Comentari: 'Locos por el surf'. Nota: 8

Buscant l’onada perfecta

2007 / Estats Units / 85 / Animació – Infantil / Directors: Ash Brannon i Chris Buck / Un grup de pingüins s’enfronten en una arriscada i espectacular competició: La Copa Mundial de Surf, que se celebra anualment a l’illa de Pen Gu, en memòria del desaparegut ‘Big Z’. En Cody Maverick, que és una gran promesa d’aquest esport, la disputarà per primer cop. Per aquest motiu, el segueix un equip de televisió, que l’ha escollit per fer un documental sobre les seves experiències. Gràcies a aquesta competició, en Cody coneix en Chicken Joe (un pollastre que també surfeja) i a la Lani Aliikai, una bonica socorrista de qui s’enamora immediatament. El concurs el promou en Reggie Belafonte, que té el suport de Mikey Abromowitz, que és l’encarregat de reclutar surfistes per tot el món. Alguna cosa a veure amb el president del Chelsea, que és de vacances a Palamós am el seu iot ‘Lady Anastacia’, per cert? Aquest no descobreix res; prefereix comprar a cop de talonari!

He vist totes les pel·lícules infantils que s’han estrenat aquest estiu, de la primera a l’última, i per a mi ‘Locos por el surf’ és la millor, molt per sobre de tota la resta. L’única que pot competir amb ella és la sorprenent ‘Ratatouille' (2007), tot i que ratolins i menjar no fa una bona combinació. És magnífica des del primer fotograma, quan en Cody Maverick explica a càmera els inicis del surf. Per il·lustrar-ho, el director fa servir suposades imatges d’arxiu, amb ratlles, una mica gastades. D’aquesta manera, aconsegueix donar-l’hi la credibilitat necessària. Un puntàs, sense cap tipus de dubte.

Com que la pel·lícula se’ns presenta com un reportatge, meravellosament realitzat, s’inclouen entrevistes als familiars i amics d’en Cody, que ens expliquen coses sobre la vida de l’esportista. Destaquen la seva mare i el seu germà, que no confien massa en ell. Declaracions dubitatives, molt reals, com si les fessin personatges de veritat. Capítol a part mereixen les paraules de tres petits pingüins, juntets, un al costat de l’altre, que contesten les preguntes del periodista amb ingenuïtat. Aquestes entrevistes tenen un format molt semblant al desaparegut programa de televisió ‘Juego de niños’, on regalaven ‘gallifantes’ als participants. És que un ja té una edat…

Tant les imatges de les proeses juvenils d’en Cody com tot el seguiment de la competició (càmera en mà i amb infinitat de plànols subjectius) són realment espectaculars, igual que el realisme de les onades (semblen de veritat) i la banda sonora. Com a mínim en la versió en castellà, la Copa Mundial de Surf està comentada en directe pel periodista de la Cadena Ser Manolo Lama, que li dóna una emoció difícil d’igualar. La seva participació en la pel·lícula és un gran encert, sens dubte. Aquí treballa per la televisió Spen, en clara alusió a la cadena nordamericana ESPN, una referència mundial en el món de l’esport de competició.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

‘Locos por el surf’ també destaca pel seu missatge, lligat directament a la filosofia de l’esport. No em refereixo al d’èlit, està clar, on els diners estan per sobre de la resta. El promotor Reggie Belafonte, amb un gran olfacte pels negocis, es vendria la seva mare, si fos necessari. Aquí tant en Cody com en Chicken Joe (aquest personatge és una passada!) destaquen pel seu esperit de superació, per la seva amistat… Per a ells, la victòria és important, com no, però hi ha altres coses que ho són igual o encara més. En Cody està a punt de guanyar la competició, però prefereix ajudar en Joe i deixar escapar la victòria, que acaba sent pel pollastre… tot i que, inicalment, ni se n’assabenta.

La relació d’en Cody amb en Big Z, que no havia mort com semblava, també és maquíssima. Va desaparèixer en no poder assumir una derrota, quin gran error, i deu anys després es torna a deixar veure en públic. Ho fa gràcies al petit Cody, que possiblement li recorda a ell quan era jove. Per aquest motiu, l’ajuda. En Big Z, el millor surfista de tots els temps, era el seu ídol des que un dia, quan només era un petit pingüinet, li va regalar una petxina amb la lletra zeta. Sempre la porta penjada al coll.

A ‘Locos por el surf’, l’egoïsme i l’excés de competitivitat, deslleial, molts cops; està personificada per un pingüí gegant, que només pensa en guanyar i, si pot ser, en humiliar als seus competidors. És qui va acabar amb la ratxa de triomfs d’en Big Z i qui està a punt d’enviar al Cody i en Joe a l’altre barri. Al final és el principal i únic perdedor de la pel·lícula. La resta, guanya. Si el teu fill et demana que el portis a veure aquesta delícia, fes-ho. I si no, ves-hi sol. No te’n penediràs. Paraula de blogger.