Comentari: 'Duelo silencioso'. Nota: 7

El dubte és la solució

1949 / 95 minuts / Drama / Director: Akira Kurosawa / Intèrprets: Toshiro Mifune, Takashi Shimura, Miki Sanjo, Noriko Sengoku, Kenjiro Uemura, Chieka Nakakita / Un cirurgià de l’exèrcit, Kyoji Fujisaki (Mifune), s’infecta de sífilis mentre cura un ferit de guerra. Quan torna a casa li diu a la seva promesa, que fa sis anys que l’espera, que ha canviat d’opinió i que ja no es vol casar amb ella. La noia no entén res, sobretot perquè no li dóna cap raó en concret. El metge dubta entre explicar-li la veritat o mantenir-se en silenci i dedicar-se únicament i exclusiva a la medicina; en cos i ànima, allunyat d’ella.

Al llarg de la seva carrera cinematogràfica, m’imagino que Akira Kurosawa va ‘patir’ molt. Ho dic perquè al Japó era tot un Déu i estava obligat a convertir totes les seves pel·lícules en obres mestres. No se li hauria permès una ensopegada. El nivell d’exigència del públic era brutal. Un dia vaig llegir una entrevista a Takeshi Kitano en què deia que ell no hauria pogut soportar tanta pressió. Assegurava que ja li anava bé que al seu país no se’l prenguessin massa seriosament quan s’allunyava de la comèdia. Deia que allà havia estat, era i sempre seria serà un artista còmic gràcies, sobretot, a ‘Humor Amarillo’, que allà es dia ‘El Castillo de Kitano’. A Europa, per sort, l’havíem etiquetat d’una altra manera. Però potser aquí no som tan exigents… o sí.

‘Duelo silencioso’ (1949) és la quarta pel·lícula de Kurosawa que veig darrerament. Les tres anteriors són excepcionals: ‘Los siete samurais’ (1954), ‘Ran’ (1985) i ‘Dersu Uzala’ (1975). I ja tinc preparada la cinquena, ‘El idiota’. És, sens dubte, un dels millors directors de cinema oriental de tots els temps i, encara ara, una referència per a molts dels qui s’han dedicat a l’anomenat ‘setè art’ després d’ell. ‘Duelo silencioso’ també m’ha agradat molt, però està un parell de graons per sota de les altres. Aquí, Kurosawa, que encara no s’havia transformat en un director de culte, ens explica la lluita interior de Kyoji Fujisaki que, per culpa d’una petita badada, passar a ser un proscrit. Quan estava operant un soldat es treu els guants per acabar de cosir la ferida, es talla amb un bisturí i agafa la sífilis; una malaltia que els anys quaranta era incurable i quasi mortal.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

I ara què faig? Suposo que es pregunta. A casa l’espera la seva nòvia de sempre per casar-s’hi. Són sis anys d’espera, quasi res. Però en Kyoji Fujisaki té por d’infectar-la. M’imagino, no ho sé, que en aquella època els preservatius ni s’havien inventat. Estima la Misao amb passió, és veritat, però no a qualsevol preu. Ell és un home íntegre i no vol fer-li mal. A més, sap perfectament que si li explica el problema ella prendrà la decisió de seguir-lo esperant fins que calgui, fins que la sífilis tingui cura. I no pot sacrificar més anys la joventut de la noia. En Mifune intentarà oblidar-la. Sap que no podrà, però caldrà intentar-ho.

Els dubtes ‘maten’ en Kyoji Fujisaki en vida. L’únic que l’alleuja una mica és seguir treballant amb el seu pare en un petit hospital on la majoria de malalts ni paguen. Pertanyen a les capes socials més baixes i no tenen recursos per res que no sigui per comprar alguna cosa per menjar… i a vegades ni això. Pateix en Kyoji Fujisaki (gran interpretació de Toshiro Mifune, un pèl teatral, com les d’abans, està clar) i pateix la seva promesa, que està descol·locada, no entén res del que passa. La Misao segueix intentant convéncer-lo perquè es casi amb ell, o com a mínim, perquè li expliqui què passa, però no hi ha manera. Quina situació més extranya que li ha tocat viure.

Encara que sigui de casualitat, qui si que s’acaba assabentant de la malaltia d’en Kyoji és el seu pare, interpretat per un dels actors que ja va treballar amb Kurosawa a ‘Los siete samurais’. Es tracta de Takashi Shimura, de qui en sóc un veritable fan. Primer el seu pare s’empipa, pensant que ha agafat la sífilis estant amb una meuca. Res més lluny de la realitat. S’ha reservat tota la vida per la Misao i, ara, per culpa d’una malaltia cruel, està ensorrat a la misèria, apaivagant tots els seus intints sexuals, sent l’únic protagonista d’un gran ‘Duelo silencioso’. El pare li demana disculpes al seu fill en una de les escenes més maques de la pel·lícula. Tot sovint, Kurosawa fa servir la pluja i la reixa de l’hospital per escenificar el patiment del metge.

En Kyoji és bo per naturalesa, tot el contrari que l’home que li va passar la sífilis. En Nakata no es medica i, inconscient ell, es fica al llit amb la seva dona, a qui deixa embarassada. Lògicament li passa la malaltia a tots dos, fins el punt que el nen neix mort. Al final la Misao es casa amb un altre home i en Kyoji es queda amb el seu pare treballant a la clínica. Hi ha una jove infermera, a qui un dia en Kyoji va salvar del suicidi, que li diu que està enamorada d’ell i que, si vol, està decidida a ficar-se al llit amb ell. Li és igual infectar-se. Ell li diu que no i segueix verge a l’espera d’una cura que mai no arriba. Aquesta noia té un paper important a la pel•lícula: escolta al metge darrera de les portes i ens assabentem de tot al mateix temps que ella. Bona pel•lícula, però només recomanable per a aquelles persones a qui els encanta el cinema d’autor, que busquen alguna cosa més.