dimarts, d’agost 14, 2007

Comentari: 'Banderas de nuestros padres'. Nota: 7


El poder de la imatge

2006 / Estats Units / 132 minuts / Bèl·lic – Basada en fets reals / Director: Clint Eastwood / Intèrprets: Ryan Phillippe, Jesse Bradford, Adam Beach, Paul Walker, Jamie Bell, Neal McDonough, Barry Pepper, Robert Patrick, John Benjamin Hickey, John Slattery, David Patrick Kelly, Jon Polito / ‘Banderas de nuestros padres’ ens explica la batalla d’Iwo Jima, l’episodi més sagnant de la Segona Guerra Mundial en el Pacífic, des del punt de vista dels nord-americans. Va ser el mes de març de 1945. Aquesta batalla va quedar immortalitzada en una foto d’un grup de soldats col·locant la bandera del seu país.

Em quedo amb 'Cartas desde Iwo Jima', que és la versió japonesa de la mateixa batalla, també dirigida pel gran Clint Eastwood, un dels meus directors de cinema preferits. D’ell en parlo abastament en el comentari de l’altra pel·lícula, que crec que és més rodona, en tots els sentits. Hi ha escenes de ‘Banderas de nuestros padres’ que s’assemblen força a ‘Salvar al soldado Ryan’ (1998), un ‘clàssic modern’ del cinema bè·lic. En aquell cas, Steven Spielberg ens relatava el desembarcament de Normandia i ens parlava contínuament d’herois. Aquí, Eastwood fa tot al contrari: ens apropa als antierois, els soldats que s’han fet ‘famosos’ sense voler-ho i, el més important, sense meréixer-ho. I ells ho saben. Per això, a voltes, ho passen tan malament. Els veritables herois estan morts, al cementiri, i ells fent una gira mediàtica sense fi. Quin càstig!

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

I és que en aquesta batalla tot és fruit de la casualitat, fins i tot com arriba a publicar-se la famosa fotografia, la que tots hem vist un milió de cops. M’explico. Els nord-americans no poden acabar amb la resistència dels japonesos. Un petit grup de ‘yankees’ arriba al cim de la muntanya d’Iwo Jima i aconsegueix clavar-hi una bandera dels Estats Units. No han guanyat res. Només posen un tros de drap en un lloc determinat. La instantània d’aquest esdeveniment només l’aconsegueix un fotògraf. A prop n’hi havia un altre, però aquell dia tenia problemes amb la màquina i, mentre intentava solucionar-los, es perd la foto de l’any, o la del segle, qui sap!

La sort és de qui la persegueix? Potser sí, no ho sé. Aquell dia es un militar qui canvia el curs de la història. Des del seu despatx, còmode, sense problemes, lluny de les bales i del fang, agafa el telèfon i truca a un dels militars que hi ha a peu de muntanya. Li demana la bandera que acaben de clavar a Iwo Jima. La vol per a ell. Li fan cas, està clar. Qui paga, mana. Llavors un segon grup posa una altra bandera –la de recanvi- i, llavors sí, el fotògraf que abans havia tingut problemes aconsegueix la instantànea. I el que són les coses: la que arriba als diaris i tromfa és la seva, la de la bandera de recanvi, la que col·loca aquest segon grup. Que ningú s’equivoqui: la foto històrica no és la de la bandera que clavar el primer grup en arribar a la cima, jugant-se la vida. És l’altre!

Qui diu que la vida no està plena de casualitats? Per començar, triomfa el fotògraf que, inicialment, no estava en el lloc adeqüat en el moment precís. Per continuar, la majoria dels soldats que posen la primera bandera moren, sense treure’n profit de la seva suposada heroïcitat. Els que posen la segona (dels quals només n’hi ha tres que sobreviuen) són els que s’emporten tots els honors. I per acabar: no m’hauria agradat estar en la seva pell. Els exploten fins a punts insospitats, com a ‘micos de fira’. Els porten amunt i avall amb l’únic objectiu de vendre bonus d’estat per seguir finançant una guerra inútil, com totes.

I ho aconsegueixen, perquè als tres herois (antiherois en realitat), s’acaben transformant en un bon producte de màrketing, un producte que es ven bé, representen l’esperança davant de la desesperació que envaeix els Estats Units en aquells anys.
Tot aquest procés, Eastwood l’explica com ningú, sense patriotisme, sense intentar desprestigiar als protagonistes. I és que una única fotografia, i no la vertadera, ho canvia tot. Fa pujar la moral dels soldats i de tot el país com l’escuma. Porta als nord-americans cap a la victòria, pagada amb moltes vides, com sempre.

‘Cartas desde Iwo Jima’ és més profunda, molt més sentimental que ‘Banderas de nuestros padres’. Aquí no t’acabes de posar en la pell dels tres soldats, als qui tot els queda massa gran. Tres soldats que no suporten l’’èxit’ i que acaben força malament. L’Ira, que és indi, sembla que s’acaba suïcidant (tot i que la versió oficial es que es mor de fred), en Rene no sap com guanyar-se la vida. Quan era un heroi, tothom li oferia feina. En acabar-se la gira, ningú se’n recorda d’ell. Fins i tot a la policia local li diue que no reuneix les condicions necessàries per desenvolupar la feina amb èxit. Com canvia el conte, no? L’infermer, en Doc, (la història l’explica un del seus fills, que està escrivint un llibre) és l’únic que tira endavant, comprant la funerària on havia treballat tota la vida. De l’èxit al fracàs hi ha una línia ben petita, podríem dir ‘la delgada línea roja’ (1998), ja que parlem de pel·lícules de guerra. O no?