Comentari: 'Quitting'. Nota: 7'8

Com sortir de l’infern i explicar-ho

2001 / Xina / 118 minuts / Drama basat en fets reals / Director: Zhang Yang / Intèrprets: Jia Honghseng, Wang Tong, Zhang Yang, Jia Fengsen, Shun Xing, An Bin, Chai Xiuling, Li Jie / Quitting és la història de Jia Hongsheng, un dels actors més importants de la xina de finals dels vuitanta. Quan estava en el seu millor moment va caure en la drogoaddicció. Es va veure obligat a abandonar la seva carrera, a més de perdre la seva posició social. En Jia va caure en una profunda depressió, de la qual en va sortir gràcies als seus pares i a la seva germana.

‘Quitting’ és una petita obra mestra. L’he descobert per casualitat, oblidada en una estanteria de la Biblioteca de Palamós que, perquè no dir-ho, té pel·lícules molt interessants. A mi m’encanta el cinema oriental i, pel que he vist, a la persona o a les persones que s’encarreguen de fer el fons de DVDs, també. Aquesta joia de Zhang Yang comparteix espai amb diversos títols del gran Takeshi Kitano, de l’original Kim Ki Duk i de l’insuperable Akira Kurosawa. Tot un luxe pels palamosins, sense dubte.

Per què ‘Quitting’ és excepcional? Per moltíssimes coses. Per començar, perquè està interpretada per tots els protagonistes de la història real. És a dir, pel mateix Jia Hongsheng (quina passada fer d’un mateix!), la seva família verdadera, els seus amics i els seus companys de treball al llarg de la dècada dels noranta. Per continuar, no ha de ser fàcil reviure un calvari com el seu, perdut en la beguda i les drogues. S’ha d’agrair el seu esforç per explicar-nos obertament la seva aventura, que deixa clar (per qui encara no ho sàpiga) que la droga no fa diferències. Hi poden entrar els rics i els pobres, els qui tenen la vida solucionada i els que no saben ni on caure’s morts. En Jia era un actor de culte, amb fama, amb diners, i no li va servir de res.

Seguim. En Jia sempre haurà d’agrair l’arribada dels seus pares a Beijing. Impressionant les imatges del centre i de la Ciutat Prohibida. Jo vaig anar a la capital de la Xina fa uns anys i recordar-la, gràcies a aquesta extraordinària pel·lícula, ha estat una experiència única. Els seus pares eren uns camperols, potser no parlaven bé, potser no tenien una cultura exemplar, però eren unes bones persones i estimaven al seu fill com ningú. No sé si hi ha molts pares capaços de soportar un impresentable com en Jia, que els tractava a puntades de peu. Els insultava, els ignorava (que a vegades encara és pitjor), els humiliava i, fins i tot, va arribar a picar-los. No sabia què feia; n'estic segur.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Hi ha una escena absolutament brutal. En Jia li demana al seu pare que li compri una cinta de ‘The Beatles’. L’home va a comprar-la immediatament, però no recorda bé el nom del grup i demana alguna cosa més o menys així: ‘The Bitis’. Potser perquè ho sé, però la diferència entre un i altre nom no és massa gran. La dependenta tampoc és massa desperta i el pare d’en Jia se’n va de la botiga sense res. Quan arriba a casa no és capaç de explicar-li al seu fill que no ha trobat la cinta i li diu que encara no hi ha anat. Fa que el seu fill surti de l’habitació i s’hi cola sigilosament. La registrarà? Vol saber si hi té drogues? No! Com que no sap escriure, es proposa fer un dibuix de la caricatura de John Lennon que el noi de penjat a sobre del seu llit. És el seu Déu. Ara en parlaré. Amb la feina feta, se’na va a la botiga i aconsegueix la cinta que buscava. Sense l’ajut de la dependenta clar, que no reconeix la cara d’en Lennon. Però si semblava una fotografia, hòstia!...

Gràcies als seus pares i a l’internament en un centre psiquiàtric (on entra obligat per la família, està clar) comença a recuperar-se, tot i que perd un any de la seva vida. Perd un any, però en guanya molts més. Algun dels seus companys s’han quedat pel camí, segons s’explica a la pel·lícula. No tothom té la sort d’estar recolzat, passi el que passi. Ell sí; i al final, lògicament, sap agrair-ho. Per cert, després d’un comportament com aquest, costa recuperar la confiança dels teus. Ell no es droga, pero els pares passen molt temps sense creure-se’l del tot, seguint-lo a tot arreu, interrogant-lo. No es vida ni per un ni pels altres.

Parlo de pel·lícula, perquè ho és, però ‘Quitting’ també té coses de documental, com mini entrevistes al Jia, als seus pares i als amics més directes. Totes les entrevistes són esfereïdores. Pel·lícula, documental i obra de teatre. Per què? Doncs perquè tres o quatre cops s’obre la imatge i veiem que la casa on passa la majoria de l’acció, la casa d’en Jia, és un escenari de teatre. Se’ns mostra, des d’una perspectiva diferent, el lloc on la família Hongsheng va viure aquesta espècie de tragèdia moderna. El seu director, Zhang Yang, ja ens havia sorprès amb 'La ducha' (1999).

En Jia cau a la droga per una crisi d’identitat, crec, és clar. Diu que està enganyant a la gent (segons ell, fent d’actor fa creure als altres coses que no són veritat) i no sap sortir-se’n a temps d’aquesta idea que l’està podrint per dins. A partir d’aquí, en Jia es fica al cap que té sang anglesa i que és fill de John Lennon. I no pots treure’l d’aquí. ‘Fill’ de Lennon i fan confessable de Robert de Niro. De fet, a la porta de la seva habitació té una fotografia d’aquest fantàstic actor a la pel·lícula ‘Taxi Driver’. Només l’amor dels seus pares, que aconsegueixen que acabi deixant la droga i es tregui aquestes idees del cap, el fan tornar a la realitat. Desconec si en Jia Hongsheng ha tornat a actuar (ara mateix vaig a la Biblioteca de Palamós a tornar la pel·lícula i a mirar-ho), però asseguro que intentaré de trobar algun dels seus èxits anteriors, com ‘Amor de fin de semana’. Gràcies Jia. I sort!