Coses: Injustícia màxima

Què fàcil és parlar d’algú en passat. No ens costa gens ni mica... i, en part, suposo que és lògic. El jugador del Sevilla Antonio Puerta acabava de morir i, seixanta segons després, tothom explicava les seves gestes en passat, com si les hagués aconseguit fa dos segles. Què fàcil es posar l’ex’; passar de jugador a exjugador; de viu a mort; d’ídol del present a heroi del passat; de tenir-ho tot (22 anys i una brillant carrera pel davant) al no-res, a perdre tot allò que tant li havia costat aconseguir. Quina llàstima!

La Mort d’Antonio Puerta ha commocionat el món de l’esport en general i del futbol en particular. Ahir es va suspendre el partit de l’eliminatòria prèvia de la Champions que el Sevilla havia de jugar al camp de l’AEK d’Atenes. El Barça ha anul·lat els actes previs del Torneig Joan Gamper (per què només els actes previs?) i s’ha compromès a invertir un deu per cent de la recaptació del partit contra l’Inter de Milà a la investigació de les malalties cardiovasculars. Com sempre, decisió ‘grisa’, de ‘quiero pero no puedo’, com dirien els castellans. El Madrid ha estat més pràctic; quan el club blanc pren una decisió d’aquestes característiques ho fa amb totes les conseqüencies: anul·la el Trofeo Santiago Bernabéu i es queda tan ample.

El futbol espanyol recuperarà la normalitat a poc a poc, però la recuperarà. D’aquí a un temps, poca gent parlarà d’Antonio Puerta. Se’l recordarà sempre, sobretot a Sevilla, com no, però la vida continua. Per unes hores, la desgràcia d’aquest jugador ha unit les dues aficions de la capital andalusa, enfrontades històricament, almenys per unes hores. Fins el punt de sentir al president del Betis, Don Manuel Ruiz de Lopera (íntim enemic de José María del Nido), hagi dit públicament ‘hoy todos somos sevillistas’.

Ahir, les escenes de dolor, amb afeccionats dels dos equips plorant junts, consolant-se mútuament, donaran la volta al món. Se sabia de quin equip eren perquè uns i altres es van apropar a les instal·lacions del Sánchez Pizjuán (on hi ha instal·lada la capella ardent del jugador) amb la samarreta dels seus respectius equips. Costa de creure, per exemple, que els afeccionats del Betis donin l’últim adéu a Puerta amb l’elàstica verd-i-blanca, però un servidor acaba per acceptar-ho tot.

Antonio Puerta deixa pares (que dur per a ells, si us plau), dona i un fill que mai coneixerà. És així de dur. El xavalet, perquè Puerta era un xavalet (sí, sí, era, ja ho sé) hauria estat pare el mes que ve. El seu fill naixerà orfe. Li hauran d’explicar que un dia, quan s’enfrontava al Getafe al Pizjuán, va caure a terra víctima d’un atac cardíac. Començava a escriure’s l’última pàgina de la seva curta vida. S’ha fet tot el possible perquè no morís, però tothom tenia clar que seria molt difícil reanimar-lo, per no dir que impossible. Era un somni. No hi havia porta per l’esperança.

Moltes vegades ens queixem per vici, ens sentim desgraciats, demanem explicacions, clamem al cel, ens preguntem per què ens passa una o altra cosa... És lògic, està clar, però potser la propera vegada hauríem de reflexionar si la nostra reacció és directament proporcional al motiu de l’emprenyada. Perquè no se si hi ha res pitjor que morir-se als 22 anys, tinguis la feina que tinguis. Això si que és una injustícia Quina putada! Antonio, descansa en pau.