Comentari: 'En busca de la felicidad': 7'3

Més sobre el somni americà

2006 / Estats Units / 116 minuts / Drama basat en fets reals / Director: Gabriele Muccino / Intèrprets: Will Smith, Thandie Newton, Jaden Smith, Dan Castellaneta, Zuhair Haddad / Chris Gardner (Will Smith) és un bon venedor, però té una feina molt per sota de les seves necessitats. No arriba a final de mes, la seva dona el deixa i, per si fos poc, el fan fora del seu pis de San Francisco després de tres mesos de no pagar el lloguer. Això l’obliga a anar amunt i avall amb el seu fill de cinc anys. Quan en Gardner aconsegueix fer pràctiques en una prestigiosa correduria de borsa (sense cobrar ni un euro) pare i fill han d’afrontar tot un munt d’adversitats amb un únic objectiu: convertir-se en el millor dels vint becaris contractats temporalment i aconseguir una feina que els doni una vida més justa per a tots dos. Costi el que costi.

‘En busca de la felicidad’ és Will Smith, que interpreta magistralment a Chris Gardner. Ens convenç del primer moment, amb una actuació sense excessos, plena de tendresa i amb una profunditat poc freqüent en una producció ‘made in Hollywood’. A Will Smith el vaig descobrir fent de ‘Príncipe de Bel Air’ en una sèrie de televisió (suposo que com tothom) i, a poc a poc, amb pas ferm, s’ha transformat en un actor molt complet. És capaç d’emocionar-nos fent d’’Ali’ (2001) o de divertir-nos amb les dues histriòniques entregues de ‘Hombres de negro’ (1997 i 2002). De fet, l’any passat, Will Smith va ser candidat a l’Òscar al millor actor per ‘En busca de la felicidad’ i també va ser-ho per ‘Ali’. I atenció, perquè en aquesta pel·lícula el paper de Cristopher el fa el seu propi fill. Sembla que el futur de la nissaga està assegurat, perquè el nen també treballa a un gran nivell.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

El fet que la pel·lícula estigui badada en un cas real li dóna una mica més de credibilitat. Segur que és així, no ho dubto, però casos com el de Chris Gardner s’han de comptar amb els dits d’una mà. Són moltes les persones que persegueixen el somni americà i acaben morts o vivint a sota d’un pont. Ell té més sort, tot i que també es veritat que mai no deixa de buscar-la. Segur que molta gent no hauria suportat tanta desgràcia amb tanta dignitat. El fan fora de casa, es queda sense feina, no té amics; situacions que s’agreujen si tenim en compte que té un nen de cinc anys. Se l’emporta amb ell a tot arreu, compartint les seves misèries però, això sí, sempre amb un somriure a la boca.

La situació d’en Chris és tan dura que acabes patint al seu costat. És més, et preguntes constantment: Què faria si tot això em passés a mi? Me’n sortiria? No ho sé. Ell ho afronta tot amb una dignitat envejable. És capaç d’anar a la feina (sis mesos sense sou, no us ho perdeu) ben vestit, aparentment animat, després de passar una mala nit al metro o en una llar social, acompanyat d’en Cristopher, com no. Qualsevol cosa per treure’l endavant. L’estima amb bogeria. Pel nen el seu és un heroi, igual que el ninot del ‘capità Amèrica’ que perd un dia pel carrer quan van amunt i avall a la recerca d’un llit per passar la nit. No tenen temps ni per ajupir-se a collir-lo. L'autobús marxa.

‘En busca de la felicidad’ és una pel·lícula de crítica social, duríssima, tot i que acaba bé, massa bé, diria jo. Com t’imagines des d’un primer moment, en Chris Gardner es converteix en el millor dels vint becaris i l’empresa se’l queda. El president li pregunta: ‘Ha estat tan fàcil com ens ha semblat des de fora?’. ‘No, la veritat és que no’, contesta. ‘Si ho sabéssiu’, suposo que pensa… A poc a poc, en Chris es va fent un forat a la borsa, fins al punt d’obrir la seva pròpia empresa. Segons se’ns explica, l’any 2006 en va vendre una petita part per una gran fortuna. Avui dia és multimilionari.

Per acabar tres preguntes: Per què sempre que perd o li prenen l’aparell que ven (un aparatós medidor de densitat òssia que sempre porta a sobre) l’acaba trobant? Per què quan estava amb la seva dona no en venia ni un i al final se’ls treu tots de sobre? I l’última: Com és que la seva dona marxa sense el fill, a petició d’ell, és veritat, i no se’n sap mai més res? Són tres anècdotes, ja ho sé, però m’han cridat l’atenció. Per això deixo les preguntes a l’aire. En definitiva: bona pel·lícula, per veure en família, amb tranquil·litat i amb un nus a l’estómac.