo. Però en Kafka necessita trobar-se a ell mateix, després de no haver superat que la seva mare l'abandonés quan només tenia quatre anys, emportant-se'n la seva germana petita. El seu pare tampoc no l'ha ajudat gaire. El noi no té amics. Sempre ha preferit envoltar-se de llibres, recorrent una biblioteca darrere d'una altra, fins que en troba una que li canviarà la vida. En alguns moments, fa la sensació que en Kafka, amb un jo interior molt fort -que ha batejat com Corb-, coqueteja amb el suïcidi, com els protagonistes de la gran "Tòquio blues".

UN PERSONATGE MOLT SINGULAR

El vell Nakata és l'altra cara de la moneda. Fa anys i anys que no ha lllegit cap llibre... i dels que va llegir quan era petit ni se'n recorda. De fet, per culpa d'un accident que ningú va acabar d'aclarir mai, ara no sap ni llegir ni escriure. Viu gràcies a una pensió d'invalidesa i del que guanya buscant als gats que s'han perdut al seu barri. En Nakata, que sempre diu a tothom que ell és una mica "totxo", té l'habilitat de parlar amb els gats i de fer ploure peixos, sangoneres i el que faci falta. Aquest personatge té molt a veure amb la mort. En el seu dia, quan era petit, va estar més de tres setmanes a l'altre barri. Realment va tornar del tot viu d'allà? Com sempre, Murakami deixa la porta oberta a la interpretació del lector. Tampoc no cal resoldre-ho tot, ni ell ni nosaltres. Quadrar els llibres del japonès és materialment impossible.

La novel·la està plena de referències literàries i musicals,  aquest cop molt centrades majoritàriament en la música clàssica. Un cop més, també demostra que sap construir personatges inoblidables. A més a més d'en Kafka i d'en Tamura, també cal destacar l'Oshima. És un noi? Una noia? Li agraden els homes? Li agraden les dones? El més important és que treballa a la biblioteca on tot es decideix i que és una persona amable i amb ganes de viure. La bibliotecària, autora de la cançó "Kafka a la platja", que dóna nom al llibre, també està molt ben dibuixada, com en Hoshino, el company de viatge d'en Nakata, o la Saeki, amb qui es troba en Kafka quan comença la seva aventura iniciàtica. Un llibre imprescindible.

"La culpa de tot això no és pas teva. Ni meva. Ni de les profecies, ni dels maleficis. Ni dels gens, ni de l'absurd. No es culpa de l'estructuralisme ni de la tercera revolució industrial. Si tots ens hem de morir i desaparèixer, és perquè el món es basa en la mort i en la destrucció. La nostra existència no és més que una ombra d'aquest principi. El vent que bufa pot ser una ratxa violenta o una brisa agradable, però sigui com sigui s'acaba extingint. El vent no té substància, només és aire en moviment. Si pares l'orella entendràs la metàfora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Reinventar-se gràcies a un 'assassí'?

Entre la majestuositat de “Truman Capote” (2005) i l'emoció de “Las dos caras de la verdad” (1996). No queda clar si “Una histroria real” vol semblar-se a una o a l’altra. I aquest és el problema... que, al final, es queda al mig. El debut de Rupert Goold al cinema no acaba de ser reeixit. La pel·lícula està basada en les memòries del periodista Michael Finkel. El guió és de David Kajganich. Dura una hora i tres quarts.

Finkel és acomiadat pel New York Times després que aquest diari publiqués un reportatge seu en portada. Podríem dir que hi havia certes errades... voluntàries. Per aquest motiu, ha d’intentar reinventar-se. A Finkel l’interpreta Johan Hill, a qui estem acostumats a veure com a actor de comèdia (“El lobo de Wall Street”, 2013; “Infiltrados en la universidad”, 2014...) Fa un paper força creïble. Finkel s’assabenta que un presumpte assassí, Christian Longo, es va fer passar per ell quan el van detenir a Mèxic, acusat de matar a la seva dona i als seus tres fills. Això fa que s’interessi automàticament per ell. Possiblement, aquesta era la intenció inicial de Longo. Cridar la seva atenció.

Qui interpreta a Longo és James Franco, que té un paper força difícil, per la complexitat del personatge. No m’acaba de convèncer, tot i reconèixer els seus mèrits. A Franco el recordo per “127 horas” (2010). Felicity Jones, desaprofitada un cop més, es converteix en la dona de Finkel. L’únic cop que li han donat una bona oportunitat, i caram si va aprofitar-la, va ser a “La teoría del todo” (2014). A “Una historia real” tot és massa imprecís i, de vegades, fins i tot difícil d’entendre. El que sí que queda clar és que en Franco utilitza a en Finkel perquè la seva història, acabi com acabi, perduri en el temps. Culpable o assassí? Jo diria que assassí, tot i que deixen la porta oberta a la imaginació.

"SAMBA"

Als fans d’”Intocable” (2011), “Samba” també els agradarà força. Està dirigida per la mateixa parella (Olivier Nakache i Eric Toledano) i Omar Sy repeteix en el paper principal. Aquest cop, però, no és una comèdia pura. Estaríem parlant d’un drama, amb tocs de comèdia romàntica, amb la immigració com a tema principal. El millor, Charlotte Gainsbourg.

La Charlotte, mussa de Lars Von Trier, interpreta a l’Alice, una alta executiva. Està de baixa per estrès i, mentrestant, ajuda als immigrants que correr el perill de ser expulsats. Allà coneix a en Samba, que porta deu anys vivint a França sense papers. Està instal·lat a casa d’un tiet seu, que intenta protegir-lo tot el que pot. La seva relació podria ser millor, però van fent. El primer dia que l’Alice acompanya a la Manu, que fa d’advocada, ja queda enamorada d’en Samba i de la seva causa perduda. Estan a punt de fer-lo fora del país. I això que la Manu (Izia Higelin) li havia dit prèviament que no s’impliqués emocionalment amb els indocumentats. Higuelin va ser nominada a millor actriu secundària en la darrera edició del Cèsar.

“Samba” és tova i no aprofundeix en cap tema. Passa de puntetes per sobre de tot. La pel·lícula es basa en l’acostament entre l’Alice (fantàstica Gainsbourg) i el senegalès protagonista de la història. Podríem dir que tots dos s’ajuden mútuament. L’Alice intenta que en Samba es pugui quedar a França. Ell vol que la dona recuperi la força perduda i, si és possible, es reincorpori a la seva antiga feina. En el repartiment també destaca en Wilson, un marroquí que es fa passar per brasiler. Amb aquesta nacionalitat diu que ho té tot més fàcil: trobar feina i parella. L’interpreta Tahar Rahim, a qui recordo pel seu paper a “Un profeta” (2009). Un personatge simpàtic... i, com en Samba, sense papers. Per passar l’estona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy